Joan Mayoral és el coordinador de l'Estratègia Barnahus per a l'abordatge integral dels abusos sexuals contra la Infància i l'Adolescència a Catalunya. L'entrevistem per fer un balanç del projecte, que va arrencar l'any 2020 a Tarragona i que, només en aquest 2024, ja ha atès 1.450 casos arreu del territori català.

Mayoral apunta que una de les qüestions que més els preocupava eren les "xifres ocultes", ja que el nombre de denúncies era "petit" en comparació "amb el que diuen els estudis sobre violència sexual". Des de l'obertura de la Barnahus a Tarragona han incrementat les denúncies a la zona, però encara no poden saber si es tracta d'un augment de casos en general o és que ara es revelen més. Tot i això, diu, el model d'unitat integrada en què treballen conjuntament els departaments —Drets Socials, Salut, Educació, Interior, Justícia i Igualtat i Feminismes, a més de la Fiscalia i la Judicatura— facilita l'arribada de casos perquè "tothom sap on adreçar-se". 

Segons les dades publicades per Drets Socials, a la prova pilot de Tarragona es van atendre un total de 803 casos fins al 31 de desembre de 2023. Mentre el 2020 (106) i el 2021 (197) van registrar xifres inferiors, el nombre de casos va créixer fins als 264 l'any 2022 i fins als 236 el 2023. Les denúncies van entrar al servei per una desena de vies diferents (cossos de seguretat, Salut, Educació, Serveis Socials...) i la majoria han estat judicialitzats (460).  

Com va néixer l'Estratègia Barnahus a Catalunya?

La violència sexual contra els infants i els adolescents sempre ens ha preocupat perquè té unes característiques especials. Hi ha una victimització secundària més gran i l'estrès i ansietat a l'hora de denunciar i durant el procés penal acostuma a ser superior respecte a altres víctimes. L'any 2010 va coincidir la Llei d'Infància, que preveia recursos especialitzats en aquesta matèria, amb la visita a Catalunya de Bragi Guðbrandsson, el director general d'Infància d'Islàndia. El va portar la Fundació Vicki Bernadet i ell va explicar l'experiència del model d'unitat integrada, que ells anomenaven Barnahus i que vol dir "casa dels nens" en islandès.

Més endavant, el 2016, el Govern va considerar que calia impulsar la lluita contra el maltractament infantil i va crear una comissió que integrava diversos departaments i professionals. La proposta consensuada va resultar en una prova pilot a Tarragona l'any 2020.

Quin balanç fa del projecte des de la seva implantació?

Una de les qüestions que primer vam detectar i que ens preocupava eren les xifres negres, és a dir, ocultes. El número de denúncies és petit si el comparem amb el que diuen els estudis sobre violència sexual. Per tant, un dels objectius era que s'incrementessin els casos coneguts per tots els agents que havien d'intervenir. Això es va aconseguir a Tarragona, on van augmentar les denúncies. La valoració inicial va ser positiva. Ara tenim un estudi que encara no s'ha publicat sobre l'impacte del centre Barnahus en el procediment penal, tenim els esborranys que han fet de manera independent la Universitat Rovira i Virgili i la UOC. En principi, pel que ens han comunicat, els resultats provisionals també són positius.

Què diuen els resultats provisionals?

Són positius en relació amb el temps que dura el procés penal i amb l'increment de sentències condemnatòries i la reducció de sobreseïments dels arxius. S'estimava que de cada 100 casos d'abús sexual només es produïen tres condemnes. Això és un fracàs des del punt de vista de la justícia, ja que molts suposats agressors no passaven per un judici i les víctimes no tenien una resposta adequada a la seva realitat. 

Després de la prova pilot a Tarragona, el Govern va decidir el 2022 implantar aquest projecte a tot Catalunya, per tal de poder intervenir en més casos i ajudar més víctimes. Ara mateix tenim Barnahus implantades arreu, excepte la del Baix Llobregat, que s'obrirà el 16 de setembre. 

Com s'organitzen les Barnahus?

Com a mínim hi ha d'haver una Barnahus per vegueria, però en vam preveure a Tortosa, Lleida, la Seu d'Urgell, Manresa, Girona, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Granollers, Mataró, Badalona, Barcelona i el Prat de Llobregat. 

L'objectiu del projecte és que hi hagi una porta única, és a dir, que el nen només hagi d'anar a un lloc i que tots els professionals de diferents departaments es trobin sota el mateix sostre. Ja no es tracta de coordinació, sinó d'integració. Arriba un cas, es posa la víctima al centre i treballen Mossos, Justícia, Educació, Salut... Recollim tota la informació i mirem què necessita, si és més urgent la denúncia o la teràpia. Bona part dels casos són intrafamiliars i, per exemple, si l'agressor és el tiet i ha marxat a Bilbao, ja no hi ha perill i potser és prioritari l'acompanyament terapèutic. 

