La idea és senzilla. Insultantment senzilla. Calia convèncer el mateix Adolf Hitler que el desembarcament de les forces aliades a Normandia durant la II Guerra Mundial només seria una maniobra de distracció. Que el veritable desembarcament, el que portaria al continent europeu al gruix de les tropes nord-americanes, es produiria realment al pas de Calais, a la rereguarda de les tropes alemanyes. Només així les tropes aliades sobreviurien al desembarcament. Només així tindrien el temps suficient per assegurar les seves posicions. Només així la II Guerra Mundial començaria a inclinar-se del costat dels aliats.

El pla va funcionar i un espia català va ser fonamental per a enganyar el dictador nazi. Es tracta de Joan Pujol. Conegut pel nom de Arabel pels nazis i pel de Garbo pels britànics. Era un espia doble. I els seus informes per als alemanys havien estat crucials. Ell havia informat dels moviments de tropes a Calais. Per què anava a mentir aquest cop? Per què no creure'l? Els nazis ja coneixien que hi havia moviments de tropes a Normandia, però esperaven al veritable desembarcament. El que havia anunciat Arabel.

La història d'aquest engany de Pujol, i altres tants, és el que centra la novel·la gràfica Garbo, l'espia català que va enganyar Hitler (Trilita Edicions) del dibuixant i narrador d'històries Lluís Juste de Nin. L'obra va ser presentada aquest dilluns, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i va comptar amb la presència del propi autor, del delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid, Ferran Mascarell, i del secretari general de Podemos, Pablo Iglesias.

"La imbecil·litat dels alemanys en el cas de Garbo és superlativa. Aquest home va aconseguir inventar-se una xarxa d'agents a tot el Regne Unit que no existia. Estava tot sol i va aconseguir enganyar els alemanys. Crec que després de Churchill i Roosevelt és la persona més important en l'èxit de Normandia ", va assenyalar Juste de Nin.

No obstant això, amb el tàndem Iglesias i Generalitat de Catalunya en el terreny de joc, la presentació va donar ràpidament un gir cap a una opció que poc tenia a veure amb Garbo (o sí): la construcció de les nacions i la importància dels mites i la memòria històrica en la identitat nacional dels pobles. Així, Iglesias va parlar de la importància de guanyar el relat, també l'històric, per poder projectar en el present i en el futur una Espanya molt diferent a l'actual i que s'assembli més a la veritable història de lluita dels pobles de l'Estat.

"Hem de recuperar els mites que reivindiquin el caràcter plurinacional del país", va assenyalar el líder de Podemos, que va apuntar que els "mites" nacionals "han estat segrestats" de tal manera que sembla que la idea d'Espanya hagi de discórrer per una linealitat que va des de Don Pelayo a Esperanza Aguirre. Per donar suport a aquesta argumentació va recórrer al regenerador del 98, Joaquín Costa, i a les seves crides a favor d'una revolució que de cap manera es produiria al Parlament, ja que aquests només serveixen per consagrar les revolucions en el moment posterior i mai per fer-les. "Una revolució es fa revolucionàriament o no es fa", va deixar escrit Costa. "Si això ho arriba a tuitejar, potser s'enfrontaria a l'Audiència Nacional", va dir, en broma (o no), Iglesias.

Però no només a en Costa. També va recórrer a Benito Pérez Galdós i va recordar que l'escriptor va ser el primer a parlar de "casta política" a Espanya i a anunciar que aquesta "casta" es dividiria en dos partits que no mourien ni un dit per la majoria social ni per solucionar els veritables problemes del país. I com que les ocasions les pinten calbes, Iglesias va aprofitar per citar Sagasta i a Cánovas del Castillo, presidents del Govern durant la Restauració, i recentment citats pel Partit Popular com a exemples del bon comportament parlamentari en confrontació amb la presumpta mala conducta del líder de Podemos .

"Cánovas va ser el que va deixar dit que tots els negres que es coneixen a Madagascar, Congo o Cuba són mandrosos, salvatges, inclinats a obrar malament, per la qual cosa calia conduir-los amb fermesa per treure'n una mica de profit", ha assenyalat Iglesias, que va utilitzar els contrastos entre Costa i els expresidents per veure quina memòria històrica volem projectar sobre el nostre present i futur.

Però què pintava Iglesias en la presentació d'aquest llibre? La història és curiosa. El president Puigdemont es va reunir amb Pablo Iglesias a l'abril de 2016 i li va regalar la novel·la gràfica Andreu Nin, del mateix lautor, Juste de Nin. Iglesias la va llegir i a partir d'aquí va començar una relació amb l'il·lustrador i autor de les dues obres que ahir el va portar a participar en la presentació del seu llibre.

Ferran Mascarell, Lluís Juste de Nin i Pablo Iglesias al Centre Cultural Blanquerna