L'"holocaust ideològic" de Franco: 296 camps de concentració pels que van passar quasi un milió de ciutadans espanyols

A l'Espanya de Franco no va haver-hi cambres de gas. Tampoc es va idear una 'solució final' per a acabar amb els jueus o amb els gitanos. No. L'Espanya de Franco tampoc va idear un pla per a envair als països veïns ni va vestir de ratlles als seus presoners. Franco no era Hitler. Però hi havia similituds. A l'Espanya de Franco el que va haver-hi va ser un "veritable holocaust ideològic". "Una solució final contra els qui pensaven de forma diferent".

Així ho expressa el periodista Carlos Hernández de Miguel que aquest dijous publica Els camps de concentració de Franco (Edicions B), una recerca de tres anys en què a l'autor documenta i explica, com mai abans fins avui, el sistema repressiu i de concentració creat pels colpistes del 17-18 de juliol de 1936 i que va perviure, encara que en una versió suavitzada en alguns aspectes, "fins al cap de la mort del tirà al novembre de 1975".

I és que per als colpistes, la Guerra Civil va tenir en molts aspectes poc de guerra i molt de depuració ideològica. Així, els camps de concentració franquistes van néixer a penes 24 hores després del cop d'estat com a part d'un "pla preconcebut pels revoltats" amb l'objectiu de "estendre el terror i eliminar a l'adversari polític". El propi general Franco va deixar dit que en una guerra com la que vivia Espanya era preferible "una ocupació sistemàtica de territori, acompanyada per una neteja necessària" que una ràpida victòria militar "que deixi al país infectat d'adversaris".

Així, la idea que més es repetia era la de "neteja". "Netegeu aquesta terra de les hordes sense Pàtria i sense Déu", diria José María Pemán, intel·lectual i propagandista dels revoltats. El general Mola, en les seves directrius prèvies al cop, va demanar "eliminar els elements esquerrans: comunistes, anarquistes, sindicalistes, maçons....". L'objectiu també el va assenyalar el general navarrès: "L'extermini dels enemics d'Espanya". L'oficial de premsa de Franco, Gonzalo d'Aguilera, de fet, va posar número a aquesta "neteja". Segons els seus càlculs, calia "matar, matar i matar" fins a "acabar amb un terç de la població masculina d'Espanya

El primer pas per a executar aquesta neteja va ser la creació de camps de concentració. Durant els primers mesos de guerra, cada comandant militar de cada província i cada general al comandament d'una unitat van anar obrint camps en el territori de la seva influència. Només a partir de juliol de 1937, amb la creació de la Inspecció General dels Camps de Concentració de Presoners (ICCP) per part de Franco es va començar a "centralitzar la gestió". L'impacte d'aquest orde de Franco, no obstant això, va ser limitada. Cada general volia fer i desfer en els seus respectius camps de concentració. En ells, no hi havia presoners de guerra. No. Hi havia "facinerosos", "hordes de delinqüents" i "animals". El franquisme havia negat als seus enemics fins als drets de la Convenció de Ginebra.

Però quants camps de concentració va haver-hi a l'Espanya de Franco? Hi ha dues respostes a aquesta pregunta. La primera resposta l'aporta Carlos Hernández, autor també de l'obra Els espanyols de Mauthausen: "Només va haver-hi un i es deia Espanya. La nació sencera, a mesura que va anar sent conquistat el seu territori per les tropes rebels, es va anar convertint en un gegantesc recinte de concentració. Un recinte en el qual, inicialment, tots els seus interns eren culpables".

La segona resposta l'aporta el mateix autor amb la seva recerca exhaustiva dels últims tres anys: 296 camps de concentració repartits per tot l'Estat amb Andalusia i al País Valencià al capdavant d'aquest ránking de la infàmia. El primer d'ells, de fet, es va obrir a penes 48 hores després del cop d'estat del 17-18 de juliol en Zeluán, a uns 25 quilòmetres al sud de Melilla, en l'antic protectorat del Marroc, on va començar el cop.

També, el camp de futbol del Viejo Chamartín, on jugava el Madrid, es va convertir en un camp de concentració. I el Stadium Metropolità, on disputava els seus partits fins a 1966 el Club Atlètic de Madrid. Les places de toros de la majoria de localitats del país, com la de les Vendes (Madrid), la d'Alacant, la de la Manzanera a Logronyo o la de Basa, a Granada, van ser convertides en camps de concentració. Igualment molts edificis religiosos també van ser utilitzats a aquest efecte. Exemples? El Monestir de San Salvador a Celorio (Astúries), el Monestir de la Mercè a Huete (Conca), el de la Caritat, a Ciudad Rodrigo (Salamanca) o el de San Clodio, a Orense, avui convertit en un hotel & spa.

