FESTIVAL A BARCELONAA les fronteres obreres del Primavera Sound

A l'entrada del Primavera Sound s'observen escenes belles i inaudites, que demostren el talant europeista de Barcelona. Un centenar de joves s'asseuen en rotllanes a les portes del Fòrum i, emulant als seus veïns alemanys o anglesos, decideixen que l'hora de la borratxera se situa entre les 5 i les 6 de la tarda, i que s'ha d'anar per feina. El quadre és sublim: quatre joves fent la mescla de ron cola al costat de cinc mossos d'esquadra que riuen i xerren, mentre la brisa arrossega un lleuger aroma a porret. A les portes del Primavera tot és alegria.

Cada cinc minuts, el metro deixa anar un grup d'unes trenta persones que, llauna de cervesa en mà, camina amb jovialitat per la Rambla Prim, eix divisori entre la zona de Selva de Mar i La Mina, barris de memòria obrera i barraquista. El contrast és interessant: un estranger que porta el cap rapat -excepte per un petit floc negre a la part posterior del crani-, braços tatuats i un mostatxo dalinià, engoleix cerveses assegut davant de dos iaios de camisa ratllada de màniga curta, i sublim barret estiuenc. Un grup de noies blanques i nòrdiques, coronades amb flors i amb purpurina a la cara, es creuen amb la mare «choni» -quasi de la seva mateixa edat- que passeja el cotxet tota vestida de xandall negre. A pocs metres del recinte del Fòrum, els festivalers mesclen cubates asseguts a l'herba del Parc del Camp de la Bota, on -fa uns 75 anys- el franquisme va executar més de 1.700 presoners de guerra.

En general, l'aspecte de la gent que va al Primavera no és gaire diferent al de la gent que va a la platja. També és veritat que l'excentricitat abunda i crida l'atenció: de les noies xineses de cabells multicolors al moreno musculós de braços tatuats i ulleres de diputat del PDeCAT; passant pel surfista ros i afro amb camisa hawaiana de màniga llarga, i acabant per l'home de melena greixosa vestit amb una malla eròtica i pantalonet de futbol. Però la majoria d'assistents segueix una mateixa pauta: entre 25 i 35 anys -forçant la joventut-, estètica d'anunci d'Estrella Damm i actitud jovial però absolutament correcte. Bona part de les converses són en idiomes forans. Hi ha una cua de trenta festivalers esperant a deixar la bicicleta al pàrquing gratuït que el Primavera ha posat a la seva disposició. La gent s'atura als semàfors i ningú no crida gaire.

L'excentricitat abunda i crida l'atenció: de les noies xineses de cabells multicolors al moreno musculós de braços tatuats i ulleres de diputat del PDeCAT

Mentida. Hi ha una persona que crida: una dona que compra entrades i vol fer negoci a la revenda. Les transaccions són habituals, i es fan sense cap mena de secretisme. Els que no es poden permetre una entrada a preu inflat esperen a la porta del festival, i -quan una persona surt- li pregunten de manera amable si marxa i els hi podria cedir la polsera identificadora. No tothom té tanta paciència per entrar gratis: un amic músic m'ha explicat que diversos col·legues seus van intentar colar-se al Fòrum per via marítima, utilitzant una barca inflable. No és l'única persona que m'ha parlat d'aquesta tècnica. Pels més aventurers, també hi ha la llegenda d'una porta situada a una de les fàbriques que rodeja el recinte, a través de la qual -després de travessar diversos passadissos- diuen que surts al backstage d'un dels escenaris del festival. El Primavera Sound no només fomenta l'alegria, sinó també la imaginació.

Aquest mateix amic m'ha explicat que la majoria d'artistes s'allotgen a l'Hotel Princess, situat just davant del festival. L'edifici és gros i amb pretensions futuristes, de façana gris blavosa i una ratlla taronja fosc que el travessa de dalt a baix. Veig que és de quatre estrelles i el menú migdia costa 12,50: no sé si els músics podran destruir gaires habitacions.

Negocis a primera línia de Primavera

A la banda contrària hi ha el centre comercial Diagonal Mar. Els festivalers hi caminen per dintre amb una llauna de cervesa a la mà. Però -sospitosament- molta gent també va amb sucs naturals o ampolletes d'aigua. He vist massa gent equipada amb begudes absolutament sanes. Prefereixo pensar que hi ha drogues dures implicades: la decadència de la civilització és un festival ple de joves saludables xuclant respectius sucs de mango ecològic.

La decadència de la civilització és un festival ple de joves saludables xuclant respectius sucs de mango ecològic

Qui surten ben carregats de cervesa són els llauners, que aquests dies fan l'agost, i necessiten proveir-se de noves existències, que amaguen amb delicadesa sota els cotxes aparcats. Se m'acosta un d'ells, amb un gran somriure a la cara:

- ¿Cerveza, amigo?

- No, gràcies! Avui hi haurà molta venda, no?

Deixa anar una riallada i marxa corrents: un grup de trenta persones acaba de sortir de les portes del metro. Al cap d'una estona me'l trobo ben tranquil, provant de seduir a dues noies que anaven de camí cap al festival.

La tranquil·litat és general: l'única nota tensa són els mossos d'esquadra equipats amb fusells, al costat de la boca del metro. Uns quants d'ells han entrat a un dels bars de la cantonada. Demanen cafè i -inspirats per l'ambient internacional- un donut per acompanyar-lo. Els cambrers xinesos els serveixen amb pressa, ja que tenen unes trenta terrasses que atendre, on arriben cerveses i gintònics sense parar. La màquina de tabac està fora de servei, i una filera llarguíssima de gent fa cua a l'únic estanc de la zona.

Pujant per Rambla Prim

Entre ulleres de sol rodones, shorts estiuencs i gerres de cervesa, un parell d'avis prenen un tallat amb parsimònia. Si es va pujant per Rambla Prim, la fauna dels bars va variant fins a fer-se completament indígena. Els joves que baixen cap al Primavera amb una cervesa es creuen amb els joves que venen de passar la tarda al centre comercial. És molt fàcil -massa fàcil- saber a quin món pertany cadascú d'ells.

Als parcs infantils, les mares llatines i les mares «chonis» juguen amb els seus fills. També porten tatuatges, com la gent del Primavera Sound, però només en tenen un parell, d'estricte color negre, perquè -possiblement- el pressupost no dona per tant. Davant dels gronxadors s'asseuen llargues fileres de iaios, que prenen el sol de capvespre amb lleugeresa mediterrània. Un cotxe s'atura al semàfor, i el ritme de reggaeton dels seus altaveus inunda tot la via. Un grup de dones conversa eternament davant la porta d'una farmàcia. Uns quants metres més enllà, una desena de nois juguen a bàsquet a unes cistelles metàl·liques, a poca distància d'un centre social anarquista i de l'Associació de Veïns del Besòs.

Torno a baixar, creuo la frontera social i arribo a l'entrada del festival. Un grup guiat d'unes 20 persones, totes amb una targeta identificadora penjant del coll, segueixen a un senyor que aixeca un cartell amb el logo de la multinacional americana «Firestone», i entren al festival. Feia estona que m'havia adonat que no estàvem a Woodstock.