Societat Civil Catalana va néixer el 23 d'abril de 2014 en un acte celebrat al Teatre Victòria de Barcelona que va suposar la seva presentació en societat amb magnificència. La constitució de l'entitat espanyolista es va celebrar enmig d'una forta eufòria dels 1.200 assistents que van omplir fins a la bandera el popular teatre barceloní. Segurament ni el nom del teatre escollit, ni l'elecció de la icònica jornada de la Diada de Sant Jordi, va ser casualitat.

Feia dos anys de la formació de l'Assemblea Nacional Catalana que ja havia protagonitzat la immensa i disruptiva manifestació independentista del 2012 –que va agafar a la majoria, per no dir a tots, els actors polítics per sorpresa- i la impressionant cadena humana del 2013 , la Via Catalana que va unir de punta a punta de Catalunya de nord a sud. A ningú se li escapa que Societat Civil Catalana buscava emergir com l'alternativa espanyolista que plantés cara al carrer –a nivell de competir en mobilitzacions populars- a la ja molt forta ANC independentista. Però mai no va arribar a aglutinar més enllà d'alguns centenars d'associats -les xifres de l'entitat sempre han estat opaques- molt lluny de les desenes de milers d'activistes que engloba l'Assemblea.

Eren temps d'un puixant Ciutadans, un PSC en greu crisi amb múltiples escissions, un PP al capdavant del Govern espanyol amb Mariano Rajoy de president del Govern espanyol i un Vox de formació molt recent i encara fora de les institucions. I sobretot era un moment de crides a la unitat de l'unionisme a Catalunya -que tradicionalment s'organitzava en minoritaris grupuscles d'ultra dreta- davant del tsunami independentista que recorria Catalunya. Ho va deixar molt clar un dels seus principals dirigents fundacionals -va ser el primer vicepresident- en aquell escenari del Teatre Victòria, l'historiador i professor de la Universitat de Barcelona Joaquim Coll, aleshores proper al PSC i impulsor de Federalistes d'Esquerres però acèrrim opositor a l'independentisme: "Els sobiranistes s'han aprofitat de la divisió dels contraris a la independència". Coll s'aniria desvinculant de l'entitat els anys posteriors.

Manifestació aquest diumenge amb el 2017 en el record

Gairebé una dècada després, Societat Civil Catalana convoca aquest diumenge una manifestació a Barcelona contra l'amnistia que ERC i Junts negocien amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez i que comptarà amb la presència dels màxims dirigents del PP i Vox, Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal. Però la convocatòria arriba després d'anys en què l'entitat ha estat desapareguda i amb un balanç catastròfic marcat per la participació escassa de les seves mobilitzacions, amb la destacable excepció de la gran manifestació del 8 d'octubre del 2017, convocada com a reacció al referèndum d'independència celebrat una setmana abans, que va omplir el centre de Barcelona amb centenars de milers de persones contràries a la independència de Catalunya. Un trist bagatge rematat per crisis internes, purgues, pugnes entre els seus dirigents, escissions i acusacions d'opacitat -quan no d'irregularitats- als comptes de l'entitat.

En el pla polític l'intent de resurrecció de Societat Civil Catalana d'aquest diumenge amb la manifestació contra l'amnistia de Barcelona arriba amb un Vox ja instal·lat a les institucions catalanes però estancat a 2 tristos diputats a les eleccions generals del 23J, un PP que no s'ha pogut rellançar amb força a Catalunya després d'haver tocat terra en els mínims resultats electorals i un Ciutadans reduït a la mínima expressió, com a la resta de l'Estat. I amb un PSC que va participar en aquella manifestació del 2017 al costat de Vox, PP i CS, amb l'actual ministre Miquel Iceta al capdavant, actualment totalment desmarcat de la mobilització espanyolista i de l'entitat i més aviat situat a la diana de la ira dels convocants. Amb tot plegat, caldrà veure com es compleix l'expectativa de participació que ha generat l'espanyolisme i estar atents a l'entrada d'autobusos a Barcelona provinents de fora de Catalunya.

L'acte fundacional, del PSC als feixistes

Però tornant al Teatre Victòria d'aquell 2014 cal recordar la diversitat dels presents a la fundació de Societat Civil Catalana. A les primeres files de la platea hi havia membres destacats del PSC, com Albert Soler i Joan Rangel; del PP, Andrea Levy, José Antonio Coto i Àngels Esteller; de Ciutadans, Matías Alonso, Carina Mejías –exPP i avui a Vox- i Carmen de Rivera; d'UPyD, Ramon de Veciana. Però també de l'extrema dreta com Vox amb Santiago Abascal al capdavant. I directament feixistes o nazis amb una delegació de representants de la Fundación Nacional Francisco Franco i membres del Movimiento Social Republicano (referents a Espanya del partit grec nazi il·legalitzat Alba Daurada), entre altres grupuscles d'aquest àmbit.

Convulsió permanent i guerra civil interna

Societat Civil Catalana va començar el seu camí amb José Ramón Bosch com a president, encara que el periodista ultra José Rosiñol Lorenzo va ser el president provisional en el moment fundacional –Rosiñol va tornar a agafar les regnes de l'entitat després del referèndum independentista del 2017 instant públicament a la denúncia de tot ciutadà que va participar de l'1-O-. Bosch és un empresari impulsor d'entitats d'extrema dreta com Somatemps. Va deixar el càrrec un any i mig després en saber-se que era l'autor de la difusió de vídeos ultres i feixistes en xarxes socials amb el pseudònim Josep Codina. Encara que va reprendre el càrrec més tard.