A què atribueix l'increment de denúncies?

En general ja estàvem detectant aquest increment perquè hi ha una major sensibilització. Els estudis diuen que només entre un 10 i un 15% dels casos produïts es denunciaven, però no sabem si és que ara hi ha més casos o que es revelen més.

De totes maneres, creiem que la presència d'aquest recurs, que tothom sap on adreçar-se, facilita l'arribada de molts casos que estaven indecisos entre serveis socials, l'escola, etc. La unificació de la intervenció de Salut, Interior o Justícia ens permet conèixer la totalitat dels casos.

Quin és el protocol a seguir quan arriba un cas?

La porta d'entrada és la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) i el primer que es valora és si la víctima necessita protecció. Evidentment, si una jove de 16 anys va a comissaria, els Mossos li agafaran la denúncia, però ells formen part de la Barnahus i ens enviaran el cas. Un cop es rep, es recull tota la informació necessària per fer una valoració inicial i es convoca una reunió.

Cada setmana hi ha reunions on participen els referents de tots els departaments: un policia, un pediatre, un psicòleg infantil, un referent d'educació, algú d'Igualtat i Feminismes, un metge forense, etc. i es posa sobre la taula què sap cadascú per decidir cap a on es va. 

Quin marge d'actuació tenen en el cas que l'infant no vulgui parlar o denunciar?

La llei orgànica de protecció integral a la infància i l'adolescència davant la violència, la LOPIVI, estableix el deure de comunicació quan els fets són constitutius de delicte. El que passa és que aquesta comunicació es pot temporalitzar. Si la denúncia no és urgent perquè l'agressor no té accés a la víctima, podem esperar dues setmanes, acollir-la i treballar perquè parli. Si finalment no es fa per via policial o jutjats, aleshores ens coordinem amb la Fiscalia, informem de tot allò que tenim i també de la nostra valoració sobre la procedència de la denúncia. 

Podem dir-li a la Fiscalia que pensem que sí que ha existit violència sexual, però que la víctima té 13 anys, que està en una situació molt vulnerable i que no vol declarar. Aleshores el fiscal valorarà si iniciar el procediment penal. Normalment, no correm per fer la denúncia perquè el 95% dels casos no són aguts. Si el fet ha passat fa dos o tres dies el protocol és anar a l'hospital de referència i fer una exploració forense, però la majoria de casos són crònics. La Barnahus és un espai amable, que permet que l'infant no s'hagi de desplaçar a espais més freds o hostils com la comissaria.

Com es demostra un abús quan és un cas crònic sense proves mèdiques?

Aquesta és una de les dificultats en l'àmbit judicial. Són delictes que pateixen infants i adolescents, que són especialment indefensos i que moltes vegades no són conscients o tenen una vinculació amb l'agressor. És complicat perquè és la declaració d'un contra la de l'altre, i per això hem de treballar amb la víctima la possibilitat d'absolució. L'objectiu és incrementar les condemnes, però nosaltres treballem encara que la condemna sigui absolutòria, com per exemple si l'agressor és un menor inimputable o la víctima ha patit l'abús a l'estranger i no té recorregut penal aquí.

La prova pilot de Tarragona també ens indica que, en treballar tots conjuntament, podem trobar més elements que corroborin la declaració de la víctima a banda de les proves mèdiques. Si tenim la informació de l'escola, sabem com ha canviat el comportament del menor, per exemple.

De quants casos anuals d'abús sexual estem parlant?

Des de l'1 de gener de 2024 fins ara, tenint en compte que les Barnahus han obert en mesos diferents, hem atès 1.450 casos a Catalunya. Pel que fa a la resta de dades, són encara preliminars. Estem recollint edats tant d'agressors com de víctimes. Tothom identifica la violència sexual entre un adult i un nen, però moltes vegades els abusos es cometen entre iguals. Els estudis diuen que al voltant d'un 30% dels agressors són menors, és a dir, que és un percentatge important. 

Se sap el perquè?

Les Barnahus posaran llum a tot això. Ara podem fer hipòtesis o parlar de l'accés a la pornografia, però crec que més endavant tindrem dades més fiables. 

A banda de l'obertura al Prat de Llobregat, quina és la projecció del projecte? Us fa por un canvi de color en el Govern?

Hi havia una previsió d'adequació que no es va poder complir perquè no es van aprovar els pressupostos. No esperem que la Barnahus de Tortosa tingui la mateixa pressió que la de Terrassa i, per això, vam plantejar en quins llocs hi hauria més casos i, per tant, caldrien reforços.

Tal com ho fem nosaltres, és un projecte pioner a l'Estat. Venen membres del Consell d'Europa i jutges de tota Espanya a veure el nostre projecte. Per tant, penso que qualsevol que mani, no només el mantindrà, sinó que l'ampliarà.