"S’assumeix que l’autor d’un atemptat és musulmà fins que es demostri el contrari". Dimecres vinent farà 5 anys dels atemptats de les Rambles de Barcelona del 17 d’agost i del posterior atac a Cambrils, uns fets que van accentuar l’esquerda social i els prejudicis que s’estableixen vers la comunitat musulmana. La Firdaous Alaoui, musulmana i activista pels drets humans, tenia 14 anys quan va veure per la televisió la notícia de l’acte terrorista.

El primer que va pensar, confessa, va ser en tot el que li tocaria justificar per fer entendre que allò que acabava de passar no representava la seva comunitat. Dos dies més tard, quan va sortir a comprar, va topar-se de nassos amb una nova realitat: "Una nena petita que em va veure amb el hijab (vel) es va espantar i va anar-se a amagar rere el seu pare", rememora. "Em va fer sentir molt malament, sobretot perquè jo llavors encara era una nena… què t’ha de voler fer de dolent una nena?", reclama.

L’impacte que van tenir els atemptats de Barcelona es pot veure en la dicotomia de la resposta ciutadana: "Mentre alguns grups d’extrema dreta van anar-se a manifestar a la Rambla, els veïns els van expulsar, amb la voluntat de no voler criminalitzar aquest col·lectiu", recorda Lurdes Vidal, codirectora de l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans i directora de l’Àrea de Món Àrab i Mediterrani a l’IEMed.

El rebuig va augmentar exponencialment

Per Alaoui, el rebuig vers la seva comunitat va augmentar exponencialment des del 2017, "sobretot els dos o tres primers anys". A tall d’exemple, considera que els tràmits d’estrangeria es van ralentitzar "molt més del que ja era habitual", com passa "cada vegada que hi ha un conflicte que ens involucra".

En aquest sentit, però, l’activista posa èmfasi en la distància que hi ha entre els musulmans i els terroristes: "Per a nosaltres, els que van fer els atemptats no són musulmans, només gent que actua en nom de l'islam sense ser-ne part", detalla. A més, no entén per què se’ls posa a tots "en un mateix sac" i se’ls exigeix que demanin perdó. "Entre la gent blanca hi ha aquesta expectativa que els musulmans hem de sortir a rebutjar públicament i demanar disculpes dels actes de terrorisme islàmic, com si nosaltres tinguéssim alguna cosa a veure amb aquella gent", es queixa Alaoui. De fet, des de l’associació SOS Racisme denuncien que "existeix el prejudici de la pertinença de persones musulmanes a grups terroristes gihadistes".

Debat públic i mesures adoptades

Una resposta institucional, social i mediàtica adequada dels atemptats és important per "evitar generar una fractura social en un context tan vulnerable", explica Vidal. Segons ella, "el cas espanyol guarda una àmplia diferència amb la reacció institucional d'altres països a escala europea". A França, per exemple, "la resposta després d’un atemptat és la d’‘estem en guerra’, i a Espanya, en canvi, es va produir una resposta molt contundent de ‘no tenim por’ i ‘no ens dividiran".

Això no obstant, SOS Racisme titlla les polítiques de prevenció del terrorisme de "racistes i discriminatòries". "L’activació de polítiques de seguretat i control en lloc de les de caire social només ha aconseguit reproduir les polítiques d’exclusió social", assenyalen des de l’associació. A més, adverteixen que el Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista (PRODERAI), "estigmatitza i construeix la sospita sistemàtica cap als joves d’origen magrebí".

En aquesta línia, Alaoui subratlla que se’ls percep com una amenaça: "Als punts de control sempre se’ns escull per revisar-nos, i t’adones que al final l’escorcoll no és tan aleatori com et volen fer creure". Per això, l’activista creu que "si vols prevenir la radicalització, no pots criminalitzar, sinó fer polítiques de convivència".

