DRET A L'HABITATGELes dificultats persistents per accedir a un habitatge digne agreugen l'emergència habitacional

L’emergència habitacional i les dificultats per accedir a l’habitatge s’han convertit en una realitat habitual a Catalunya. Tot i els avenços del moviment per l’habitatge per regular més el mercat, la precarietat laboral i les traves de la Llei d’Estrangeria continuen obstaculitzant l’accés a un habitatge digne. A Catalunya, el 2021 hi va haver 9.400 desnonaments, la majoria per impagament de lloguer (72%), però també d’hipoteca (19%), així com per ocupacions d’habitatges buits, segons el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Parlem amb tres famílies que han patit un desnonament o n’estan pendents.

A Catalunya, el 2021 hi va haver 9.400 desnonaments

El Fabio vivia des del 2019 amb la seva família a un pis de lloguer al Poble-Sec. Amb la pandèmia, tant ell com la seva parella, l’Anna, que és ucraïnesa, van perdre la feina. "Vam començar una crisi absoluta. Vaig passar a facturar zero, i va ser impossible seguir pagant", explica en una trucada amb Públic. Ell, argentí també d’origen ucraïnès, és artesà i es dedicava a la venda ambulant en mercats medievals. L’Anna treballava a un hostal i primer va entrar en ERTO, però finalment la van fer fora.

El passat febrer, tot i la moratòria vigent dels desnonaments, 14 furgonetes de la Brigada Mòbil (Brimo) -la unitat antiavalots dels Mossos d'Esquadra- es van presentar al seu carrer i amb una "violència inaudita" els van acabar desnonant. Ara viuen en una pensió, en condicions "bastant difícils", diu el Fabio, perquè són quatre en una sola habitació. "Malvivim", lamenta. Se senten "desplaçats", sense les seves coses, que han hagut de repartir a diferents pisos d’amics per guardar-les. "És molt difícil viure així", afegeix.

El 2020, quan van deixar de poder afrontar el lloguer, la família va demanar ajudes. Una era per pagar el deute a la propietària, però no la va acceptar. No entenen per què. Tampoc va acceptar subscriure un lloguer social. Com que no és gran tenidora -segons la catalana Llei 24/2015, actualment ho són els propietaris amb més de 10 pisos- no hi estava obligada, però amb cinc pisos, hi hagués pogut accedir. "Ens volia al carrer", denuncia el Fabio.

Hauran d'esperar entre dos i tres anys per accedir a un pis de la mesa d'emergència

Ara estan buscant accedir a algun pis de protecció oficial per "refer la vida". Però després d’una reunió amb l’Ajuntament, juntament amb dues famílies del Poble-Sec també desnonades, ho veuen llunyà. "Ens haurem d’esperar entre dos i tres anys perquè ens toqui un pis de la mesa d’emergència", diu el Fabio. A més, s'hi suma l’angoixa de no poder buscar feina des de la pensió, on no tenen gairebé espai per a res més enllà de dormir. "És com pràcticament viure al carrer". Els hi ofereixen mitja pensió, però la resta s’ho han de procurar pel seu compte. "Per a mi és una cosa inèdita. Mai em vaig imaginar que ens desnonarien", afirma el Fabio.

"Solucions n’hi ha, el tema és si l’Administració les vol buscar o no. S’han de posar les piles. El nostre únic suport són les organitzacions veïnals, el sindicat d’habitatge i la solidaritat. No deixarem de lluitar per un habitatge digne", conclou.

D'ocupar al carrer

La Jaira vivia al bloc Gayarre, a Sants. El febrer de 2019 va ser ocupat pel moviment de l’habitatge per garantir un sostre a les quatre famílies vulnerables que hi vivien, incloent la de la Jaira. Però al cap de menys de dos anys, el desembre de 2020, van ser desnonades després de mesos d’incertesa i angoixa, amb diversos intents de llançament, incloent un d’il·legal per part de l’empresa Desokupa. "Va ser molt estressant perquè eren procediments amb data oberta. Era angoixant, no sabíem quan vindrien", explica la Jaira per telèfon a Públic. Finalment, més de 10 furgonetes de la Brimo s’hi van presentar. "Psicològicament a tots ens va afectar bastant", afegeix.

