Les dones prenen les regnes del Primavera Sound

L'any en què el feminisme es va reinventar no podia deixar el Primavera Sound indiferent. El festival de música indie, que es precia per la seva sensibilitat, el seu caràcter multicultural i la seva despreocupació per les etiquetes, no podia sinó sumar-se al despertar en la reivindicació dels drets de les dones que occident està vivint aquest 2018, des de l'onada del #MeToo que va emergir als Estats Units fins l'efecte Manada que va fer bullir la sang dels 'sanfermins'.

De l'eclèctica i ara mística Björk, a la nostàlgica d'una època que no ha conegut Lorde, o el pop-rock que Haim va fer néixer després d'haver-se criat en el country i l'R&B. Poc tenen a veure aquestes artistes entre elles. Excepte l'aquí i l'ara. Excepte la seva reinvenció de l'escena musical, no només de l'indie, una categoria líquida pels que no volen etiquetes, sinó la reinvenció del moment que els ha tocat i pel que han decidit fer: prendre les regnes.

Björk, Lorde o Haim són només algunes dels caps de cartell que emergeixen d'una columna vertical de programació permeable a l'actualitat: conviuen amb unes altres també ja consolidades, com Jane Birkin, Charlotte Gainsbourg (filla de Jane i Serge), Fever Ray, CHVRCHES, Beach House, Warpaint o Lykke Li, i les encara emergents però encara més prometedores Ibeyi, Maria Arnal, Hinds, Waxahatchee, Yonaka, Vagabon, Jorja Smith, Jlin, Bad Gyal, Sevdaliza o l'espanyola Javiera Mena.

I és que no és en absolut irrellevant a què dóna veu o què ignora el Primavera Sound. Essent aquest un dels majors festivals de la seva espècie en l'escena internacional, i un dels majors esdeveniments culturals del país, actua com a termòmetre de no només què es canta sinó per què. El Fòrum de Barcelona s'entrega des de dimecres al seu gran moment de l'any, que durarà fins el diumenge oficialment, encara que altres concerts allarguin la cita per davant i per darrere, amb actuacions a sales de la capital catalana.

Amb més de 200 artistes i bandes, cada assistent podrà fer del Primavera una experiència diferent. Però en aquest relat femení del festival, la primera cita imprescindible serà el dijous (primer dia oficial) amb Björk. La islandesa torna a Barcelona amb només un any i un àlbum de diferència des de la seva última visita que va ser, en canvi, en un context gairebé acadèmic i, com no, sempre experimental, de la mà del Sonar i el CCCB. Però sembla que (per a ella, almenys) hagi passat una vida sencera des d'aleshores. Si compondre música és la més íntima expressió, amb la frescor del seu nou disc, Utopia es pot apreciar el pas del dol emocional de Vulnicura a un renéixer optimista.

Utopia és l'illa a on escapar, on les mares banyen nues i fora de perill els seus bebès, on el temps s'allibera d'estructures. Utopia és la terra promesa que Björk crea amb “la determinació a l'esperança” a la qual es decideix després de l'elecció del president dels Estats Units Donald Trump, va dir en una entrevista al New York Times. La concepció del projecte va sorgir “d'aquest sentiment post-Trump, quan sents que tot ha anat terriblement malament”, relatava l'artista, ara establerta a Manhattan. “En lloc de lamentar-nos i enfadar-nos, el què realment necessitem és noves propostes sobre com seria el món en el qual volem viure en el futur”, continua. I això és justament el que aquest album vol.

Ho ha fet fusionant les seves obsessions per la naturalesa i per la tecnologia. Parlar de les excentricitats de Björk (51 anys) a aquestes alçades de la seva prolífica carrera es fa del tot innecessari. Però la veritat és que en totes les professions a les quals s'ha transformat, de la música al cinema, l'activista mai ha defallit en les seves múltiples reivindicacions. No la van apagar ni la seva primerenca maternitat ni els seus desenganys amorosos. El que té cantar amb el cor obert és que deixes que et llegeixin – una mica. Una feminista, en fi, que deixa que l'onada del #MeToo es pugi a ella i no a l'inrevés, amb la seva denúncia pública al director danès de culte Lars Von Trier per abusos sexuals, mentre rodava Dancer in the Dark al 2000. El seu relat, no obstant això, transcendeix de l'anècdota dels tocaments indesitjats per posar sobre la taula l'abús de poder del director sobre la seva obra fins el punt de qüestionar la seva autoria, en unes acusacions que el cineasta ha negat però que mai ha volgut comentar.

