EsportsDe les vagues als escàndols econòmics: l’esport, escenari de conflictivitat laboral

L’Associació de Clubs de Futbol Femení (ACFF) ofereix mitja jornada (20h setmanals) i 16.000 euros bruts anuals en cas de jornada sencera com a punt de partida mínim per a totes les jugadores. Una proposta insuficient per a un col·lectiu que demana jornades mínimes del 75% (30 hores a la setmana, 12.000 euros anuals) per evitar que la majoria de clubs acabin contractant les jugadores per 8.000 euros l’any malgrat demanar-los la mateixa professionalitat que tenen els jugadors homes de primera divisió. A la pràctica, una decisió que té moltes conseqüències afegides com la cotització, la prestació d’atur o les baixes per incapacitat i que les jugadores reivindiquen com a transcendental per al futur del futbol femení.

La lluita per aquest “conveni per la igualtat”, doncs, obligarà la lliga a cancel·lar o ajornar els partits previstos a partir de la novena jornada de competició fins que no s’arribi a un acord entre l’ACFF i els sindicats de jugadores. Les esportistes seguiran entrenant durant el temps que duri la vaga però no disputaran cap partit fins que no s’assoleixi un acord. La mesura de pressió ja ha encès les alarmes al govern espanyol, que ha forçat una nova reunió entre patronal i sindicats el proper dimarts 5 de novembre per “desencallar la situació”.

La vaga no ha rebut, de moment, suports nítids entre els jugadors professionals de futbol masculí malgrat que la gran majoria d’ells també formen part de l’AFE. El principal sindicat de futbolistes, de fet, ha fet ús de la vaga en diverses ocasions per reivindicar els seus drets laborals. Fundat el mes de gener de 1978 després de congregar prop de 700 futbolistes en la seva primera assemblea, l’AFE va liderar la famosa “vaga de les botes caigudes” el mes de març de 1979, la primera vaga de futbolistes viscuda a la Lliga de Futbol Professional (LFP) en què els jugadors van aconseguir aturar tots els partits del cap de setmana de primera i segona divisió. Aquella acció va marcar el rumb de la competició i l’estiu de 1979 l’AFE firmava el primer gran acord amb els clubs i la federació aconseguint mesures com un mínim de 13 pagues anuals o la regulació de la jornada laboral i les vacances.

Una de les principals reivindicacions de l’AFE era l’eliminació del dret de retenció que permetia als clubs mantenir en plantilla a un professional incrementant el seu sou en un 10% i impedint millors condicions salarials en un altre club. El sindicat va organitzar dues noves vagues a principis dels 80 i finalment l’any 1985 el dret de retenció va ser abolit i substituït per les noves clàusules de rescissió i un any després es va firmar un conveni col·lectiu molt anhelat entre els futbolistes que incloïa mesures com la creació d’un fons de garantia per impagaments.

Des d’aquell moment, l’AFE ha sigut protagonista en l’elaboració de convenis col·lectius renovats (un dels importants, el de 1992, fixava un salari mínim com el que ara persegueixen les jugadores) i ha fet servir la convocatòria de vaga com una eina de pressió durant les negociacions en nombroses ocasions. En aquest sentit, és necessari recordar que fa vuit anys la vaga es va materialitzar i la primera jornada de lliga de la temporada 2011/2012 es va suspendre i pocs dies després la LFP i l’AFE van acabar firmant un acord sobre el deute acumulat a jugadors de segona divisió b i tercera divisió que permetia reprendre totes les competicions.

El 2015, amb l’Audiència Nacional pel mig, i l’estiu de l’any passat arran de la possibilitat d’un partit entre Barça i Girona als EUA, els anuncis de vaga per part de l’AFE no s’han traslladat al terreny de joc però també han servit per reforçar les postures dels futbolistes davant Javier Tebas.

La conflictivitat laboral al futbol català

El futbol català ha viscut en els darrers anys diverses situacions crítiques per als treballadors de l’esport. Un dels casos paradigmàtics ha sigut el del CF Reus Deportiu, que la temporada passada va ser expulsat de segona divisió a mig curs i que després de patir un descens directe a tercera divisió als despatxos també ha estat exclòs d’aquesta competició per no haver presentat l’equip a les dues primeres jornades de lliga.

Un club enfonsat després de la gestió pèssima de Joan Oliver que va acumular un deute enorme i va deixar de pagar les nòmines als jugadors del primer equip i del filial, així com a la resta de treballadors. La majoria de jugadors van anar denunciant l’entitat per impagaments i van acabar aconseguint la carta de llibertat per fitxar per altres clubs, mentre que altres i la resta de treballadors, una seixantena, van acabar acollint-se a un ERO amb indemnitzacions de 20 dies per any treballat després que FOGASA (Fons de Garantia Salarial) garantís una part del seu salari pendent de cobrar.

