Les batalles guanyades de l'esport femení

Aquest dissabte el FC Barcelona disputa l'anada de les semifinals de la lliga de campions amb un estadi ple a vessar. Les entrades es van esgotar fa uns quants dies. El club, a més, ha publicitat l'enfrontament amb anuncis als mitjans de comunicació. Són un reguitzell de dades insòlites quan ens referim al primer equip femení, que aquest 2017 ha arribat més lluny que mai en la màxima competició continental i que està assolint unes xifres rècord de seguiment per part de l'afició. Alexia Putellas, Marta Unzué i companyia comencen a ser conegudes entre els culés predisposats a veure bon joc al camp.

El salt cap a la professionalització d'una secció amateur fet l'estiu de 2015 comença a donar els seus fruits. Totes les jugadores cobren, entrenen diàriament i compten amb una estructura molt més sòlida per a continuar millorant al terreny de joc (serveis mèdics, dades de monitorització, entrenadors, etcètera).

Aquesta és una de les batalles graduals de l'esport femení en tots els seus àmbits: consolidar estructures professionals que eviten les dobles o triples dedicacions per poder continuar practicant l'esport d'alt nivell. Lluny d'assolir una imatge icònica com la de Switzer, la passa endavant del FC Barcelona femení és gradual però palpable, i convida a començar a pensar en els propers salts que caldrà dur a terme. En un passat no massa llunyà (que és el present de la majoria de clubs de la lliga espanyola) queden les compensacions econòmiques que rebien les jugadores, incapaces d'assimilar-se a un salari digne amb la seva cotització corresponent o els horaris d'entrenament limitats als vespres per compaginar la faceta esportiva amb la vida laboral i els estudis.

Dues batalles guanyades als EUA

En altres països les jugadores de futbol estan en un estadi força més avançat en la lluita per equiparar les seves condicions amb la dels jugadors masculins. En els darrers mesos, les integrants de la selecció dels EUA han denunciat reiteradament la diferència salarial entre homes i dones. La bicampiona olímpica i vigent campiona del món Carli Lloyd era concloent: "Si fem la mateixa feina, destinem els mateixos esforços i guanyem més, per què cobrem menys?". Ella és una de les cinc jugadores estel·lars que van presentar una reclamació davant la Comissió d'Igualtat d'Oportunitats en el Treball nord-americana en contra de la federació de futbol del seu país. Alertaven de l'existència d'una discriminació salarial per raó de gènere després d'haver denunciat la situació en nombroses entrevistes des de la celebració dels Jocs Olímpics de Rio.

Finalment, aquest mes d'abril han firmat un nou acord laboral vàlid fins al 2021 que millora els seus salaris fins al punt que algunes de les jugadores cobraran més que alguns dels membres de la selecció masculina. A més, també disposaran de millores en els desplaçaments (hotels, vols) i rebran una compensació econòmica pel diferencial existent en els darrers anys.

Un acord anhelat per a jugadores com Alex Morgan, que fa uns mesos, en plena guerra mediàtica amb la seva federació, reflexionava a The Guardian sobre la lluita per la igualtat salarial arreu del món: "És molt bo veure com les dones lluitem per un tracte just. Hem recorregut un llarg camí, però és esgotador haver de fer-ho cada dia i cada setmana. Entenc que el futbol masculí mou molts més diners, però la FIFA hi ha dedicat molts més esforços. Ara toca que se centrin en nosaltres. La bonificació per guanyar el títol és de 35 milions de dòlars per als homes i 2 milions per a les dones. Si la FIFA comença a respectar més el futbol femení, generarà un precedent".

La selecció australiana, que també ha plantejat una llarga guerra a la seva federació, va arribar a renunciar a disputar partits internacionals de primer nivell fins que les seves condicions no fossin justes.