Continuant amb els imprescindibles femenins, amb menys biografia que l'omnipotent Björk però amb igual coratge, comptem amb una prolífica generació. Aquí trobem les americanes Haim, que des dels seus orígens van rebutjar l'apostillament de Girls Band, i van clamar per ser simplement una banda, evidentment formada per noies però sense el menyspreu d'animadores d'institut jugant a les guitarres. Danielle, Est i Alana, van néixer en el country del seu Los Angeles natal i es van criar en la flexibilitat del R&B, amb influències des de Joni Mitchel o Beatles. Van abandonar els estudis per tocar juntes, van fer de 'teloneres' dels grups adequats, i van perdre diners en les primeres gires pròpies, tot forjant una popularitat que va creuar l'oceà el 2012, amb Londres com a primera parada. Les germanes Haim van ser la primera banda femenina a guanyar el premi BBC Sound of 2013 Award. Només havien tret un EP, però el seu primer album, només uns mesos després, va confirmar que eren mereixedores d'aquest premi visionari.

I així ens plantem en el dissabte, quan Lorde prendrà el Fórum. Va néixer als noranta, i a més a finals dels noranta. Probablement la majoria dels que vagin a presentar-li els seus respectes l'excediran en edat, però no importa perquè ella, l'heroïna, per compensar, excedeix en tots els altres sentits, amb una proximitat íntima i una transparència translúcida. Ella és l'honestedat en les antípodes del cinisme del que s'acusa a la seva generació, massa exposada al que encara no ha viscut, massa impacient com per esperar a viure-ho.

Lorde combina aquesta inociencia irreflexiva amb una maduresa que li fa sofrir de nostàlgia preventiva. Una estrella del pop amb un ànima vella. Però, en realitat, Lorde només parla del que a ella li ha passat. En el seu primer single Royals, d'allò tan sobrevingut d'una fama i un luxe incòmode; en el seu primer àlbum, Pure Heroine, de les inseguretats que no marxen quan l'adolescència tècnicament acaba; i ara, a Melodrama, de la malenconia inexplicable de la flor de la joventut. Ella mateixa es va veure atrapada en les paradoxes mil·lenial, com que la ràdio i cultura de masses hagi abraçat amb tanta força la crítica a exactament aquest tipus de borreguisme i indiferència adinerada. Però va ser just aquesta rebuda la que va convertir Lorde en la primera dona artista a trencar el record de milions de vendes d'Adele. El seu single Royals es va mantenir nou setmanes en el número 1 en la llista Billboard Hot 100 chart i li va valer el Grammy.

“La mesura de qualsevol societat és com aquesta tracta a les seves noies i dones”. La frase emergeix d'un dels temes del duo Ibeyi, que serà amb tota seguretat un d'aquests descobriments de la primavera a Barcelona. Les bessones cubanes-franceses canten en estil únic i un idioma gairebé inventat, entre anglès, francès, yoruban i espanyol. Com no anaven a fusionar estils com el jazz amb melodies afrollatines i adorns electrònics. “I jo els dic que elles mereixen ser tractades amb dignitat i respecte, i els dic que no han de prestar cap atenció a qui les degrada o les menysprea. Elles han de fer que les seves veus siguin escoltades al món”. De nou ho canta Ibeyi, en el seu nou tema No man is big enough for my arms ('No hi ha home al món massa gran pels meus braços'), i de nou la cita està treta d'un discurs de l'ex-primera dama Michelle Obama, en un meeting de campanya de l'aleshores històrica candidata a presidenta dels EUA, Hillary Clinton. Michelle es va associar amb les germanes Ibeyi per donar forma a la faceta més reivindicativa de les cantautores, en una cançó inusual de la seva discografia, que destaca entre temes més melòdics que enreden entre sons i veus.

Després, va resultar que els Estats Units no va tenir a la seva primera dona presidenta, i Björk va haver d'imaginar Utopia, i Haim va haver d'explicar que no eren una Girl Band. Però el millor és que mentre tant, totes elles van seguir creant en un any no només simbòlic sinó de canvis.

Diuen que els cartells dels festivals expliquen històries. Al del Primavera 2018 podríem llegir la història del retorn d'Artic Monkeys als escenaris, la catarsis en què Nick Cave and The Bad Seeds van portar Skeleton Tree a escena, o la nit en què ens vam sentir finalment compresos per The National. O que els vuitanta han tornat – o que mai van marxar– que la música electrònica ja no és només per a  passades les 4am. Però la història que parla amb més força aquest any és la d'elles, les dones que manaven a l'escena musical de 2018 – i més enllà.