Drons, detectors de passos, tanques amb fulles, sistemes de reconeixement facial i fins i tot programari militar per escanejar les xarxes socials de qualsevol migrat. Les últimes edicions de Homsec i Sicur, les majors fires armamentístiques i de seguretat d'Espanya, són un aparador del negoci que floreix entorn de les migracions, i que troba a l'Estat espanyol un dels seus principals mercats.

L'obsessió d'Europa amb frenar les migracions fa que l'elit policial i militar que freqüenta aquests esdeveniments arribi amb la cartera plena —de diners públics— a la recerca d'equipament i serveis que, fins avui, s'han provat incapaços de detenir les migracions però sí que aconsegueixen augmentar el risc que pateixen aquells que busquen una vida millor a Europa.

Els vaixells militars es transformen en embarcacions de vigilància i salvament, els radars d'última tecnologia presumeixen de la seva capacitat per detectar pasteres i fins i tot s'estudia el desplegament de submarins amb control remot per detenir als qui migren a través de la mar.

Des de 2014 fins a 2019, el Govern d'Espanya va adjudicar almenys 660 milions d'euros en contractes per a la Indústria del Control Migratori (ICM), sense comptar la despesa pública per control migratori que transcendeix a aquests contractes, com el desplegament de milers d'efectius policials i militars a la frontera del Sud d'Europa i diversos països d'Àfrica, o els fons per al control migratori transferits a Governs de fora de la UE i maquillats sota l'etiqueta d'ajuda al desenvolupament. A què es va destinar tots aquests diners?

Perímetres fronterers, el cor del negoci antimigratorio: Europa fortalesa

La imatge de la immigració irregular a Espanya és la d'una dona d'aproximadament 30 anys procedent de Colòmbia, Veneçuela o Hondures i que va arribar amb avió. El 77% dels migrats irregulars procedeixen d'Amèrica Llatina, però el Govern d'Espanya concentra el gruix de la despesa antimigratorio en la frontera sud. La major part dels 1.677 contractes públics analitzats tenen per objecte reforçar el perímetre fronterer d'Espanya (551,3 milions d'euros, el 83,5% de la despesa total), especialment en la zona de l'Estret.

Aquesta dada revela un patró consolidat en el negoci antimigratorio: cada any que passa, la política antimigratoria d'Espanya i la UE reforça l'enfocament militar i securitari, centrat en impedir la migració, en detriment de mesures que busquen gestionar-la i obrir vies segures.

En paral·lel, com més diners gasten Espanya i Europa en fortificar les fronteres, més creixen els ingressos dels passants i traficants de persones. Segons les últimes dades de Nacions Unides, cada any les màfies del tràfic de persones generen uns 400 milions d'euros de benefici tan sols al Mediterrani i 4.000 milions d'euros a nivell europeu, una xifra similar a la despesa de tota la UE en ajuda humanitària. L'enduriment de les lleis i polítiques de control fronterer, segons Nacions Unides, suposa sempre més guanys per a aquests traficants, fins i tot en temps de pandèmia de la Covid-19 i tancament de fronteres. Aproximadament 2,5 milions de migrants són traficats cada any, segons l'Oficina de l'ONU contra la Droga i el Delicte.

El desplegament i manteniment de vaixells de vigilància marítima i salvament, radars, avions, drons i moderns sistemes de reconeixement de persones va representar el 83,5% de tots els diners que el Govern espanyol va posar en mans de les empreses que es lucren en el negoci antimigratorio. Si se sumen les despeses derivades de detenir i empresonar als migrants en els CIE i CETI per després expulsar-los en deportacions forçoses, el percentatge augmenta al 98,3%.

Els murs d'Europa a Àfrica

El 2006, Espanya es va convertir en el primer país del món a equipar una tanca fronterera amb sirga tridimensional. El Govern estatal va gastar entorn de 20 milions d'euros a instal·lar 1.200 quilòmetres de cables d'acer (la distància de Cadis a Lleida) a la triple tanca de Melilla, una de les fronteres terrestres més desiguals del món, per davant fins i tot de la dels EUA i Mèxic.

