Eleccions Municipals 2019Les noves alcaldies ‘roges’ de la línia R4 de Renfe es preparen per evitar que torni el PSC

Una línia de tren creua bona part del Vallès Occidental, resseguint en part les passes del riu Ripoll. És tracta de la línia R4 de Renfe i a la seva llera van néixer les alcaldies del canvi, l’any 2015. El desallotjament del PSC, en la majoria dels casos, permetia establir noves alcaldies rupturistes. Bàsicament, fruit de quatre famílies polítiques: els Comuns, la CUP, ERC i les històriques candidatures municipals sota la marca CAV (Candidatures Alternatives del Vallès). Una gran confluència (amb diferents fórmules electorals i pactes a posteriori) que va capgirar el tauler del Vallès Occidental. 

Sabadell, Ripollet, Barberà i Cerdanyola eren conquerides per les candidatures de l’esquerra transformadora. En algunes amb repartiment de l’alcaldia, com a Sabadell, amb els primers dos anys per a ERC i els dos següents per a la Crida –de l’òrbita cupaire-. En altres, amb alcaldes de perfil independent i sota paraigües electorals municipalistes, malgrat que de bones relacions amb la CUP, com ara José M. Osuna a Ripollet i Carles Escolà a Cerdanyola. I Barberà amb els caps visibles més aviat de l’òrbita dels Comuns i alguns escindits del PSC. Alhora, passaven a ser caps de l’oposició a Sant Cugat i Badia.

Són, a grosso modo, les alcaldies de la R4. Una línia ferroviària que aplega desenes de milers de residents i que va viure un canvi radical fa quatre anys. I que per poc no va ser completat a Terrassa, amb un difícil tripartit de Comuns, ERC i la CUP que hauria necessitat (i de fet no l'obtingué) el suport extern del PDeCAT per desallotjar el PSC. Els socialistes han ostentat l’alcaldia ininterrompudament durant els 40 anys d’ajuntaments democràtics). Igualment, a Sant Cugat es revalidava com a fidel feu del PDeCAT, malgrat que la col·lació entre la CUP i Procés Constituent donava la campanada i passava a ser cap de l’oposició, amb quatre regidors.

El sorpasso de les esquerres, tanmateix, trontolla a pocs mesos del 26 de maig. Un diumenge primaveral en el que intentaran consolidar les seves alcaldies i avançar en les que estan a l’oposició. Tanmateix, sonen campanes de preocupació a molts municipis. En primer lloc, per la crisi interna de la galàxia dels Comuns, especialment a Sabadell i Terrassa, però també a altres indrets. En segon lloc, per algunes divergències estratègiques a Ripollet i Cerdanyola respecte a la resta de forces municipalistes del Vallès. I en tercer lloc, perquè el naixement de llistes promogudes per l’ANC, sota el paraigua Primàries, també volatilitzarà el vot. Fem un repàs de tot plegat.

Cerdanyola i Ripollet

Dos municipis on les esquerres transformadores obtingueren uns magnífics resultats el 2015: el 18,5% del vot a Cerdanyola, situant Carles Escolà a l’alcaldia... i un 33,6% dels vots a Ripollet, marcant el millor resultat per les esquerres de tot el Vallès Occidental (i quedant-se a tan sols un escó de la majoria absoluta, malgrat que a mitjan legislatura ha patit el transfuguisme de dos regidors vinculats a Podem).

Precisament aquestes dues candidatures àmplies acaben d’anunciar la seva integració al nou espai anomenat Municipalistes per la República des de baix. Es tracta d’un eix on també se situen les confluències de Badalona, Girona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi, entre d'altres. Totes elles tenen en comú la presència de sectors crítics dels Comuns (els coneguts com a Sobiranistes). Un moviment que ha agafat amb certa sorpresa la resta de candidatures del Vallès. I una passa que aprofundeix en l’estratègia de confluències el més àmplies possibles, en una mena de badalonització del Vallès.

Així les coses, Decidim Ripollet té el vent de cara per repetir alcaldia, mentre que Cerdanyola dependrà probablement dels pactes postelectorals. No debades, la moció de censura ha sobrevolat durant tot el mandat, i només la posició canviant d’ERC i la manca de suports de PSC ha evitat el seu desallotjament de l’alcaldia abans que acabés el mandat. La querella interposada contra Escolà, coneguda fa uns dies, evidencia les traves internes que els ajuntaments del canvi han d’encarar. En tot cas, Cerdanyola és un Ajuntament on ICV ja ha governat amb anterioritat.