A part de Bosch o Rosiñol, o altres dirigents que s'han succeït al càrrec com Rafael Arenas o Mariano Gomà, l'exdiputat del PP, de perfil moderat, Fernando Sánchez Costa ha pilotat l'etapa postProcés i des de l'abril del 2022 exerceix la presidència l'empresària Elda Mata, de fortes conviccions antiindependentistes. Canvis constants al capdavant de l'entitat que mostren la convulsió interna permanent que ha viscut Societat Civil Catalana en la seva curta història.

Entre els impulsors de Societat Civil Catalana també destaquen el filòsof i escriptor Javier Barraycoa, el polític -de l'esfera del PSC- i advocat José Domingo Domingo, l'advocada Isabel Porcel González, el professor d'Economia a la UAB Ferran Brunet, la professora de Dret a la UAB Susana Beltrán García i l'advocada Ana Maria Lindin. També Félix Revuelta, president i accionista principal del grup empresarial Naturhouse, va ser un dels promotors. El dirigent del PP, Jorge Moragas, mà dreta de Mariano Rajoy durant l'etapa de president del Govern espanyol, també va participar a l'impuls de l'entitat amb la seva cunyada, Miriam Tey, que va ocupar la vicepresidència de l'entitat. Tey va ser una de les protagonistes de la gran pugna interna, una veritable guerra civil, que es va viure a Societat Civil Catalana pel control de l'entitat.

Les primeres tensions polítiques a l'entitat van arribar després de l'arribada de Pedro Sánchez a la presidència del Govern espanyol amb la moció de censura a Mariano Rajoy. Les crítiques sagnants i constants a Sánchez van encrespar i van anar allunyant de l'entitat el minoritari, però influent, sector provinent del PSC. Però el principal camp de batalla ha estat sempre al voltant del control d'una entitat que tot i fundar-se amb 72 socis i no arribar mai a grans xifres d'associats, ha fet anar molts diners i no sempre de la manera més clara.

Els polèmics comptes de l'entitat

És cert que hi ha hagut discrepàncies de fons i un debat polític cada cop més encès sobre quina ha de ser l'estratègia de SCC en el nou context polític. Sobre si endurir o moderar la línia i rebaixar o no el discurs contra l'independentisme. Però la principal crisi que va arribar a enfonsar l'entitat en un ERO va arribar amb les acusacions internes per unes presumptes irregularitats comptables arran d'unes despeses en actes i activitats de SCC que es consideraven no justificades, cosa que va provocar el cessament del president de la entitat, José Rusiñol, i tres membres més de la direcció. Es tractaria de la facturació del 2017 (584.000 euros) i del 2018 (620.000) de l'empresa Manifiesto -a la qual estava vinculat Rusiñol- a SCC, uns pagaments que suposarien més de la meitat de les despeses de l'entitat.

De fet, el finançament de Societat Civil Catalana sempre ha estat un element poc transparent en la seva actuació. Però per exemple, a la memòria econòmica del 2014 el pressupost de SCC ascendia a gairebé un milió d'euros, 963.000 dels quals són aportacions privades. Les dades -que es poden consultar a Media.cat- indiquen que el juliol de 2014 l'entitat es mostra preocupada per les finances i afirma afrontar "tensions de tresoreria". Tot i això, pocs mesos després, el 12 d'octubre, organitza un acte pressupostat en 332.704,47 euros, segons consta en un pressupost intern. En paral·lel, membres de la direcció de SCC –també liderats per José Ramón Bosch, ja esmentat- van posar en marxa la fundació Joan Boscà, una entitat sense objectius definits.

La memòria del 2014 de Societat Civil Catalana explica també que l'entitat va ingressar 992.672 euros aquell exercici. 15.250 euros van provenir de quotes de socis, 14.369 de la recollida de diners a través de venda de material, i la majoria, 963.053 euros, de donacions privades que la memòria no concreta. Tot i aquests ingressos gairebé milionaris, SCC va acabar el 2014 amb pèrdues: les despeses generades en salaris, lloguers, comunicació i producció d'actes van sumar 1.084.387 euros. Entre ells hi ha una despesa fixa de 12.500 euros mensuals a l'empresa de comunicació i publicitat Manifiesto vinculada a Rosiñol, que com hem explicat seria el detonant de la crisi i la pugna interna. El resultat d'aquell exercici va ser negatiu: 91.715 euros de pèrdues.

Societat Civil Catalana veu en la manifestació d'aquest diumenge a Barcelona contra l'amnistia una oportunitat de rellançar l'entitat després d'anys de crisis permanents, pugnes pel control, finances poc clares i convocatòries fallides de mobilitzacions. Amb el sector antiindependentista més dur al capdavant. L'espanyolisme torna al carrer a Catalunya amb la mirada nostàlgica del 2017 quan paradoxalment la mobilització independentista va arribar al seu cim amb el referèndum de l'1 d'octubre, però en què l'unionisme va viure una de les poques jornades de "glòria" en una llarga història marcada per la marginalitat i la divisió.