El gest va ser aplaudit per diversos sectors, ja que la sirga venia a substituir a la concertina, amb fulles que causaven ferides profundes, però el 2013 el Govern estatal va tornar a instal·lar les concertinas. Entre 2006 i 2013, aquest i altres despeses de la tanca van sumar un desemborsament de més de 47 milions d'euros de l'erari públic. Bona part d'aquests diners els va ingressar Mora Salazar, l'empresa malaguenya que fabrica aquestes fulles i que va passar de ser una desconeguda a signar contractes amb més de 20 països, principalment de la Unió Europea (UE). També grans empreses de l'Ibex, com Indra, Dragatges i Ferrovial. Almenys 45 alts càrrecs que van estar al Govern espanyol en aquest període van ser contractats després per empreses armamentístiques i de seguretat de la Indústria del Control Migratori.

A finals de 2019, el Govern espanyol va començar a retirar la concertina de tres metres d'altura, per després instal·lar barrots semicirculars en el seu lloc i pujar l'altura de la tanca fins als deu metres. L'encarregada de realitzar les obres al perímetre fronterer és l'empresa pública Transformación Agrària, S.A. (Tragsa). Les obres van començar en el mes de novembre passat, amb un pressupost de 18 milions d'euros. Aquestes obres entren dins del «Pla de reforç i modernització del sistema de seguretat fronterer terrestre a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla», amb un pressupost de 32 milions d'euros aprovat pel Ministeri de l'Interior al gener de 2019. No és possible conèixer els detalls d'aquestes obres pel fet que Interior va signar diverses resolucions per bloquejar la difusió d'aquesta informació al·legant que les xarxes criminals poden usar-la al seu favor.

Després de 15 anys d'existència, les tanques de Ceuta i Melilla s'han convertit en dos forats de despesa sense fi per al Govern. Fundació porCausa ha pogut constatar que des de 2014 fins a 2019 s'han adjudicat 188 contractes amb un valor total de 71,2 milions —sense comptar els 32 milions abans esmentats— per al manteniment, control i vigilància dels perímetres fronterers terrestres a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, la finalitat dels quals és impedir el pas de migrats irregulars.

Tampoc és possible saber quina part exacta procedeix dels més de 800 milions d'euros que entre 2014 i 2019 la UE va destinar a Espanya per reforçar les seves fronteres i impedir l'arribada de migrats irregulars. Les autoritats espanyoles i europees asseguren no saber res de les fulles instal·lades a l'altre costat de la tanca pel Marroc, país que el 2019 va percebre 140 milions del Govern espanyol i d'Europa per reforçar la seva lluita contra aquells que tracten d'arribar al Vell Continent. A mitjans de maig, Público va informar sobre com

En aquest mateix període, el Govern d'Espanya va adjudicar almenys 1.677 contractes per valor de 660 milions d'euros per reforçar les fronteres, desplegar agents dels cossos i forces de seguretat de l'Estat als països d'origen dels migrants, posar en marxa sistemes de vigilància per satèl·lit i costejar els centres en els quals es reclou als migrants sense papers, entre altres.

La Comissió Europea i el Govern d'Espanya destaquen que aquests diners s'utilitzen per assistir i acollir a aquestes persones. Només el 9,7% dels contractes analitzats per porCausa van ser destinats a acolliment i integració, mentre que prop del 90% restant es va usar per reforçar perímetre fronterer i sufragar detencions i expulsions de migrants.

Vigilància en el Mediterrani

Tan sols 14,4 quilòmetres separen l'Estat espanyol del continent africà en la seva part més pròxima, l'Estret de Gibraltar, sense tenir en compte que Ceuta i Melilla són les úniques ciutats europees d'Àfrica continental. Aquesta franja de mar de 53.000 km quadrats —comptant la mar d'Alborán— però que únicament suposa el 2,1% de tota la mar Mediterrània, és una de les zones més vigilades del món i un dels negocis més lucratius de la ICM a Europa, en particular, d'empreses del sector armamentístic.

