Biòleg, escriptor, músic i il·lustrador, Jordi Colonques podria recordar un d’aquells renaixentistes que encaixaven la ciència amb l’art. Amb la seva darrera obra, Llibre de morts (Bromera) –guanyador del Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx- posa en pràctica aquesta màxima, amb una descripció acurada de la tanatopràxia i els processos biològics que succeeixen al cos un cop mort, amb una altra, igualment precisa, sobre els processos socials que afecten els barris travessats per la violència immobiliària, la precarietat i la gerontofòbia.

En la novel·la poses sobre la taula una situació que ara mateix, amb tota la gestió de la Covid, és molt actual, i és com tractem la gent major.

Hi ha un sentiment molt fort a la nostra societat de gerontofòbia, l’odi als vells, que a més, o millor dit, sobretot, està creuat amb l’aporofòbia –l’odi als pobres-, o sobretot està creuat, podríem dir. I amb la Covid s’ha fet més palès que molesten, que són elements incòmodes.

Però encara que el llibre es publica ara, aquesta història la vas pensar abans. Com hi arribes?

Molt sovint, a les grans ciutats trobem notícies d’ancians sols que han mort sols. Recorde especialment un cas al Cabanyal de fa tres anys, quan van trobar una dona morta a casa seua. Portava tant de temps que estava momificada. Aquest és un procés que pot donar-se en situacions ambientals molt concretes i en cossos que estiguen molt prims, però cal que hi passe temps. Un temps que ens explica que ningú comptava amb aquella dona, ningú la trobava a faltar. Un drama.

Unes morts que es consideren naturals, punt que en certa forma poses en dubte.

Bé, aparentment són morts naturals, però què passaria si no ho foren? Aquesta és la premissa que fa arrancar la trama.

En el cas de 'Llibre dels morts', la gerontofòbia es creua amb un altre tema molt actual, que és la violència immobiliària.

Sí, jo contextualitze la història en un barri gentrificat, en aquest cas Benimaclet, que el conec bé, i apareixen Vida i Gui, que són dos joves sense recursos, que van donant voltes sense acabar de trobar la fórmula que els permeta viure dignament. Constantment han de canviar de pis, de feina, etc. Amb tot el que açò comporta de precarietat vital, en bona part per culpa de la violència immobiliària, que elabora conceptes com el de "pisos amb bitxo", que no cal pensar-ho gaire per adonar-se que és terrible. En la violència immobiliària es s’entrecreuen el maltractament als vells i la precarització dels joves.

Però per posar llum a totes aquestes temàtiques, optes per una novel·la negra amb altes dosis d’humor també molt negre.

Sí, ací s’ajunten dues tradicions. La primera una de molt valenciana, o potser mediterrània, de prendre’s la mort amb humor a diferència d’altres cultures, que són molt més austeres en aquest tema. Jo tinc molts bons records d’anar de nano a les vetlles i acabar tota la família a la cuina, contant anècdotes del mort i rient, una escena que difícilment, vist des de fora, evocaria un soterrar.

La segona és la tendència de la novel·la negra a fixar-se en els marges de la societat, posar llum allà on ningú vol mirar. I fer-ho amb intenció, és clar, per denunciar que aquestes coses passen. Un poc seguint també aquesta concepció de la novel·la com a ferramenta socialista que tenien escriptors com Upton Sinclair, que convertien els seus llibres en tota una investigació social.

Però malgrat les aparences, no hi ha una diferència clara de bons i dolents.

Sí, he volgut fugir un poc del maniqueisme aquest de bons i dolents. Els protagonistes del llibre es van adaptant al que es troben. Actuen segons el seu benefici, que és una resposta molt humana.

Una altra cosa molt present en la novel·la és la tanatologia, el tractament dels cossos sense vida, uns processos que es descriuen amb tot luxe de detalls.

Després que desapareix la vida, siga el que siga això que manté la maquinària en marxa, sols queda la carcassa, el cos inert. És una situació impactant i sempre he sentit una fascinació molt forta pels successos biològics al voltant de la mort. Imagine que té molt a veure amb la meua formació de biòleg i, a més, com ara treballe de professor de tanatopractors, doncs és un món que tinc molt present i conec prou bé. El moment en què es manipula un cos com si fóra un ninot és molt salvatge i volia deixar-lo ben reflectit.

Últimament es parla prou d’una revifalla de la literatura en valencià, ens trobem a les portes d’un fenomen similar al que va suposar la música en valencià als anys 90 i principis del 2000?

No sé si el fenomen es comparable en impacte social o si es traslladarà a les vendes, però sí que veig que és equiparable en el sentit que s’està superant la classificació de la llengua com si fóra un gènere. De la mateixa manera que l’etiqueta "música en valencià" ha perdut tot el sentit, perquè pots trobar tot tipus de música en aquesta llengua, i idioma i gènere són dos conceptes diferents. Amb la literatura pots trobar obres que no s’assemblen en res. No diré noms per no deixar-me ningú, però veus que els llibres que es publiquen no són comparables, que no ens estem trepitjant.

Quin seria el repte més immediat de la literatura en valencià?

Ara mateix consolidar la seua audiència lectora i eixamplar-la superant les fronteres. Entendre la unitat cultural als Països Catalans perquè les nostres obres puguen tenir més difusió. Amb un mercat molt més permeable tots hi eixiríem guanyant.