Pel que fa al paper dels mitjans, Maria Manyosa, coordinadora de l’Observatori del Discurs Discriminatori de Mèdia.cat, lamenta que es va dur a terme una cobertura "acrítica del llenguatge policial", i que el periodisme es va convertir en el "portaveu dels discursos policials". Detalla que, de les 50 notícies dels 9 mitjans de comunicació analitzats des del dia de l’atac a Barcelona fins que la policia va matar al que considerava el seu autor principal quatre dies més tard, tan sols 3 notícies "van posar en dubte les veus policials i van donar espai a altres fonts d'informació". Es vulgui o no, "els mitjans són un reflex de la societat, i socialment hi ha una identificació entre terrorisme i religió islàmica", reflexiona Vidal. Malauradament, segons dades de l’Observatorio de la Islamofobia en los Medios, al tercer trimestre del 2021, el 93% de les notícies sobre musulmans a Europa parlen de terrorisme.

Ara bé, malgrat que es van fer "discursos discriminatoris xenòfobs", es pot concloure que "no hi va haver islamofòbia" en la cobertura mediàtica dels atemptats, puntualitza Manyosa. Vidal celebra que es van publicar "informacions menys discriminatòries i més respectuoses" que en ocasions anteriors, fet que va ajudar a "garantir una opinió pública més ben informada" i "a desmuntar estigmes". La variable clau és la proximitat: "Com més pròxim està el periodista a la notícia, més curós és", indica.

A més, la codirectora de l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans destaca que "arran dels atemptats, hi ha hagut una voluntat d'incloure veus de la comunitat musulmana als mitjans", tot i que "a vegades és contraproduent per a la persona que s’exposa". Per la seva banda, Alaoui considera que l’única veu que se’ls ha donat en el debat públic ha estat "per justificar-nos i demanar perdó".

Més enllà dels atemptats

Maria Dolores López, comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat a l’Ajuntament de Barcelona, explica en un article de l’Observatorio de la Islamofobia que l’any 2017 va marcar "un abans i un després" en el reconeixement de la islamofòbia a la ciutat de Barcelona. L’aplicació del Pla Municipal de Lluita contra la Islamofòbia, impulsat de manera pionera un any abans, respon a un "repunt dels delictes d’odi contra les persones musulmanes: un 19% més respecte al 2014 i un 40% més respecte al 2013".

Segons Vidal, "la islamofòbia es reflecteix en una manera d'etiquetar l'islam i les persones de confessió musulmana com a eminentment violentes, endarrerides i conservadores". Per aquest motiu, des de SOS Racisme remarquen que és un error fixar-se únicament en la islamofòbia generada per les "discriminacions i prejudicis sorgits arran dels atemptats", ja que "s’invisibilitzen pràctiques islamòfobes anteriors i queda fora la dimensió institucional i el seu caràcter estructural". De fet, Vidal concreta que la majoria de les notícies que "tractaven la dona musulmana i la qüestió del vel eren més islamòfobes que les que tractaven la violència o la radicalització del terrorisme".

Vidal afirma que "des del 2017 fins ara la situació ha anat empitjorant" i que cada vegada el discurs antimusulmà té més força, especialment a causa de l'auge de l’extrema dreta arreu d’Europa. "La mobilització anti musulmana a les xarxes socials és enorme", reconeix, i situa l’origen del problema l’any 2014, quan "mentre tothom mirava als gihadistes, no es parava prou atenció al creixement de les narratives de l’extrema dreta".

L’Alaoui ho pateix en primera persona: "Noto més odi, sobretot a través de Twitter i TikTok". L’activista també posa el focus en el terreny guanyat per part de l’extrema dreta, ja que "tenen unes xarxes socials molt potents que ens criminalitzen fortament i inculquen un discurs de l’odi molt nociu a uns usuaris molt joves", sosté.

Enmig d’aquest context, Manyosa posa sobre la taula la importància que "en moments d'impacte emocional hi hagi molta consciència del vocabulari i els termes que s’utilitzen, perquè s’està forjant un determinat imaginari col·lectiu". Tant des del punt de vista periodístic com des del prisma social i institucional, la comunicadora social alerta de la necessitat d’allunyar-nos de l'"imaginari que hem heretat", per desprendre’ns d’una "islamofòbia subjacent". Així, tal com expliquen des de SOS Racisme, la societat deixaria d’assumir que les persones musulmanes són l’enemic, i es trencaria aquesta "despersonalització del ciutadà musulmà" que acaba derivant en la "vulneració dels drets de moltes persones amb qui convivim diàriament en les nostres comunitats".