L'any de les dues velocitats i les grades buides

Va començar l'any amb la mirada posada al Dakar, en l'europeu d'handbol i en els Jocs Olímpics d'Hivern de la Joventut, amb la històrica medalla d'or de Maria Costa en esquí de muntanya. Tot i la crisi blaugrana i blanc i blava en el futbol i de les impactants morts de Paulo Gonçalves i Kobe Bryant, el calendari esportiu mirava cap endavant fins que tot va esclatar ja sense marge de maniobra per a cites estel·lars com el centenari de la Volta a Catalunya i amb la majoria de competicions acabades de forma abrupta, alguna d'elles sense campió i amb cert menyspreu cap a l'esport femení.

Van passar els mesos dels reptes impossibles als passadissos i els balcons, de colpejar rotllos de paper higiènic i digerir l'ajornament dels Jocs Olímpics i Paralímpics, eix de la preparació física i esportiva de centenars d'esportistes d'elit al nostre país. Esportistes com Marta Xargay van decidir obrir un parèntesi en la seva trajectòria i altres com Pau Quemada van allargar un any més la seva carrera esperant el colofó de Tòquio en 2021.

Després va arribar el boom del 2 de maig i els dies successius, de l'eufòria de l'esport a l'aire lliure que va batre rècord de practicants a la primavera i que després va perdre una mica de força, deixant enrere aquells que de cop i volta van decidir posar-se en forma i com aquell que paga la quota de gimnàs sense trepitjar-lo mai, van trigar poques setmanes a tornar a abandonar els patins, la bicicleta o les sabatilles per sortir a córrer. L'estiu va ser il·lusionant amb competicions de tot tipus en disputa i amb l'esport professional fent de tot per tirar endavant. Futbol, tennis, bàsquet o ciclisme es van adaptar a un nou calendari i la nova normalitat de carrers i pavellons: l'afició ha quedat desdibuixada i sense possibilitat de donar suport als seus referents amb la seva cridòria i color.

L'esport-espectacle segueix, l'esport de la majoria, pateix

L'arribada del nou curs va tornar a posar en escac l'esport de base i amateur, condicionat per la lluita contra la pandèmia i amb moltíssims problemes per garantir la seva supervivència a mig termini. L'esport-espectacle segueix, l'esport de la majoria, pateix. Aquest és l'escenari actual i el 2021 es presenta incert i amb dos fronts oberts encara per resoldre.

Esport sense públic?

Era una cosa impensable fins fa uns mesos i ara és una realitat inqüestionable. El Camp Nou buit per viure un clàssic? Una final de l'NBA en camp neutral i amb pantalles substituint l'afició? Una pujada a l'Angliru sense gent a les cunetes? L'esport professional ha prioritzat la seva continuïtat per minimitzar les pèrdues del negoci i malgrat això la retallada salarial ronda el present i futur de les grans estrelles. Al març moltes veus deien que no competirien sense públic a les grades, una traïció a l'essència de l'esport que amb la pandèmia s'ha convertit en un mal menor. La qüestió rellevant és el precedent: quan tornarà el públic a omplir els estadis? Servirà de precedent per a les competicions del futur? Hi haurà més streamings i més seguiment a casa en detriment de l'estrèpit en els poliesportius i la vivència compartida amb altres aficionats?

Hi ha una bretxa entre la cultura (potser encara més maltractada, però amb públic quan pot obrir) i l'esport que es presumeix com a definitiva: per albirar un futur un sector requereix el públic presencial i l'altre ha optat per renunciar-hi, deixant clar que no és una part indispensable de l'espectacle sempre que el seu producte es consumeixi des d'una pantalla. Per això sembla com a clau aquest 2021 que seguirà amb restriccions: comprovarem si és una tendència que segueix o un simple asterisc més en l'any del Covid.

Les dues velocitats i l'esport com a negoci

Com qualsevol altra professió, els esportistes que es dediquen a això han pogut exercir el seu treball en funció de les restriccions aprovades en cada moment. Els professionals sempre han estat els primers a entrenar i en competir. Després d'ells, els esportistes d'elit i les competicions d'àmbit estatal. Durant massa mesos, l'esport amateur i de base ha estat la baula més feble de la cadena, relegat a una pràctica no necessària i inconvenient en temps de pandèmia. Hi ha milers de nens i joves que fa mesos que no saben el que és disputar un partit del seu esport i que tampoc poden entrenar amb el seu equip en bloc. No és només el coneixement del propi esport i de la feina en grup el que es perd pel camí: és la passió per fer esport, posar en valor l'activitat física i l'instrument de cohesió social que pot arribar a ser un equip esportiu per a un poble o un barri.