Sabadell

Amb el lideratge consolidat dels alcaldes intermitents Maties Serracant i Juli Fernàndez (Crida i ERC, respectivament), a priori sembla que Sabadell ésuna plaça que les esquerres podrien salvar el proper 26M. Les expectatives d’ERC van lleugerament a l’alça al conjunt del país (en detriment de PDeCAT) i la confluència dels cupaires pot defensar les accions transformadores d’aquesta legislatura. El seu objectiu és millorar un regidor per banda, i sumar-ne cinc en cada cas.

En canvi, els Comuns enfronten majors dificultats. En primer lloc, perquè el seu vot va a la baixa al conjunt de l’Estat espanyol i les crisis internes (Errejón a Madrid) fan intuir el tancament de la finestra d’oportunitat. En segon lloc, perquè els negres núvols en l’horitzó tampoc no ajuden a mantenir la cohesió als municipis. L’esclat a Sabadell és tal que podrien presentar-se dividit en fins a quatre llistes diferents. Comuns, Podem, Guanyem (escissió podemita de 2015) i Ara Sabadell (òrbita podemita). Actualment, ja estaven dividits en dues formacions diferents amb representació al consistori.

Així doncs, l’actual coalició d’esquerres necessita fefaentment que la divisió de la galàxia Comuns no envii vots a la paperera. I és que la fragmentació podria fer que algunes candidatura no arribin al llindar mínim del 5% (i es perdin fins a 4.000 vots, que quedarien sense representació a la sala de plens).

Terrassa

La galàxia Comuns també pateix friccions internes a Terrassa, on els socis menors (ICV, EUiA i Podem) han llançat una revolta contra el tronc dels Comuns, clarament colauista (de fet, l’agrupació de Terrassa és probablement la més articulada després de Barcelona). El motiu del torcebraç és el sentiment de marginalitat que al·leguen els socis petits, mentre que fonts dels Comuns apunten que els revoltats tan sols volen aplicar "quotes de partit": o sigui, més noms de sortida a la llista electoral. Els revoltats han arribat a presentar en els darrers dies la que podria ser la seva llista electoral (i la premsa ha donat per fet el trencament), però no es descarta que arribin a un pacte in extremis. De moment, però, Terrassa en Comú concorrerà per una banda i ICV i EUiA per una altra.

Mentrestant, el PSC (9 regidors) veurà probablement reduïda la seva borsa de vots, després que l’exalcalde Jordi Ballart plegués a mig mandat i hagi llançat ara la seva pròpia candidatura: Tot per Terrassa. La fórmula és innovadora: “Un partit que no depèn ni de Madrid ni de Barcelona”, s’afanya a remarcar Ballart, qui podria rascar alguns regidors. Qui pot augmentar la seva presència és ERC (ara en té 4); amb una CUP petita, però consolidada (1). També cal tenir en compte la possible desaparició del PP (1) i el dubte si l’arribada de VOX mossega vot a Ciutadans (3).

Barberà i Badia

Es tracta de dues històriques candidatures municipalistes, vinculades a les CAV des de l’inici: Junts per Barberà (amb el 16% del vot, l’any 2015) i l’AEB de Badia (amb un 24%). El perfil obrerista de les seves poblacions sempre han marcat uns bons resultats a els candidatures d’esquerres, malgrat que escassament efusives cap a opcions independentistes. Aquest 2019, però, alteren la seva política de confluències en el sentit oposat: la candidatura de Badia conflueix amb ICV (Badia en Comú) sota el nom Totes Fem Badia, mentre que a Barberà Podem i la CUP trenquen i es presentaran per separat.

Sant Cugat

El PDeCAT confia a mantenir el seu feu malgrat que les enquestes a nivell català li marquin una tendència a la baixa. Necessitarà doncs de pactes post-electorals, possiblement amb el PSC. La CUP intentarà jugar el paper de vot útil (ja són cap de l’oposició), amb una cara coneguda com la de Núria Gibert (exportaveu del Secretariat Nacional de la CUP). Ho faran de la mà de Procés Constituent, en una de les poques agrupacions locals que queden articulades i amb relativa presència (de fet, és el nucli del seu fundador, Arcadi Oliveres). L’any 2015 ja van assolir un 15,2% del vot, arribant sent primera força a nuclis dispersos del municipi com La Floresta. ICV aspira, igualment, a mantenir els seus resultats i sumar a un hipotètic canvi.

Manresa

La capital del Bages és la darrera estació de la línia R4 de Renfe, aquí on també acaba el trajecte d’aquesta anàlisi. La principal novetat és la presentació de l’aliança entre CUP, EUiA i Som Alternativa (la formació de l’exdirigent de Podem Albano Dante Fachin). La seva candidata serà Roser Alegre. Tanmateix, la fragmentació del vot d’esquerres a Manresa és total: ICV, Podem i els Comuns també podrien presentar candidatura (conjunta o separada). La galàxia Podem tampoc troba la confluència a Manresa.