ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS"L'1-O vam descobrir que érem molt més dignes del que mai ens havíem cregut"

Nascuda el 1948 a Mollet del Vallès, Àngels Martínez Castells ha fet política tota la vida, des que als 19 anys, en ple franquisme, va afiliar-se al PSUC. Però aquesta doctora en Ciències Econòmiques per la UB mai s'havia dedicat a la política institucional fins que després de les eleccions del 27 de setembre de 2015 va convertir-se en diputada de Catalunya Sí Que es Pot (CSQEP) al Parlament. Ho va fer com a representant de Podem, partit que abandonaria dos anys després juntament amb l'antic secretari general de la formació lila, Albano Dante Fachin. Col·laboradora d'ATTAC, fundadora de Dempeus per la Salut Pública i molt marcada per la Revolució dels Clavells portuguesa, Martínez desgrana juntament amb Fachin la seva experiència parlamentària a Informe urgent des dels escons 4 i 5. Al llibre es confessen marcats pels fets d'octubre –fonamentalment, pel que va passar els dies 1 i 3 d'aquell mes– i advoquen per construir "l'horitzó del 80%" com a camí per superar l'actual situació a Catalunya.

L'exdiputada, que és una de les impulsores de la plataforma Som Alternativa –també fent tàndem amb Fachin–, rep Públic a casa seva, a Castelldefels. Al llibre escriu que "els que ocupàvem els escons 4 i 5 [Fachin i ella mateixa, respectivament] érem una mena d'anomalia pels cànons parlamentaris", i reconeix que l'experiència institucional no ha estat especialment reeixida. "És molt més agraït fer política des de l'activisme,, treballar colze a colze amb la gent i veure què pots fer, més que no pas que tot hagi de passar per la burocràcia i la mediació de les institucions. Haurien de de ser més obertes, amables i properes. Semblava que l'onzena legislatura seria així, sobretot arran dels primers discursos al Parlament de Julià de Jòdar [aleshores diputat de la CUP i encarregat d'obrir la legislatura com a parlamentari de més edat] i Carme Forcadell [presidenta de la cambra], i que s'esfondrarien murs, però no va ser així. I al final, amb el 155, encara s'han separat més les institucions de la gent", explica.

"Era impossible que CSQEP funcionés"

CSQEP mai va funcionar i Martínez i Fachin són especialment crítics amb el president del grup parlamentari, Lluís Rabell, i, sobretot, amb qui n'era portaveu, Joan Coscubiela –que, amb arguments diferents, també ha coincidit a assenyalar la disfunció de la confluència–. Els exdirigents de Podem relaten el que consideren falta de democràcia interna que portava un nucli reduït de dirigents, fonamentalment els membres d'ICV, a decidir-ho tot. "Era impossible que funcionés perquè els projectes [polítics] eren diferents. Uns crèiem en la sobirania del Parlament i en posar la gent per sobre i al centre de les polítiques, mentre que d'altres anaven a defensar el Tribunal Constitucional i l'ordre establert", comenta Martínez Castells. "Per a nosaltres, el Parlament pot fer lleis que poden ser equivocades, però no delinqueix, perquè és sobirà i se l'havia de considerar així per poder posar la gent al centre de les polítiques", subratlla, en contraposició al que veu com a "submissió" d'ICV.

Al famós ple dels dies 6 i 7 de setembre, en què van aprovar-se les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, va viure's en directe la implosió definitiva d'un grup parlamentari que acumulava mesos –per no dir gairebé dos anys– de batalla soterrada, amb la ja cèlebre intervenció de Coscubiela aplaudida pels diputats de Ciutadans i PP. Quatre mesos abans, Albano Dante Fachin havia sortit a desautoritzar Àngels Martínez, després que la diputada votés a favor d'una moció de la CUP per dotar l'1-O de recursos pressupostaris. Al llibre, Fachin confessa que la desautorització, feta a instàncies de Pablo Iglesias, va ser l'episodi més dur que va viure a la cambra.

La importància dels CDR

"L'1-O vam descobrir que érem molt més dignes del que mai ens havíem cregut i ho volem seguir sent, ens vam sentir molt bé sent dignes i sent molt valents", considera Martínez. La intensa tardor calenta va arribar precedida de fets com l'esmentat ple del 6 i 7 de setembre, la confessió que Pablo Iglesias va fer-los als principals responsables de Podem Catalunya que havien de "pregar" perquè no es fes el referèndum, o el registre d'agents de la Guàrdia Civil al Departament d'Economia del 20 de setembre. Aquell dia, els agents també van intentar entrar a la seu de la CUP, tot i que no tenien ordre judicial, i Martínez i Fachin recorden com van obrir la seu de Podem, situada a pocs metres, perquè els concentrats davant el local del partit de l'esquerra independentista poguessin carregar els mòbils o anar els banys.

