El llegat del Noi del Sucre, gravat al paper

Salvador Seguí i la Rosa de Foc. Aquests són dos dels elements que el novel·lista gràfic Juste de Nin ha deixat gravats en el còmic El Noi. Vida i mort d'un home lliure, publicat per Trilita Edicions i presentat aquest vespre al gran públic a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya de Barcelona. L’autor ha estat acompanyat per l’escriptor i estudiós del moviment llibertari Ferran Aisa i el sociòleg i president de la Fundació Andreu Nin-Madrid, Enrique del Olmo.

Partint de la formació autodidacta del Noi de Sucre, com era conegut de Seguí, tant Aisa com Olmo s'han conjurat -després de deixar sonar A las barricadas- per presentar el llegat deixat pel Noi amb la dedicació a la novel·la gràfica de Juste i les seves idees polítiques. Tant és així que Olmo ha deixat anar pel públic la necessitat de l’autor de “defensar o atacar alguna cosa” amb el dibuix. És a dir, d'establir una vinculació imprescindible d’algun tipus amb la causa.

Aquesta tasca artística la va iniciar Juste de Nin l’any 2004 i any rere any i fins a l’actualitat ha publicat una obra gràfica -intercalant personatges reals i ficticis- amb l’objectiu de confeccionar una gran obra única que expliqui la història obrera catalana dels segles XIX i XX. En aquest sentit, Juste de Nin ha manifestat que amb els seus dibuixos no vol plasmar el present, una feina que reserva a historiadors i periodistes.

La vocació que desenvolupa l’autor d’aquest nou llibre té a veure, recollint les paraules d’Olmo, amb posar en “valor” el mitjà, la il·lustració. De fet, en les pàgines del llibre es pot veure el detall de “l’entorn” que va marcar la vida del Noi i aquells punts característics que diferenciaven la classe obrera de la burgesa: la manera de vestir i les faccions de cada personatge.

La "bondat" del Noi en temps hostils

Juste de Nin situa com a referents polítics tres personatges catalans que van viure durant els segles XIX i XX. Francesc Macià, per influència de la seva àvia, Andreu Nin, que tot i que va ser el cosí de la seva mare el respecta per ser “un gran heterodox que ho posava tot en dubte” i finalment el Noi del Sucre, el protagonista de l’ocasió. El novel·lista gràfic ha mencionat molts motius per referenciar aquest personatge com un “referent”, però sobretot l'ha enaltit per la seva “bondat”, una qualitat que en aquell moment distava molt de la sensació general en l’anarcosindicalisme, segons el ponent, i que ha connectat amb el moment polític actual a Catalunya.

De constitució gran i amb unes grans capacitats pel pensament en general més enllà de la temàtica i el lideratge, l’antidogma era central també en la manera d’entendre la pràctica política, ha recalcat l’autor, que ha reconegut que l’havia ajudat a allunyar-se de certes posicions tancades i a veure el món amb amplitud de mires. Precisament, la mateixa qualitat que va portar al protagonista a ser mal vist per alguns sectors durant els seus anys de lluita sindical.

L’enfrontament entre bàndols i una mort destacada

Salvador Seguí, tot i ser pintor de professió i tenir una formació política autodidacta, va ser un dels personatges més destacats de l’anarcosindicalisme a la Barcelona d’inicis del segle XX fins a arribar a ser una de les personalitats més destacades de la CNT d’aleshores. Noms com els del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia i el del fundador de l’Ateneu Enciclopèdic -del qual també va formar part-, Francesc Layret, van deixar petjada en el seu tarannà polític. Igualment la vaga de La Canadenca va fer créixer la popularitat del Noi del Sucre després que molts treballadors amb formació s’acostessin a la CNT amb l’objectiu d’aconseguir protecció.

Seguí sempre havia volgut donar una obertura àmplia a l’espai sindical de manera que s’hi sumessin les classes mitjanes per crear un front comú de lluita i a la vegada posar en alerta a la patronal. Així mateix també es va oposar de manera clara a la violència i a les pistoles, ja que considerava que amb aquells mètodes -juntament amb les “paraules plenes de vent”- no es podria caminar cap endavant en la lluita.

Per això, accions així també van col·locar a l’històric sindicalista en el punt de mira d’aquells a qui volia enderrocar. Salvador Seguí va ser assassinat el 10 de març de 1923, avui fa 96 anys, per sicaris de la patronal al carrer Cadena del barri del Raval de Barcelona. El personatge fou un dels anarcosindicalistes més destacats de l’època del pistolerisme, moment històric en el qual els sicaris pagats per les classes dominants van centrar els seus esforços a assassinar els obrers organitzats. Durant aquells anys de ple auge de la CNT van morir fins a 424 treballadors i l’execució del Noi de Sucre va desencadenar mobilitzacions i aldarulls que van enfrontar els cossos policials amb els obrers.

Tot i el rebombori que van suscitar els fets, l’autoria de la mort del militant no va ser prioritària per la policia, sinó tot el contrari. Els lligams entre la policia i les classes dominants representades en el sector obrer per la patronal eren potents, de manera que la forces de l’ordre van intensificar el nombre de detencions a anarquistes al mateix temps que l’aparell de seguretat del Govern Civil va seguir donant via lliure als sicaris pagats per la unió de propietaris empresarials i blanquejats al seu torn pels Sindicats Lliures que encobrien les accions tèrboles de la patronal.

Malgrat tot, el seu nom va anar molt més enllà d’aquests fets i continua sent un dels fonaments primordials pel pensament polític llibertari català avui en dia. El fil que el periodista Huertas-Claveria va voler seguir en el seu dia -havent passat anys- entrevistant a la vídua del militant que es trobava a l’exili segueix tibant.