PRIMAVERA SOUNDL''indie' més reivindicatiu el canten elles

Indie és tot, o res no ho és, segons a qui es pregunti. El Primavera Sound solia ser equivalent a indie. I ara, en aquesta edició, a més de les facetes alternatives de pop, rock, punk o electrònica, ens trobem fins i tot amb rap o trap. En aquest moviment del festival per expandir la seva identitat, s'arrisca a difuminar-la, sí. Però després de 18 edicions, el Primavera està per sobre dels gèneres musicals, les etiquetes, i fins i tot de les opinions – passatgeres. De totes maneres, l'indie té més de cultura suburbana que de gènere musical. L'indie, diuen, és una forma de mirar (la música): què està passant, què és a punt de passar.

I ara el que està passant són elles. L'indie d'avui és reivindicatiu i femení. L'indie de demà podría ser del tot diferent, però al Primavera Sound de 2018, Björk, Lorde, Haim o Ibeyi van ser les que van prendre les regnes.  Així, ens van ensenyar que si no trobem un lloc en el qual protegir-nos, el podem inventar, que ressorgirem de les nostres cendres, que tenim dret a desmelenar-nos, a fer el que ens roti i fins i tot a deixar de ser tan alternatius per una estona. I el públic, majoritàriament femení també (al voltant del 53%, segons l'organització) es va delectar amb un espectacle per als sentits en un espai segur a on la disbauxa no excusa l'incivisme, menys les agressions o intimidacions pel fet de ser dona i despreocupar-se per aquesta condició.

Björk: gran angular per a un univers paral·lel

A Björk li va ser concedit el més gran dels escenaris i el va desbordar. La seva Utopia no hi cabia. Com hagués pogut limitar-la a una tarima, per molt ampla i molt alta que fora. No cabien els seus ocells, ni el seu bosc, ni les cascades, ni les flors. Arisen my senses, el despertar dels sentits. Així va començar Björk, fent que tots la sentissin abans de veure-la. Les pantalles gegantes, més grans fins i tot que el propi escenari, no oferien el primer plànol de l'artista que els espectadors més allunyats podrien esperar. Tampoc, si l'haguessin ofert, haguessin apreciat el rostre de l'artista, ocult darrera d'una màscara de fulles i pètals inintel·ligibles.

No hi ha espai per als convencionalismes a Utopia. Res no és com esperes però tot flueix. Inclòs el para-espectacle. No va haver-hi càmeres que li traguessin primers plans des del fossat dels fotògrafs. Però és que això no era el més important. Ella brilla amb gran angular. I les pantalles per a què serveixen. Són les seves ales, són una cascada, són el pètal que es marceix i després floreix, o a l'inrevés. Com en un acte compassiu amb el públic que es va quedar més lluny a la gran esplanada (molt, molt lluny, en la gran, gran esplanada central del Fòrum), per a ells, va desplegar el seu univers, perquè també poguessin bressolar-se al seu so. Un so que no entens, però que de seguida forma part de tu.

Sovint als artistes se'ls jutja com a poc generosos per no tocar els seus temes inicials, els que tothom sap corejar. No és el cas de Björk. No perquè toqués els seus imprescindibles (no ho va fer), sinó perquè va aconseguir convèncer a tots que no tenia sentit sortir d'Utopia una vegada dins. Perquè igual que a Blissing me (Beneeix-me) ella s'adona que no s'ha enamorat d'ell sinó del propi amor, l'espectador s'adona que això ja no va de Bjork, sinó d'ell mateix. Del lloc incòmode o reconfortant al que va bandejant a la mercè de la foscor o la claredat que emergeix de Bjork, però que la transcendeix.

Chvrches: la concessió mainstream del dia

La concessió mainstream (comercial, normal) del dia pels que vénen a veure grups nòrdics, les entrades dels concerts que per separat no sumarien el que val l'abonament del festival, però als qui no tenen una altra forma de veure. El plaer culpable dels puritans, dels indies que no es diuen indies i que porten el braçalet del Primavera des que van sortir de la incubadora de nounats. Això va ser Chvrches el divendres; Haim, el dissabte. Amb desenllaços oposats, això sí.

Autodefinits com synth-pop (pop sintetitzat, mescla de música disc, pop i new wave), els membres de Chvrches acabaven de néixer a Escòcia quan l'estil musical que després adoptarien sorgia a la veïna Anglaterra. Integrada per Iain Cook, Martin Doherty i la vocalista, Lauren Mayberry, estan entre els 30 i els 40 anys però conserven aquest aire d'eterns adolescents. Lauren, flanquejada pels dos homes, canta en l'únic registre en el qual se sent còmoda, un molt agut. Té una passa de ball, això sí, ben entrenada, per a la qual aireja els braços com un avió i gira en cercles. Massa infantil per ser admirat, massa innocent per ser criticat, i en certa manera fan ganes d'imitar-la (si no fos perquè ho impossibilita el limitat espai entre els altres espectadors a costat i costat).