El cas de la selecció de futbol als EUA ha vingut precedit per un altre lluita sonada i amb acord sobre la botzina. Es tracta, en aquest cas, de la selecció nord-americana d'hoquei sobre gel. Les jugadores, fartes de pressionar la federació per arribar a un acord, van anunciar un boicot al mundial que es disputava al seu país. Fins a aquell moment cobraven 1.000 dòlars mensuals durant els sis mesos previs als Jocs Olímpics i no tenien cap ingrés de la selecció durant els 3 anys i mig restants més enllà d'algun premi econòmic per triomfs (han guanyat 7 dels darrers 8 campionats del món disputats i han pujat al podi dels 5 Jocs Olímpics que han comptat amb l'hoquei gel femení).

El boicot el van anunciar el passat 15 de març i va comptar amb el suport de jugadors de l'equip masculí, d'una intensa polèmica als mitjans de comunicació i de debats específics al congrés dels EUA. Finalment, 13 dies després (i poques hores abans de l'inici del mundial), van firmar un acord que havien reivindicat des de tots els fronts des de principis de 2016. En 13 dies de boicot la Federació va fer allò que no havia estat capaç de fer en la darrera dècada: oferir unes condicions dignes a les jugadores, que des d'ara comptaran amb un sou mensual fix durant tot el cicle olímpic i que comptarà amb premis i bonificacions en funció dels resultats esportius. A més, l'acord obliga a la federació a impulsar plans per fer créixer l'esport femení en l'àmbit mediàtic i en les categories inferiors.

L'esport femení interessa als espectadors

Molt sovint l'argument que apareix per justificar la diferència de salaris i condicions entre l'esport masculí i el femení és la diferència en l'interès dels aficionats. Si bé és cert que la majoria de competicions d'esports d'equip generen més espectadors i ingressos econòmics a clubs i federacions en categoria masculina, també cal posar a l'altre costat de la balança el seguiment mediàtic (l'esport femení ocupa el 6% del temps en les notícies d'un mitjà públic com TV3) o el context històric i social que n'ha limitat la presència de les dones fins fa pocs anys. Als Jocs Olímpics, per exemple, la presència de les dones no arribava ni al 20% fins als Jocs de Moscou de 1980. La decisió del COI d'equiparar les proves femenines i masculines en tots els nous esports del programa olímpic ha generat un fort efecte en els darrers anys i la xifra ha superat el 45% a Rio de Janeiro.

Precisament són els Jocs Olímpics on l'oferta mediàtica d'esport masculí i femení s'aproxima més malgrat la cobertura distintiva dels mitjans de comunicació. Més enllà del seu filtre, i comptant amb un seguiment massiu de l'emissió televisiva en directe de totes les proves olímpiques arreu del món, convé fixar-nos en una estadística oferta pel cercador de Google. Quins esportistes van ser els més buscats durant els Jocs en funció del seu gènere? La resposta, concretada a esport per esport, ens ofereix una dada concloent: l'esport femení interessa més que l'esport masculí.

És interessant, a més, comprovar que les disciplines amb més cerques per als homes són els esports que compten amb estrelles mundials (golf, bàsquet, tennis). La convicció de l'olimpisme actual en rebatre la misogínia del baró de Coubertin ("l'aplaudiment femení és la millor recompensa per als esportistes") i companyia, ha afavorit la fermesa davant el masclisme del segle XXI. Camí de Tòquio 2020, per exemple, el club de golf que acollirà les competicions de golf ha hagut de canviar els seus estatuts i permetre l'accés a les dones a les seves instal·lacions després d'allargar el debat durant mesos. La resistència del Kasumigaseki Country Club ha acabat derrotada.

Sigui com sigui, les batalles pendents de l'esport femení encara són moltes. En clau catalana només cal fixar-se en la pobra presència de dones en les juntes directives de les federacions esportives. Segons l'Observatori Català de l'Esport, el 2012 no arribaven ni al 20%. I els casos de les presidentes Maribel Zamora (Voleibol) o Francina Guardiola (Triatló) són excepcionals. No és d'estranyar, doncs, que en dos dels premis recents més importants de l'esport català el jurat hagi estat format exclusivament per homes. Ho hem vist a la Festa de l'Esport Català (UFEC i diari Sport) així com en la Gala de les Estrelles del Futbol Català. Algunes batalles guanyades, molta feina per fer.