Per tots aquests van passar van circular entre 700.000 i un milió d'espanyols, segons ha estimat l'autor de l'obra. I quants van morir en ells? Així respon Hernández de Miguel: "El nombre de víctimes directes supera amb escreix els 10.000 i el d'indirectes és incalculable si tenim en compte que els camps van ser lloc de trànsit per a milers i milers d'homes i dones que acabarien enfront d'escamots d'afusellament o en presons que especialment en els primers anys de la dictadura van ser veritables centres d'extermini".

"Extermini també perquè els captius a penes rebien menjar i no disposaven de les més mínimes condicions higièniques ni sanitàries. En llocs com Albatera (Alacant), la plaça de toros de Terol o el camp de futbol del Vell Chamartín, en el qual jugava el Reial Madrid, va haver-hi milers d'homes i centenars de dones morint-se literalment de fam. A Orduña (Biscaia), Medina de Rioseco (Valladolid), Illa Saltés (Huelva) o San Marcos (Lleó) perien de tifus exantemàtic, pulmonías i tuberculosi", compte el llibre.

El primer objectiu d'aquests camps, a més d'infondre el terror a tota la població, era classificar als captius. Per a això, van crear una sort de tres categories: "assassins i facinerosos o enemics de la pàtria espanyola", que havien de ser afusellats o condemnats a llargues penes; els "bergants enganyats", que podien ser "reeducats mitjançant la submissió, la humiliació, la por i els treballs forçats"; i, finalment, els "simples germans", considerats 'afectes' al Moviment i que eren alliberats o incorporats a les files de l'Exèrcit franquista.

Els afusellaments, de fet, es van produir sense cap mena de control durant els primers mesos. Després, es van anar organitzant els judicis sumaríssims on es condemnava a mort a 20 o 30 presos alhora. Però, a més, de ser l'escenari d'una "selecció ideològica" i de "lloc d'extermini", els camps van servir com a lloc de "reeducació". "Franco va apostar per eliminar als irrecuperables i tractar de sanar a la resta mitjançant la submissió, la humiliació, la propaganda i la rentada de cervell". Com funcionava aquesta reeducació?

"Els captius eren sotmesos a un procés de deshumanització. Despullats de les seves pertinences més personals, la major part de les vegades eren rapats al zero i incorporats a una massa impersonal que es movia a toc de corneta i a cop de porra. Les condicions infrahumanes en el camp els degradaven psicològicament des del primer moment", escriu Carlos Hernández.

En aquestes condicions, els presos eren obligats a formar un mínim de tres vegades al dia, cantar el Cara al sol i altres himnes franquistes i rendir honors a la bandera rojigualda fent la salutació feixista a la romana. Així mateix, la ICCP va ordenar que en els camps s'impartissin diàriament dues hores diàries de xerrades d'adoctrinament amb temes com a Errors del marxisme, Les finalitats del judaisme, la maçoneria i el marxisme o El concepte d'Espanya imperial.

"L'Església va jugar un paper fonamental en aquesta tasca 'reeducativa'. En els camps de concentració es va reflectir clarament la identificació absoluta de mètodes i objectius entre aquesta institució, els colpistes i la posterior dictadura. A diferència del que ocorria amb la figura del metge, la del capellà mai es va trobar a faltar en aquests recintes. Generalment amb el major de les cremors, els sacerdots llançaven agressius i amenaçadors sermons als presoners i exercien de professors en les classes patriòtiques", relata Carlos Hernández.

Llibertat que no arriba

L'1 d'abril de 1939, fa ara gairebé 80 anys, Franco va donar per conclosa la Guerra Civil amb aquell missatge radiofònic de "captiu i desarmat l'Exèrcit vermell han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars". No obstant això, la pau no va arribar. En aquest precís moment, el nombre d'espanyols en camps de concentració superava "folgadament" el mig milió, segons els càlculs d'Hernández. Molts altres continuaven presos, però ara en batallons de treballadors.

Al novembre de 1939, de fet, Franco va ordenar tancar la pràctica totalitat dels camps de concentració. De la nit al dia nombrosos recintes van passar a dependre de la Direcció General de Presons o d'altres institucions. En alguns d'ells es va evacuar als qui no havien estat jutjats i només van romandre els interns que complien condemna. En altres establiments, per contra, només es va procedir al canvi de denominació oficial.

Els ciutadans que van aconseguir abandonar el camp de concentració amb vida tampoc van aconseguir la llibertat definitiva i real. Centenars de milers d'homes i dones van continuar sent presoners durant dècades en les localitats en les quals van residir.

"Un bon percentatge d'ells van tornar a ser detinguts, empresonats o afusellats després de ser sotmesos a nous processos judicials. Els qui estaven en edat militar van haver de fer la 'mili de Franco', iniciant un nou període de captivitat i treball esclau. Tots, gairebé sense excepció, van romandre per sempre vigilats i marginats social i econòmicament: les ocupacions i els nous negocis van ser sol per als qui havien combatut en les files de l'Exèrcit vencedor", conclou Carlos Hernández. La guerra havia acabat. Ara començava una vida de pobresa i misèria.