El carrer prenia força i sorgien els CDR, que per a Martínez són un element "destinat a jugar un gran paper". "Allà s'hi troba gent de partits i gent que no ho és, gent que en sap molt de fer política i gent que n'aprèn. Hi ha frescor, empatia, solidaritat i la idea de deixar estar el filibusterisme dels partits per realment aconseguir coses. Les millors xerrades i actes que he anat els darrers temps són els CDR, que d'altra banda tampoc em semblen una cosa nova, perquè ja ho havia a Portugal [on hi havia les comissions sorgides de la Revolució dels Clavells]. No hem de perdre que la gent estigui present als carrers i, per exemple, per Sant Jordi la Rambla semblava un CDR, perquè era una gran manifestació de solidaritat", apunta.

El desencís federalista

"La dissolució del Parlament i la convocatòria d'unes eleccions per la gràcia de Déu demostren com n'és de difícil, per no dir impossible, defensar avui un encaix federal o confederal de Catalunya amb l'Estat espanyol, que asseguri aquell mínim de garanties imprescindibles, com el tracte entre iguals i el respecte amb el qual s'haurien de tractar ambdues parts", escriu Martínez a Informe urgent des dels escons 4 i 5. Provinent d'una tradició federalista, s'emmiralla amb el politòleg Miquel Caminal, que els darrers anys de la seva vida –va morir el 2014– es mostrava profundament decebut amb la reacció de les institucions espanyoles cada cop que des de Catalunya s'havia promogut una "lectura autonomista i pluralista de la Constitució a través de reformes estatutàries". El politòleg també defensava que si una majoria del poble català volia ser consultat sobre el seu encaix amb l'Estat, "les institucions de l'Estat han de respectar aquesta voluntat i adoptar les decisions necessàries perquè la consulta democràtica sigui possible".

És evident que no ha estat així i Martínez explica que ella va arribar a la convicció que a curt termini el federalisme no era possible a l'Estat arran d'una reunió amb Pablo Iglesias i Pablo Echenique, els dos màxims dirigents De Podemos. "Se'ls feia impossible entendre que el federalisme implicava igualtat. Si el federalisme era una concessió que des de la direcció central del partit feien a les perifèries mai hi hauria federalisme. O és igualtat o el federalisme no és res, com explica molt bé el professor [Ramón] Grosfoguel [sociòleg de la californiana Universitat de Berkeley]. No és només que el corredor mediterrani hagi de passar per Madrid, sinó que les nacions que actualment composen Espanya han de ser aprovades, dirigides, insinuades i imposades des de Madrid. I això és terrible". L'exdiputada es defineix com una "ànima molt lliure dins els partits, perquè mai he renunciat a pensar pel meu cap" i afirma que va veure "coses contradictòries" a Podemos des de l'inici, però en canvi sí que creia en "persones com l'Albano, perquè em semblaven honestos, coherents, lúcids i clars i crec que això és el que hauria de buscar la gent en els polítics".

L'horitzó del 80%

I ara què? Martínez advoca per avançar cap al que anomenen "l'horitzó del 80%", i això passa per afirmar-se en els valors de la "tríada republicana", és a dir, "llibertat, igualtat i fraternitat" i construir una societat en què "l'equitat guanyi pes" i la desigualtat social disminueixi. A partir d'aquí, Martínez té clar que s'ha de "parlar amb tothom" i es mostra convençuda que el suport rebut pels partits del bloc del 155 -C's, PSC i PP- en cap cas implica que tota la gent que els ha votat sigui favorable a la repressió. L'economista està convençuda, però, que Catalunya viurà una "batalla llarga", per la que cal "ser realista" i, alhora, aconseguir anar-hi "sumant gent". I sobre Som Alternativa, que té pendent properes reunions amb la CUP sobre possibles col·laboracions futures, planteja que "el que no podem fer és separar-nos dels CDR, allà on estiguin hem de ser-hi, perquè són de la gent que defensa aconseguir un futur millor per a Catalunya, com molta gent de l'ANC o com Òmnium, que ha fet un gir els darrers anys".