El 2018 es va crear el comandament únic de la Guàrdia Civil per coordinar els operatius contra la immigració irregular, al que cal sumar-li la compra de vaixells i vaixells patrullers de la Guàrdia Civil i Salvament Marítim que estan en constant vigilància juntament amb el sistema SIVE, a més del seu manteniment i tecnologia militar d'última generació. Tot això va generar almenys 475 milions d'euros en contractes públics des de 2014 fins a 2019, és a dir, el 71,9% de tots els diners que el Govern d'Espanya va gastar en el sector privat per impedir l'arribada de migrants. Queda fora d'aquest càlcul els diners destinats a combatre el narcotràfic a través de sistemes de vigilància i intercepció i que també s'empren per impedir l'arribada de migrants irregulars.

Desenes d'embarcacions de la Guàrdia Civil, Salvament Marítim i de l'Armada patrullen les costes de la Península i les Illes Canàries. Els vaixells patrullers de l'Armada formen una flotilla de sis naus coneguda com BAM (Vaixells d'Acció Marítima). Un d'ells, el vaixell Audaç (P-45), va ser el que després de la llarga incertesa, va ser enviat pel Govern d'Espanya a auxiliar als migrants que van ser rescatats pel vaixell Open Arms davant de la costa italiana, que els impedia arribar a port.

"Els vaixells que patrullen el Mediterrani no estan preparats per salvar persones en la mar, tenen una eslora de més de cinc metres que dificulta aconseguir una llanxa, la coberta està cuirassada i compten amb armament pesant», explica Pere Ortega, director del Centre Delàs D’Estudis per la Pau. Ortega recorda que la labor fonamental dels BAM i de les tres missions en les quals participa Espanya en l'exterior —Seahorse, Sophia i les Forces Armades Permanents al Mediterrani— és contenir la immigració irregular. "Es persegueix que Europa es tanqui en si mateixa, malgrat el nostre paper en què les persones migrin amb guerres en les quals participem, armes que venem a països en conflicte i les nostres empreses contaminen el seu entorn", conclou.

Salvament Marítim

La Societat de Salvament i Seguretat Marítima, més coneguda com a Salvament Marítim o SASEMAR, i adscrita al Ministeri de Foment, té presència a tot el litoral espanyol, principalment a la frontera Sud, la meitat sud de Llevant i Illes Canàries, on concentra entorn de 45 embarcacions de les 83 de la seva flota, així com el gruix dels seus mitjans aeris.

En els últims sis anys, els contractes públics de Salvament Marítim van suposar el desemborsament de 321 milions d'euros per a les empreses de la ICM. Es tracta d'una de les institucions amb millor reputació d'Espanya i una referència a nivell internacional. No obstant això, en els últims anys ha estat objecte de diverses polèmiques, arribant a convertir-se en una arma llancívola dins del debat polític.

Per ordre del Govern espanyol, al gener de 2019 Salvament Marítim va deixar d'informar en les seves xarxes socials sobre els rescats de persones migrades que duu a terme en aigües espanyoles. Aquest mes es va saber que els tres avions CN-235 de Salvament portaven almenys mig any sobrevolant la mar amb els radars de cerca trencats. Aeronaus que no són propietat de Salvament Marítim, sinó que són arrendades a l'empresa Babcock Mission Critical Services España S.A.O., i el contracte del qual ascendeix a 217,8 milions d'euros l'any 2018. També per ordre de l'Executiu, el 2019 aquesta institució va retirar reforços en diverses de les seves instal·lacions. Tots aquests esdeveniments van generar crítiques i protestes per part del personal de Salvament.

