Amb l'escenari de la repetició electoral esvaït després de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, la tardor política catalana estarà marcada pels congressos i assemblees que celebraran bona part de les formacions, que aniran en paral·lel als primers passos del nou Govern.

Conclaves orgànics que han de servir, sobretot, per redefinir estratègies i encarar amb millors perspectives el proper cicle electoral després dels mals -o pèssims- resultats del darrer -com és el cas d'ERC, Comuns i la CUP- o per articular-se com a alternativa a l'executiu del PSC, que és la voluntat de Junts. D'una manera o altra, els retrocessos experimentats a les urnes tant per les esquerres catalanes com pel conjunt de l'independentisme obliga aquestes formacions a repensar-se per adaptar-se a un nou cicle polític, marcat per l'hegemonia socialista.

Qui segueix sense convocar el seu congrés, regional en aquest cas, és el PP, que el té pendent des de la tardor del 2022, és a dir, des de fa gairebé dos anys. L'escenari a la formació ha canviat notablement, després que a les eleccions al Parlament del 12 de maig multipliqués per cinc la seva representació -va passar de 3 a 15 diputats-, un resultat que reforça Alejandro Fernández, el líder català que no és precisament un protegit d'Alberto Núñez Feijóo.

Finalment, el PSC arribarà a la tardor amb els deures fets a nivell intern, ja que va celebrar el seu congrés el març, una cita que li va servir per reelegir Salvador Illa com a primer secretari, situar Lluïsa Moret com a número dos de la formació i greixar la seva maquinària per preparar el seu assalt a la Generalitat, que culminaria a l'agost gràcies als bons resultats del 12-M i els posteriors acords amb ERC i Comuns.

Junts vol ser alternativa

L'últim partit a convocar el seu congrés ha estat Junts, que va fer-ho tot just fa tres setmanes, el 12 d'agost. La cita se celebrarà del 25 al 27 d'octubre a Calella (Maresme) i la pretensió dels juntaires és que el seu congrés nacional extraordinari serveixi per "recomposar i rellançar l'estratègia independentista" sota el seu lideratge.

El conclave inicialment estava previst pel 2026, però el nou escenari polític ha portat el partit a avançar-lo. Ras i curt, la formació aspira a erigir-se en l'alternativa al Govern de Salvador Illa -ja ha mostrat que, almenys inicialment, exercirà una oposició dura al Parlament- i aglutinar en la mesura del possible el gruix de l'electorat independentista.

Rere la premissa d'articular una espècie de "front patriòtic" -idea que defensa, per exemple, el diputat al Parlament Agustí Colomines- hi ha la voluntat de captar part dels antics votants d'ERC, aprofitant la crisi que travessa la formació que fins fa unes setmanes liderava el Govern.

Més enllà dels canvis estratègics, el congrés ha de servir per afrontar una renovació de la direcció de Junts, que probablement implicarà el retorn de Carles Puigdemont a un càrrec orgànic, segurament el de president del partit. Serà la manera d'oficialitzar el seu lideratge indiscutible i desmentir el que havia dit en campanya, que abandonaria la primera línia política si no assolia la presidència de la Generalitat.

Si, com sembla, Puigdemont torna a la presidència de Junts, n'haurà de sortir Laura Borràs, que segons fonts citades per diversos mitjans no tindria problemes en fer el pas, amb la idea de ser recol·locada com a vicepresidenta o presidenta del Consell Nacional de la formació, càrrec que actualment ostenta el president del Parlament, Josep Rull. En qualsevol cas, es dona per fet la seva pèrdua de pes orgànic i la continuïtat de Jordi Turull com a secretari general.

El final incert de la batalla interna d'ERC

Sens dubte la cita que està acaparant més atenció mediàtica és el congrés nacional d'ERC, que es farà el proper 30 de novembre, després que l'executiva n'hagi confirmat la data aquest mateix dilluns. Arran d'un pèssim darrer cicle electoral que li ha comportat perdre la presidència de la Generalitat i les principals alcaldies que tenien, els republicans estan profundament dividits entre els sectors alineats amb Oriol Junqueras, president del partit fins al juny, i els que orbiten al voltant de Marta Rovira, secretària general fins al congrés nacional.

Junqueras, que aspira a recuperar la presidència, presentarà la seva candidatura el proper dia 21 en un acte a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). Sota el nom Militància decidim, la proposta té el suport de l'eurodiputada Diana Riba i els exconsellers Raül Romeva, Joan Ignasi Elena, Juli Fernández i Bernat Solé, entre d'altres.

Nova Esquerra Nacional, el projecte rival, va estrenar-se en societat la setmana passada, amb noms com l'exconsellera Teresa Jordà o l'alcalde de Manresa, Marc Aloy, fent una defensa d'una llista "coral" i defensant la necessitat d'"aire fresc" i de renovació de noms. Encara no se sap, però, qui serà la persona que la liderarà i, per tant, s'enfrontarà a Junqueras.