Jaira: "Va ser molt estressant perquè eren procediments amb data oberta"

La Jaira no havia ocupat mai i quan va arribar a Barcelona des del Perú, el seu país, no sabia pràcticament ni què implicava. A l’arribar va llogar una habitació juntament amb la seva parella de llavors, de qui es va separar al cap d’un temps. Vivien els quatre -amb els dos fills- a una habitació. "El tracte era dolent, els meus fills estaven pràcticament tancats a l’habitació perquè la propietària no volia que estiguessin a les zones comunes".

Van viure un temps així però entre la situació i les dificultats per afrontar el lloguer van començar a buscar opcions. Ella, que havia marxat del Perú per amenaces d’extorsió, va demanar asil, però tot i que tenia NIE, no podia treballar legalment. "Fer-ho en negre és molt inestable. A vegades teníem diners solament per donar de menjar als nens, per nosaltres no". Per tot plegat, i després de parlar amb un amic que estava implicat al moviment per l’habitatge, es va informar i va decidir ocupar. "Jo volia donar una casa digna als meus fills, un entorn normal. Vaig decidir córrer el risc d’ocupar per necessitat".

El bloc Gayarre pertanyia a l’empresa Bardon Services Bcn SL, que va assegurar que no era gran tenidor perquè tenia menys de 15 pisos i, per tant, no estava obligat a oferir lloguer social. Des de llavors, però, la llei ha canviat i s'hi considera tot aquell que en tingui més de 10. Tot i això, tant l’Ajuntament com el grups d’habitatge alerten que alguns propietaris fragmenten les seves propietats en diferents societats per escapar al compliment de la llei.

El propietari del bloc es va negar a oferir lloguer social a les famílies

En plena pandèmia i sense turisme a la ciutat, l’Ajuntament va reallotjar la Jaira i els seus dos fills menors a un aparthotel, on encara viuen. Té cuina i una habitació per cada membre de la família, i assegura que hi estan bé i en principi hi podran estar de manera indefinida. Tot i això, la preocupa que si l’avisen de la mesa d’emergència, on està apuntada, no podrà accedir al pis perquè actualment no té papers, ja que li van denegar l'asil. Està buscant feina i si obté un contracte podria regularitzar la seva situació. Però mentrestant conviu amb la incertesa, també sobre si amb la recuperació progressiva del turisme, d'un dia per l'altre els avisen que han de marxar d’on viuen ara.

Estafes davant de la desesperació

L’Asia és del Marroc i quan va arribar, fa tres anys, va patir una estafa. Sense papers, sense conèixer l’idioma i sense saber on anar, un conegut li va dir que podia viure en un pis si pagava uns quants milers d’euros al comptat. El que no sabia és que era un pis buit propietat del Banc Santander. D’aquesta manera, va passar, tot i que sense saber-ho, a ocupar. Al cap de pocs mesos van començar a arribar els avisos de desnonament i ja n'ha viscut uns quants, que han aconseguit aturar, però el mes que ve n'està previst un de nou.

Juntament amb el Grup d’Habitatge de Sants, l’Asia està negociant amb Santander perquè els ofereixin un lloguer social. No ha denunciat l’estafa que va patir perquè en no tenir papers té por d’anar a la policia. De moment encara viu al pis, juntament amb els seus tres fills i el seu marit, que treballa recollint ferralla. No tenen papers i això els impedeix accedir al mercat laboral, però està mirant si l’escola bressol on va la seva filla li pot oferir un contracte per regularitzar els papers. De moment, però, sense accés a ajudes de serveis socials, l’únic suport el reben del grup d’habitatge del barri.