El "sistema de sistemes"

El Sistema Integral de Vigilància Exterior (SIVE) és una de les eines més potents de control migratori. Conegut com a "sistema de sistemes", està compost per centenars de radars fixos i mòbils, càmeres tèrmiques i de llarg abast, avions no tripulats, sensors optrónicos i tecnologia satel·litària capaç de detectar i monitorar qualsevol embarcació, des de pasteres fins a barques de joguina, al llarg de més de 2.700 quilòmetres de les costes portuguesa i espanyola. La gestió del SIVE està en mans de la Guàrdia Civil i la Direcció General de la Policia, que vigilen la frontera marítima i coordinen operacions per interceptar migrants a través de 19 centres de control, la majoria situats en el litoral mediterrani.

Des de 2014 fins al 2019 es van invertir 56 milions d'euros repartits en 63 contractes exclusivament per manteniment i recanvis del sistema. El SIVE és una de les subcategories de la ICM que més empreses de l'Ibex aglutina. Els seus defensors, tant en l'Administració pública com en l'àmbit privat, destaquen el poder de la seva tecnologia d'última generació, capaç de monitorar una bassa d'un metre quadrat encara que estigui a centenars de quilòmetres de la costa i el cel estigui ennuvolat. No obstant això, els mitjans econòmics i humans emprats pel SIVE no han estat capaços de reduir el nombre de morts a l'Estret.

El SIVE també és un exemple il·lustratiu per entendre el rol d'Espanya com a laboratori de les polítiques antimigratorias d'Europa i la seva estreta relació amb les multinacionals del control migratori, especialment les del ram militar. Indra, la principal promotora i beneficiària d'aquest sistema, explica en les seves presentacions que el SIVE va començar a funcionar a finals dels 90, quan l'arribada "d'immigrants il·legals" es va convertir en "un problema que va assolir dimensions inimaginables".

Des del principi, Indra va obtenir els diners que va permetre desenvolupar aquest sistema a través de grans subvencions europees per recerca i desenvolupament. Posteriorment, el Govern d'Espanya va invertir grans sumes de diners per posar-lo en funcionament i, més tard, va donar suport a l'estratègia d'Indra per fer negoci amb el SIVE en altres països.

En l'actualitat, Indra opera aquest sistema a Romania, Letònia, Polònia i fins i tot Hong Kong, per citar alguns exemples. L'èxit del SIVE i el suport del Govern espanyol a Indra van fer que la UE atorgués a aquesta empresa les regnes de Perseus, el sistema creat per integrar el control de les fronteres marítimes europees i combatre la immigració irregular. Mentrestant, el SIVE continua generant contractes milionaris per a Indra i altres grans multinacionals, com a ACS, Atos, Telefónica, Amper i El Corte Inglés.

Detenir i expulsar: vuit vegades més diners que per a acolliment

L'ingrés de migrants en centres gestionats per empreses privades i la seva expulsió forçosa en vols privats suposa un important nínxol de mercat per a les empreses de la ICM. Tots dos negocis estan protegits pel secretisme imposat des del Ministeri d'Interior: l'Estat permet als periodistes accedir a presons i altres instal·lacions protegides, però no als centres on es deté als estrangers, i oculta qualsevol tipus d'informació sobre els vols de deportació.

En el període analitzat, el Govern d'Espanya va gastar vuit vegades més diners a detenir i expulsar a migrants (97,8 milions) que a facilitar el seu acolliment i integració social i laboral (11,2 milions). La diferència entre totes dues categories té dues raons fonamentals: l'enfocament securitari de la política antimigratoria europea, d'una banda, i la cessió d'unes certes competències a les autonomies en matèria d'acolliment i integració, per un altre.