El congrés també ha de servir per revisar l'estratègia republicana dels darrers anys, que va impulsar el partit a les majors quotes de poder des de la II República fins que a partir del 2023 la tendència es va capgirar. En aquest sentit, qüestions com el suport al Govern estatal del PSOE o el paper al Parlament -amb el pacte d'investidura a Salvador Illa com a fet més recent- no semblen generar discrepàncies significatives entre les dues opcions.

Als comicis al Parlament ERC va perdre més de 175.000 vots -va quedar-se en 427.000- i prop de vuit punts de suport i va passar de 33 a 20 diputats. Però tot el cicle ha estat pèssim per a la formació, que a les municipals del maig de l'any passat va passar de primera a tercera força i va deixar-se 300.000 vots, quedant-se en 520.000. Això els va comportar, entre d'altres, perdre alcaldies tan significatives com Lleida, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat del Vallès o Figueres, a banda de passar de primera a quarta força a Barcelona.

Dos mesos més tard, als comicis generals del 23 de juliol, el partit va enfonsar-se de primera a quarta força -per darrere del PSC, Comuns i PP-, de 13 a set diputats al Congrés i de gairebé 875.000 sufragis a 462.000. Finalment, les europees del 9 de juny van certificar una nova davallada d'ERC, en mantenir menys de la meitat dels 720.000 sufragis rebuts el 2019.

Els Comuns busquen un "rellançament"

La davallada de les esquerres a Catalunya també ha impactat als Comuns, que des del 2015 acumulen una tendència a la baixa a les urnes. La seva Assemblea Nacional estava prevista per a l'any vinent, però al juny ja va anunciar que l'avançava als dies 16 i 17 del proper novembre. L'objectiu és "enfortir ideològicament la formació" i assolir un "rellançament" per fer de l'espai "una eina útil per als catalans i la casa gran dels que volem una Catalunya millor", en paraules del portaveu de l'espai, Joan Mena.

Al conclave s'abordaran canvis organitzatius -tot i que no sembla que el lideratge d'Ada Colau i Jéssica Albiach perilli- i l'estratègia d'aliances per afrontar el següent cicle electoral. Serà la primera assemblea després de la ruptura amb Podem, que va comportar que el partit lila ja no concorregués als comicis al Parlament i que a les europees s'enfrontessin a les urnes, amb la candidatura encapçalada per Irene Montero sumant 8.000 vots més que Comuns Sumar a Catalunya.

En les eleccions al Parlament del 12 de maig, la candidatura encapçalada per Jéssica Albiach va perdre 13.550 vots -el 6,9% dels obtinguts el 2021-, però va passar de vuit a només sis diputats. El més significatiu, però, és que la formació només va aconseguir escons a la província de Barcelona, un fet que no havia passat mai en l'espai prèviament representat per ICV-EUiA o el PSUC.

Reduït a un partit gairebé només metropolità, els Comuns han experimentat un retrocés en la seva implantació territorial i a les municipals del 2023 -encara amb Podem- ja havien perdut uns 90.000 vots i s'havien quedat sense l'alcaldia de Barcelona, el principal feu del projecte. Només van resistir a les generals, on van mantenir els set diputats al Congrés, tot i reunir 55.000 sufragis menys que el 2019.

El procés de refundació de la CUP

Qui té més avançat el seu replantejament estratègic és la CUP, que va engegar l'anomenat Procés de Garbí el passat octubre i el culminarà amb una assemblea nacional el proper dia 21. Un parell de setmanes després abordarà la pota organitzativa de la formació. En aquest àmbit, la pretensió és que el mandat del secretariat nacional cupaire -l'equivalent a la seva executiva- passi de dos a quatre anys, per dotar-lo de major estabilitat.

El partit de l'Esquerra Independentista va engegar el procés després d'encadenar uns mals resultats a les eleccions locals de l'any passat i quedar-se sense representació al Congrés arran de les generals de dos mesos més tard. Les eleccions al Parlament del maig no van fer altra cosa que confirmar el retrocés cupaire, ja que els anticapitalistes van caure de nou a només quatre diputats.

Després de tocar sostre electoral el 2015, tant a nivell municipal com al Parlament, la CUP manté una tendència a la baixa, que s'ha accentuat en el darrer cicle. Als comicis locals va perdre més de 40.000 vots i una vintena de regidors i no va aconseguir representació a molts dels principals ajuntaments catalans, com els de Barcelona, l'Hospitalet, Lleida, Tarragona o Terrassa, entre d'altres.

A les generals del juliol passat va baixar en 150.000 sufragis -no va arribar als 100.000- i va quedar-se sense els dos diputats al Congrés que tenia. I la davallada va mantenir-se el 12-M, quan va deixar-se un terç del suport rebut el 2021 i amb només 129.000 paperetes va quedar-se en quatre diputats, quan en tenia nou. Entre d'altres qüestions, el seu procés de refundació li ha de servir per repensar qüestions com el rol que ha de tenir a les institucions i les aliances que ha de teixir.