El dia de l'Orgull -28 de juny- arriba amb una certa preocupació davant les notícies sobre un repunt de les agressions LGTBIfòbiques. A finals de maig, en tan sols 24 hores s'havien produït a Barcelona sis agressions contra homes gais, un dels quals va haver de sotmetre's a una operació per fractura de mandíbula. Militants del moviment adverteixen el que consideren ja una traducció directa de l'auge de la ultradreta als carrers, que arriba com a resposta a anys de conquestes socials i mobilització.

"Semblaria que hi ha la intenció de crear un clima de canvi social", opina Bàrbara Ramajo, lesbiana i feminista del col·lectiu Bollos en Teoria. "Aquests atacs no són fortuïts. Si no passen organitzadament, si hi ha espontaneïtat, cal emmarcar-los dins d'un context, i és que ja no tenen vergonya per atacar", afegeix. Comparteix l'anàlisi el president de l'Observatori Contra l’Homofòbia (OCH), Eugeni Rodríguez: "La ultradreta arriba amb la missió de relativitzar els drets i les llibertats dels col·lectius més vulnerables. Si això es converteix en una subhasta en la qual tothom pot baixar el contingut de les lleis i les garanties, serà la gran victòria de la ultradreta".

L'auge de Vox, tercera força en el Congrés dels Diputats i que també va entrar al Parlament català el passat 14 de febrer amb 11 escons, no és l'únic episodi institucional que preocupa aquests activistes. El debat de la Llei Trans també se situa en el cor de la legitimació social de la LGTBIfòbia, en específic contra les dones trans, ja que la seva oposició ha estat vehiculada majoritàriament per la força que encapçala el Govern espanyol, el PSOE: "Les posicions de les feministes transfòbiques, agreujades pel PSOE i amb Carmen Calvo al capdavant, o pel Partit Feminista, preocupen. Són posicions institucionals, amb pes d'autoritat, que fan que se'ns deshumanitzin més. A l'hora de la veritat, això es tradueix amb més violència física i verbal", opina la militant del col·lectiu Sororitrans Jana Lauco.
​
"És curiós com, quan el moviment feminista s'havia desbordat i havia calat massivament, aquests sectors, fonamentalistes en els temes que divideixen, han aparegut", afegeix Ramajo, qui veu "interessos partidistes". "Ja no fa falta que l'extrema dreta jugui el partit, és que el veuen des de la graderia perquè uns altres el juguen per ells".

Augmenten les denúncies

Segons l'última memòria de l'Observatori per la No Discriminació (OND) de l'Ajuntament de Barcelona, les agressions "per orientació sexual o de gènere" van ser les segones més nombroses a la ciutat registrades per la institució el 2020, després de les racistes, que representen gairebé la meitat de les atencions. Són les agressions LGTBIfòbiques les que més van créixer, passant del 22% al 29% del total d'intervencions de l'OND.

Les dades sobre violències no sempre són fàcils de quantificar per a la institució, quelcom que la Generalitat va recollir en el seu informe sobre el desplegament de la llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia a Catalunya de 2020: "No tots els casos de discriminació arriben a l'atenció institucional. Encara és massa primerenc per dir que la Generalitat representa un referent per a la comunitat LGBT". Aquesta reflexió es pot extrapolar a la resta d'administracions públiques que han integrat mecanismes per a prevenir, afrontar o reparar aquest tipus de violències i que les quantifiquen.

Segons el mateix informe, les entitats LGTBI tenen un paper preponderant en la denúncia de casos. Això es deu a l'existència de l'Observatori contra l’Homofòbia, l'organització presidida per Rodríguez que centra la seva tasca a acompanyar i quantificar els atacs. El dilluns va presentar el seu informe anual sobre l'estat de la LGTBfòbia a Catalunya, en el qual destacava un augment del 18,1% en el nombre d'agressions registrades per l'entitat, amb un total de 189.
Els que més han denunciat són els homes gais, alguna cosa que el mateix OCH contextualitza: "Possiblement hi ha més casos invisibilitzats que no arriben".

La violència masclista també deixa a les dones LGTB en pitjor lloc: "Els homes sempre han estat més visibles. A les dones no se'ns comptava com a éssers sexuats, capaços de decidir, o amb un desig propi cap a altres dones. Hem estat tractades com objecte del desig masculí heterosexual, i si no hi ha possibilitat d'altres relacions, no existim", diu l'activista històrica de Ca la Dóna i lesbiana Lola Majoral. L'OCH destaca la diferència de les agressions detectades contra home i dones trans: tres ells i 19 elles.

Violència estructural

Més enllà del clima polític actual, la violència contra la diversitat sexual i de gènere té una arrel estructural a la qual els activistes demanen no treure-li l'ull de sobre: "Molestem, perquè sortim del control que tenen els homes sobre totes les coses, i entre elles les dones" diu Majoral, qui també afegeix als homosexuals en la seva anàlisi: 2Els gais són homes dissidents de l'heteronorma". "El problema no és que siguem diferents, és que amb la nostra decisió els plantegem un problema al seu model", subratlla.

Ramajo recorda com era viure a la Barcelona del postfranquisme i anar als bars d'ambient: "Quan sortíem del Members, a vegades ens trobàvem amb una colla de Skinheads que et perseguien per pegar-te. I no et creguis, eren gent normaleta!", ironitza. "Fa uns anys potser no era tan públic, però estàvem en els internats, en els psiquiàtrics, a les presons, en els convents o expulsades dels nostres pobles", afegeix Majoral.

En la mateixa línia, Lauco apunta al fet que la violència cap a les dones trans no és més que una fèrria defensa del patriarcat: "En un sistema patriarcal i capitalista, es necessiten famílies nuclears, parelles heterosexuals que tinguin fills, que reprodueixin la mà d'obra. I aquí estem les dones trans, que som males dones perquè no podem gestar".

Una resposta social

La creació de la Conselleria de Feminismes i Igualtat, liderada per Tània Verge, s'ha rebut com una cosa positiva per als qui creuen que queden coses per fer des de la institució. Rodríguez esmenta la conquesta de la llei contra la LGTBIfòbia, la 11/2014, que fins i tot encara li falta un reglament sancionador, i apunta al fet que la llei 19/2020 "d'igualtat de tracte i no-discriminació" no pot diluir la realitat del col·lectiu: "Necessitem que hi hagi una especifitat en la sanció contra la LGTBIfòbia. No és el mateix l'odi que la discriminació". Així mateix, Rodríguez també posa èmfasi en la necessitat d'invertir recursos econòmics si realment hi ha voluntat de combatre l'odi cap a la dissidència sexual i de gènere.

Ramajo i Majoral comparteixen entusiasme en veure a la consellera Verge en el Govern: "Totes les estratègies són vàlides, i com diu la cançó, si tu l’estires fort per aquí, i jo per allà…", diu Ramajo. "Al final, si tenim una llei és gràcies a les mobilitzacions i la gent al carrer", afegeix Majoral. Més escèptica es manté Jana Lauco, qui sosté que Sororitrans aposta per "generar xarxa" davant l'“aïllament” i la violència que estan rebent: "Com a classe treballadora, podem fer un pols a les institucions i aconseguir reconeixements de drets, sí. Però al final, pretendre trobar una solució en la institució és una fantasia, perquè al cap i a la fi és el mateix estat qui s'està beneficiant d'aquest sistema".