Presons de migrants

Entrar de manera irregular en territori espanyol és una falta administrativa, no un delicte, però la Llei d'Estrangeria permet privar a aquestes persones de llibertat. Espanya compta amb tres tipus de centres d'internament d'estrangers: els Centres d'Estada Temporal d'Immigrants (CETI), situats a Ceuta i Melilla, els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE, hi ha set en la Península i Canàries), i els Centres d'Atenció Temporal d'Estrangers (CATI), de recent obertura, localitzats a la frontera sud i les cel·les dels quals són fins i tot més petites que les dels presos comuns. Interior, responsable d'aquests centres, bloqueja l'accés de periodistes i signa ordres que impedeixen conèixer informacions clau sobre aquests, inclosos nombrosos contractes públics. Els CATI són els centres més opacs en tota la xarxa de presons per a migrants. Fins avui, el Govern d'Espanya no ha publicat un sol contracte relatiu a aquests centres.

Els CETI de Ceuta i Melilla són els que més afluència tenen i, des de la seva obertura, han protagonitzat una llarga llista d'escàndols, a causa del mal estat de les seves instal·lacions, la falta de béns i serveis bàsics i les contínues denúncies per maltractaments. Entre els problemes menys coneguts d'aquests centres, encara que no per això menys rellevants, estan la falta d'intèrprets, un problema que fa que molts migrants que podrien demanar asil no ho facin, o que uns altres que estan acusats de greus delictes no puguin parlar amb el seu advocat d'ofici ni defensar-se amb garanties. L'últim migrant mort sota tutela de l'Estat en un d'aquests centres va ser un home algerià i va morir a la fi de maig per raons que encara no han transcendit.

Els CATI són centres "creats per una situació d'urgència", segons el Ministeri de l'Interior, en els quals es reté als migrants en situació irregular durant un màxim de 72 hores. Aquests calabossos expressos per a estrangers són finançats amb diners europeus i només existeixen a Espanya, on amb freqüència s'experimenten nous procediments i tècniques que posteriorment són exportades a altres països europeus.

El Govern no fa públics els contractes d'obres i serveis dels CATI. L'única informació sobre el seu cost és aquesta taula del Ministeri de l'Interior. En el de Màlaga, amb capacitat per a 300 persones, cada migrant disposa d'un espai 2,3 metres quadrats, la meitat del mínim que s'estipula per a les presons de delinqüents comuns, segons l'informe arquitectònic al qual va tenir accés eldiario.es. Aquests periodistes també van obtenir imatges que proven que el Govern també interna en els CATI a menors, com va explicar Público, contravenint la pròpia legislació espanyola. El Defensor del Poble també ha alertat sobre aquesta pràctica, però no s'ha produït cap actuació judicial.

Vols de deportació

Entre 2009 i 2019, Frontex va expulsar de la Unió Europea a 60.135 persones a través de 1.437 operacions diferents. Espanya és el tercer major deportador d'Europa, amb almenys 996 vols fletats per compte propi i participació en 263 més en l'última dècada, en coordinació amb Frontex i altres països europeus.

El ritme, freqüència i opacitat dels vols de deportació ha crescut especialment des de 2015, coincidint amb l'anomenada crisi dels refugiats. Aquests vols representen un important nínxol de mercat per a la ICM, sent Air Nostrum, Evelop Airlines, Swiftair i Air Europa els seus principals beneficiaris a Espanya. També una de les grans pors dels estrangers en situació irregular: saben que després de diversos anys vivint i construint una vida a Espanya, poden ser expulsats si la Policia els aprehèn fent la compra, anant a l'escola o realitzant qualsevol altra activitat. Des de 2014 fins a 2019, el Govern espanyol va transferir almenys 45,6 milions d'euros a aquestes aerolínies per fletar vols d'expulsió.

A l'Estat espanyol, la Policia Nacional es coordina amb Frontex per organitzar els vols conjunts d'expulsió amb destinació a Mauritània, el Senegal, Colòmbia, Albània i altres països. El Comitè per a la Prevenció de la Tortura ha cridat diverses vegades l'atenció al Govern d'Espanya pel tracte que reben els estrangers en ser expulsats, tant abans com durant el viatge. Ni el Govern d'Espanya ni Frontex supervisen que els migrants expulsats tinguin unes garanties mínimes després de ser lliurats a les autoritats del país de destinació. No s'informa si més no de si aquestes persones romanen amb vida al transcurs de 24 hores.

