El barri del Partidor, al centre d’Alcoi, sembla, com diuen els seus veïns, un "escenari de guerra". Això de l’escenari és literal, ja que en els seus carrers Álex de la Iglesia hi va recrear l’Espanya arrasada de la postguerra de la seva Balada triste de trompeta. La pel·lícula és va estrenar el 2010, però els solars i les cases en runes continuen ben visibles només s’entra al barri. L’excepció, segurament, és el carrer de Sant Nicolau. Per ací desfilen les impressionants comparses de Moros i Cristians i molts propietaris opten per mantenir els pisos, bé per tenir un lloc privilegiat per gaudir de la festa, bé per llogar els balcons.

El Partidor, com tants altres centres històrics, està format per una trama de carrerons alguns tan estrets que si allargues els braços pràcticament pots tocar els dos costats. Aquest és el cas del carrer del Forn del Vidre, al número 10 del qual hi ha l’accés a Cals Flares, una antiga residència de monjos franciscans que, des del 2007, és el principal centre social del barri. En entrar-hi, el primer que sorprèn és passar del carrer estret i mal il·luminat a una ampla terrassa amb unes impressionants vistes al riu Molinar. Aquesta terrassa s’ha convertit, des de fa anys en el principal punt de trobada dels veïns del Partidor, molts estudiants de la propera universitat i, en general, gent de tot Alcoi i comarca. Les seues cafetes d’estiu, amb actuacions en directe i preus assequibles, són enormement populars, en bona mesura perquè el barri no té massa espais on socialitzar-se.

Però el 2 de desembre això podria acabar-se. La Sareb, propietària de l’edifici, ha denunciat els seus ocupants i un jutge els ha donat fins aquesta data per abandonar-lo. Una decisió que no ha caigut gens bé en un barri on, si alguna li sobra, són edificis buits. "Per com és l’espai i la seua ubicació és molt difícil que algú el puga comprar i fer-ne un ús, així que si desallotgen Cals Flares, el més probable és que quede buit fins que per manca de manteniment caiga a terra, com tantes altres finques del barri", explica a Públic Toni Gutiérrez, de l’associació de veïns El Partidor.

De fet, l’edifici on encara hi ha el centre social ja va estar a punt de convertir-se en una urbanització de luxe. El 2007 el va comprar una promotora immobiliària amb la intenció de construir-hi una sèrie de xalets amb espais comuns com piscina i pistes de tenis. El projecte va fracassar per la dificultat tècnica –la majoria de l’enorme terreny de la finca es troba al barranc que baixa fins al riu en un desnivell de 50 metres- i perquè les màquines no podien passar per l’estret carrer. Llavors va esclatar la bombolla immobiliària, i si ja llavors l’aprofitament del solar va ser impossible, ara ja és directament ridícul fins i tot imaginar-ho.

Tretze anys d’activisme social i cultural

El 2007 va ser també l’any en què un grup de joves van entrar en aquella antiga residència de frares –d’aquí el nom del centre social- i la van dinamitzar fins a convertir-la en l’espai referent per al veïnat del barri. En aquests anys han portat a terme centenars d’activitats i projectes, tots ells autogestionats i gratuïts.

Malgrat que ara mateix tot es troba bastant aturat, primer per la pandèmia i després per l’ordre de desnonament, fins fa poc encara funcionaven diferents tallers de soldadura, ceràmica, serigrafia, ioga o autodefensa per a dones. En un temps també va acollir la biblioteca Rebrot Verd, així com un espai per al pensament amb debats, conferències i passis de documentals.

Però, amb tot, si alguna cosa ha convertit Cals Flares en una referència, han estat els seus concerts de petit format, molts d’ells a la concorreguda cafeta d’estiu. No és casual, llavors, que un dels sectors que més s’han solidaritzat contra el desallotjament han estat els músics. Grups alcoians com El Diluvi, Arthur Caravan, Júlia, Tito Pontet o Alfons Olmos, cantant de VerdCel han signat un manifest de suport juntament amb desenes d’associacions i entitats d’arreu del País Valencià.

"Cals Flares per a mi és un punt d’unió social i cultural imprescindible que no ha de desaparèixer", escriu Pere Serrano, un camioner i veí del barri, en el mur de comentaris habilitat al web que han obert per demanar suport per salvar el projecte. "La part més bonica de l’amenaça de desallotjament ha estat l’onada de solidaritat que hem rebut –explica Pau, un dels activistes del centre-, molta gent que només havia passat per ací com a usuària puntual s’ha adonat de la importància de l’espai, i això és especialment rellevant després d’uns mesos en què des dels mitjans s’ha fet una duríssima campanya contra els okupes. Imagine que és perquè la gent ens coneix i sap el que fem".

Una altra de les activistes, Marta, denuncia que "si tanquen Cals Flares, els únics llocs que quedaran per socialitzar seran les cases d’apostes", a més de fer valdre tota la feina feta al llarg del temps: "el meu germà, que treballa de soldador, va aprendre l’ofici al taller que un manyà jubilat ofereix gratuïtament des de fa anys".

40 anys esperant la rehabilitació promesa

"Quan jo era menut aquest barri tenia molta vida, tot el carrer estava ple de tendes, gent de classe treballadora", recorda Toni Gutiérrez. Des de llavors, però, El Partidor ha anat patint un procés de degradació que no sembla acabar mai. "A partir de la dècada dels 70 molta gent es trasllada a les noves promocions d’habitatge i cada cop queden més pisos buits. Als 80, la crisi de l’heroïna va ser terrible, amb molts pisos buits ocupats per addictes". Ara el problema són que les cases cauen. Construccions senzilles, edificades al segle XIX per encabir els obrers de les puixants fàbriques tèxtils, es van fer aprofitant els murs d’unes i altres, així que quan una casa cau comencen a tremolar les del costat, en un efecte dominó. El gener passat, el temporal Gloria va provocar l’ensorrament d’una finca que estava buida. No van tenir tanta sort al veí barri del Centre, on va morir una dona quan li va caure la casa a sobre.

Des de l’arribada de la democràcia, cada govern municipal ha promès la rehabilitació del Partidor, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC), "però passen els anys i ací ningú fa res, només deixen que les cases vagen caient", denuncia Gutiérrez. L’última promesa va arribar al 2018, quan l’Ajuntament va anunciar la creació d’un "ecobarri" a El Partidor, però l’activista veïnal no es mostra massa convençut: "esperem que sí que ho facen, però ja veurem".

Davant d’aquest abandonament institucional, els veïns s’han acostumat a resoldre’s els problemes per ells mateixos. Tant des de l’associació de veïns com l’Ateneu Panical han promogut l’organització de gent interessada a quedar-se al barri per comprar i rehabilitar les cases, i així evitar el seu deteriorament i, fins i tot, han creat la seua pròpia empresa de reformes. "Hem aconseguit atraure prou gent –explica Gutiérrez- i l’arribada d’estudiants ha suposat un important rejoveniment, encara que no siguen residents fixos".

És el mateix esperit autogestionari que anima el projecte de Cals Flares. Des del centre social, Pau i Marta no són massa optimistes en poder mantenir l’espai, però no volen rendir-se encara. Per ara, estan preparant una mobilització pel dissabte 28 de novembre, el darrer abans de l’ordre de llançament.