Els impagaments a jugadors han estat habituals les últimes dècades. El CF Reus Deportiu, el Lleida Esportiu o el Terrassa n'han estat alguns dels protagonistes

Encara que el cas del CF Reus Deportiu és especialment escandalós, els impagaments a jugadors i treballadors també s’han viscut en altres clubs de futbol en la darrera dècada. El Lleida Esportiu, successor de la desapareguda UE Lleida (que va acumular un deute proper als 30 milions d’euros), va viure una gran temporada esportiva el 2016 malgrat que els jugadors van arribar a acumular cinc mensualitats sense cobrar i alguns exjugadors van denunciar el club per rebre les nòmines pendents. També és el cas, per exemple, del Terrassa FC, que l’any 2015 va acumular diverses nòmines impagades fins al punt que tots els integrants de la plantilla (jugadors i cos tècnic) van protestar portant un entrenament setmanal davant l’Ajuntament de Terrassa i davant la manca de solucions van anunciar que farien vaga en les dues últimes jornades de competició.

La convocatòria de vaga, que hauria sentenciat el club a assumir un descens administratiu de categoria, no es va poder formalitzar després que el jutge de competició va amenaçar els jugadors amb una forta sanció econòmica i una inhabilitació de dos anys sense jugar en qualsevol categoria. La decisió del jutge també va frenar les protestes de la plantilla del Rubí, que també havia expressat en mitjans de comunicació la intenció de fer vaga aquell mateix cap de setmana per denunciar els impagaments de les darreres quatre nòmines a tots els jugadors.

Escàndols econòmics, gestions deficients i protestes laborals en tot l’altre esport

Més enllà del futbol els conflictes laborals també són una realitat habitual en tot l’altre esport. Si el cas del CF Reus Deportiu és paradigmàtic en el futbol català en el bàsquet tothom té al cap el fracàs del projecte Akasvayu a Girona. L’inversor que va portar el club a guanyar títols europeus va fer un autèntic forat econòmic de més d’onze milions d’euros davant Hisenda. Josep Amat, president del club i de l’empresa inversora, va ser condemnat a pagar més de vuit milions d’euros després de deixar a l’estacada els jugadors, els entrenadors i especialment la resta de treballadors, que van viure un autèntic viacrucis per acabar cobrant el deute contret per l’entitat després d’un llarg procés via administrador concursal.

Un altre gran serial del bàsquet català l’ha viscut el Joventut de Badalona, una entitat que ha arribat a estar embargada per hisenda i a punt de desaparèixer després d’acumular impagaments a l’Agència Tributària i als seus treballadors i que ha aconseguit recuperar l’estabilitat econòmica. Un altre dels clàssics de l’esport català, el BM Granollers, també va viure durant uns anys l’adéu de jugadors importants del primer equip després de denunciar els impagaments reiterats per part de l’entitat vallesana.

De casos més recents n’hi ha de tota mena: el CP Vic ha viscut una crítica situació on treballadors i jugadors han sofert impagaments en els darrers anys després d’un escàndol de frau que va portar els Mossos a detenir l’expresident del club i dues persones més per haver desviat pràcticament un milió d’euros del club. El tercer club esportiu amb més socis del país, el CN Sabadell, ha viscut una dècada especialment conflictiva amb un degoteig d’acomiadaments de treballadors i un ERO temporal (2013) que durant dos anys va afectar el 90% de la seva plantilla (més de 200 treballadors), inclosos els jugadors i nedadors, amb una reducció de jornada i sou superior al 30%.

L’altre gran club de natació vallesà, el CN Terrassa, va rebre una denúncia pública de discriminació per part de la nedadora paralímpica i múltiple medallista mundialista Sarai Gascón, que va abandonar l’entitat després de fer públic que la directiva es negava a equiparar les seves condicions laborals amb la de la resta d’esportistes d’elit del club.

Fa uns mesos, un grup d’àrbitres de la Federació Catalana de Patinatge van convocar una jornada de protesta en forma d’aturada de les seves funcions durant un cap de setmana de gener per denunciar els canvis perjudicials en les tarifes d’arbitratge aprovades per la Federació un mes abans. Uns altres que també han optat per fer vaga han sigut els treballadors de les estacions d’esquí de Port Ainé i Espot, que el gener de 2018 van anunciar una vaga per demanar millores laborals que pretenia aturar l’activitat a les dues estacions els dissabtes i diumenges de cada cap de setmana a partir del 20 de gener entre 11 del matí i 3 de la tarda. Després del primer cap de setmana de vaga amb afectacions especialment importants a Port Ainé, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i els treballadors van arribar a un acord.

Un reguitzell de casos de mala praxis econòmica, escàndols financers i reivindicacions laborals que constaten que la realitat de l’esport (de lleure, de base o d’elit) no difereix de la realitat econòmica del conjunt del país.