Acolliment i integració, les engrunes del negoci antimigratori

L'acolliment i integració de persones migrants és la categoria que menys diners genera en la Indústria del Control Migratori: només el 1,8% de tots els diners adjudicats i publicat des de 2014 fins a 2019; 167 contractes en total, en la seva majoria cofinançats per la UE, dels quals 155 corresponen al Ministeri de Treball, Seguretat Social i Migracions (actualment, la cartera de Migracions està separada de la de la Treball).

L'enfocament securitari de la política antimigratoria no és l'únic element que explica l'escàs pes de l'acolliment i la integració entre els contractes del Govern d'Espanya per control migratori. D'una banda, les Comunitats Autònomes tenen la majoria de les competències en matèria de primer acolliment i integració. Per una altra, des de l'any 2015 el Govern espanyol té un conveni amb Creu Roja, la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) i l'Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració (ACCEM) per a l'acolliment temporal, orientació i integració d'aquells que obtenen asil a Espanya. Aquest conveni compta amb una subvenció directa del Govern estatal amb part de finançament europeu. Des de la seva aprovació, la subvenció és aprovada any rere any "amb caràcter urgent" i sense convocatòria pública.

Creu Roja, CEAR i ACCEM són les organitzacions que atenen els migrants quan són desembarcats per Salvament Marítim o la Guàrdia Civil. També s'encarreguen de prestar assistència jurídica, suport psicològic, traductors i un lloc on allotjar-se als refugiats que viuen a Espanya. El 2015, la subvenció aprovada en el marc d'aquest conveni va ser de 12,8 milions a repartir entre aquestes tres organitzacions sense ànim de lucre. El 2019, aquesta subvenció va tenir una dotació de 69,9 milions d'euros.

La majoria dels contractes d'acolliment i integració analitzats fan referència a classes d'idiomes, serveis d'intèrprets, activitats socioculturals o queviures i productes d'higiene per a centres d'acolliment, per citar alguns exemples.

Crida l'atenció que dins d'aquesta categoria, els contractes més quantiosos cauen en mans de companyies de seguretat com Eulen i Clece (Grup ACS), que presten serveis de vigilància i sociosanitaris en centres per a migrants i que també figuren entre les principals beneficiades de la resta de categories de la ICM.

També destaca l'escàs nombre d'empreses en determinades subcategories. Per exemple, l'empresa Ofilingua acapara la pràctica totalitat dels diners per a "serveis d'intèrprets" i "serveis de traducció", per valor de 2,2 milions d'euros des de 2014 fins a 2019.

La barrera idiomàtica continua sent un dels punts febles del sistema de control migratori, amb conseqüències de tota mena en la vida de les persones migrants. Per exemple, l'absència de documents traduïts i intèrprets qualificats a Ceuta va portar a un grup de nou migrants a assumir greus delictes contra l'autoritat que no havien comès, la qual cosa els va costar una condemna de dos anys de presó. El seu cas va establir un precedent jurídic a la frontera sud, obrint la porta a la criminalització del salt a la tanca, encara que no van ser els primers migrans empresonats per intentar arribar a Europa per aquesta via. El 2018, el Marroc va condemnar a dos mesos de presó a 18 migrants que Espanya va retornar al regne alauí després de saltar la tanca de Ceuta.

Cap d'aquestes empreses privades i institucions públiques van respondre a les preguntes d'aquesta recerca: Ministeri de l'Interior, Ministeri de Defensa, Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Ministeri de Transports, Indra, Everis, Acciona, Babcock, Evelop, Swiftair, Air Europa, Amper, El Corte Inglés, ACS, Ferrovial, Eulen i Telefónica.