De Chvrches no es pot dir que siguin trasgresores, ni tan sols que facin alguna cosa atrevida, però la seva interpretació de l'estil és encertada. De Chvrches es pot dir que és divertit, que no és poc. Malgrat el sovint absent optimisme de les seves lletres, converteixen les cançons en un autèntic festival. I a això és al que hem vingut a jugar, no?

Haim: Rock per desmelenar-se

Però Haim, això és una altra història. Haim és el cognom de les tres germanes, Este, Danielle i Alana, d'entre 32 a 26 anys. No acaben d'arribar a això de la música, i no són estúpides. A primera vista – primera escolta – és facil tatxar-les de ser massa normals. La tornada de les seves cançons s'enganxa sense remei però això, lluny de desacreditar-les, dóna més valua a un treball fet a consciència. Les seves lletres són un exercici de síntesi, des de la seva Don't Save Mem (No em salvis), que les va fer internacionals en el 2012, i que van regalar a una públic amb ganes d'entonar lemes; fins al seu Want you back (Et vull de tornada), de qui decideix exactament el moment en què les coses han de passar.

Haim és per desmelenar-se. Ho fan elles, ho fem tots com en un efecte mirall. Vindran del country, del R&B, però avui són rockeres despentinades, que fan ganyotes, treuen la llengua i li diuen al seu ex que es foti. Literalment. Amb un dels temes més lents del seu nou àlbum, Right Now, amb un t'en-vas anar-ara-no-tornis com a lei motiv, que rematen amb un "Somehow it's so clear now, What's that sound? That's you fading away – que van canviar per “you fucking away” (D'alguna manera tot és clar ara, Què és aquest so, Ets tu despareixent / fotent-te). “Aquesta cançó la dediquem a aquest imbècil que segueix a la teva vida i que has de fer fora”, va interrompre Danielle abans de tornar a la càrrega. El Primavera és el tipus de festival en què es poden dir aquestes coses, van bromejar. Es pot, encara que que ho facin segueix tenint aquest punt d'inesperat. Per això Haim ho peta.

Ibeyi: ressorgir de les cendres

Ash (cendra) és a Ibeyi el que Utopia era a Björk. És la creació post-Trump que va culminar en ple #MeToo. Les germanes Díaz, Lisa-Kaindé i Naomi, d'ascendència meitat afrofrancesa i meitat cubana, estaven felices de poder parlar a Barcelona en el seu espanyol natal, un idioma que també pren més presència en aquest àlbum, on abans predominaven més anglès, francès i yoruba, la llengua criolla dels seus orígens.

En la seva actuació van comptar amb col·laboracions dispars, des del cameo de Mala Rodríguez a l'escenari, que va treure a tots a ballar amb Me voy, fins a la col·laboració de Michelle Obama, que no va pujar a l'escenari però la veu d'ella  sonava cada vegada que Ibeyi li donava a aquesta tecla del teclat. Repetia una frase extreta del seu discurs: “La mesura de qualsevol societat és com tracta a les seves dones i noies”, durant el seu tema No man is big enough for my arms (No hi ha home massa gran pels meus braços), que van traduir elles mateixes com un acte d'amor com a reacció a l'odi.

Però Ash no és un disc (només) feminista. És un disc de regirar-se contra les injustícies, en el qual les germanes Díaz fan un pas més enllà de la naturalitat encisadora del seu debut. I es regiren contra tot de cop. Deathless és un tema que va escriure Lisa-Kaindé a partir d'un episodi de discriminació racial. Un policia parisenc la va interrogar al carrer sobre si portava drogues damunt, o si fumava o bevia. L'agent no va creure les seves negatives, li va arrencar la motxilla i va abocar el seu contingut al terra. En trobar només el llibre Guerra i Paz i un disc de Chopin, l'agent va marxar sense intervenir paraula.

Però al Primavera, Deathless la van dedicar a Barcelona. Per tot el que ha resistit. I que cadascú ho interpretés a la seva manera. En qualsevol cas, la major part del públic no entenía el castellà en el qual les germanes Díaz parlaven. Era un d'aquests escenaris petits amb el mar a pocs metres, als quals s'espera que només hi vagin els iniciats, però els de darrere temien caure al mar si saltaven massa. L'efecte Ibeyi creix.

Elles són indie

Era Patti Smith al 2015 indie? Per descomptat no ho era als vuitanta. Simplement una rockera, una de les grans. Hi ha coses que no canvien, no importa amb quin paper s'emboliquin. És l'Amaia d'Operación Triunfo indie? No té cançons pròpies, així que suposo que pot ser qualsevol cosa encara. Ambdues van actuar al Primavera, i van deixar inalterable el flaire místic al voltant del festival.

Elles, Björk, Chvrches, Haim, Ibeyi són indie avui. També – sobretot – Lorde, que és el colofó d'aquest dissabte a gairebé una setmana de festival. L'indie de demà serà diferent. Però el que cantem i ballem, el que ens va fer entretancar els ulls a la intimitat de la multitud, el que ens va fer desmelenar-nos en l'anonimat de la nit del Primavera de 2018, es aquest. Elles van tenir molt a veure.