Karlos Zurutuza: "Salvini és la conseqüència de l'absència d'una política comuna europea en matèria de refugiats"

Parlar de Karlos Zurutuza (Donosti, 1971) és parlar de la veu amb més coneixement sobre què passa actualment a Líbia, un país que hauria de celebrar eleccions el pròxim 10 de desembre. D'ençà de la caiguda de Gaddafi, gràcies a "un aixecament glorificat fins al cansament per la premsa occidental", Líbia es considera un estat fallit. Amb tres governs autoproclamats legítims (dos a Trípoli – un d'ells amb el suport de les Nacions Unides- i un altre a Tobruk), la situació política continua estancada: són les milícies les que controlen el territori i la perspectiva de futur és poc optimista.

"A diferència d'altres zones de l'Orient Mitjà, la creixent crisi d'identitat després d'un canvi violent de règim, no se supleix en línies sectàries – xiïtes o sunnites- com a Síria o a l'Iraq, sinó nacionals, com en el cas de les minories tuaregs, tubus i berebers, o tribals, si parlem de la majoria àrab del país", explica Zurutuza en el seu llibre. A aquesta situació, se li suma una gestió si més no dubtosa tant de les Nacions Unides com de la Unió Europa per suposadament estabilitzar el país: "El 2013, la Missió per a l'Assistència de Fronteres de la UE (EUBAM) va posar en marxa un projecte que incloïa l'entrenament de guardacostes libis (....) Respecte a la possibilitat que Sophia [operació militar de la Unió Europea al Mediterrani meridional] pogués estar formant a gent vinculada amb el tràfic de persones, Hartikainen deia que, si bé no s'estava produint a gran escala, hi havia moltes possibilitats que això estigués passant".

En el seu llibre hi ha molts testimonis. Com s'hi apropa?

Juntament amb Ricardo Garcia Vilanova, fa des del 2011 que viatjo a Líbia. Tots els contactes que tinc són d'aquella època. Hi tinc un vincle d'amistat i de confiança perquè han vist que des d'aleshores he continuat tornant al país. Molta gent va anar el 2011 a Líbia per fer caixa amb la guerra i va marxar, nosaltres hi hem continuat tornant.

Per fer el seu tipus de periodisme es requereix un temps que els mitjans no estan disposats a donar, no obstant això, cada cop hi ha més iniciatives que aposten per l'anàlisi i les cròniques de llarg alè.

"Amb el que es publica sobre Líbia i com a lector me n'adono que continuem sense saber qui són els libis o com viuen. No es genera un vincle empàtic amb la gent"

Jo llegeixo tot el que es publica sobre Líbia i com a lector me n'adono que es mencionen noms, dades i equacions geopolítiques i continuem sense saber qui són els libis o com viuen. No es genera un vincle empàtic amb la gent i això és important: és important traslladar al lector que aquest libi podries ser tu. Per fer això s'ha de voler fer, viatjar al país i intentar-lo entendre. Fa poc, amb l'aniversari de la mort de Gaddafi, en els mitjans de comunicació van aparèixer una sèrie d'articles sense cap context. A la gent li falten claus per entendre el què passa. En mitjans com Jotdown, Gara o 5W o en iniciatives com Libros del K.O. pots explicar el context de les històries. Si de veritat vull saber què passa en algun lloc, aposto per aquests mitjans, no per la premsa generalista. La informació del dia ja la tenim a Twitter i la gent vol claus per entendre que passa al món.

On troba vostè les claus de les històries?

Al carrer.

En el seu llibre es mostra molt crític amb la informació que es mostra des de Líbia.

Tots sabem com funcionen els corrents dels fluxos d'informació: un tema apareix en portada durant cinc dies i després desapareix de l'agenda, com va passar amb el terratrèmol del Nepal. Què va passar amb tota aquella gent que ho va perdre tot? Han pogut reconstruir les seves cases? No ho sabem, però avui en dia es prescindeix de les corresponsalies i es compren les peces per una misèria a periodistes freelance, que han de fer la notícia atractiva. Això ha passat a Líbia: és evident que hi ha centres de detenció a Líbia i són terrorífics, però a partir d'aquí s'ha construït un únic relat i no s'expliquen altres coses. Sabem més dels nigerians que passen pel país que dels mateixos libis. Hi ha pocs mitjans que apostin per altres tipus d'històries.

Quan parla de la primavera àrab del 2011 a Líbia t'hi refereixes com "l'aixecament glorificat per la premsa occidental fina a la sacietat". Veient com han anat les coses des del 2011 als països de les primaveres àrabs, creus que la població tornaria a aixecar-se?

"Líbia haguera pogut ser Dubai, però els diners sempre van anar a parar a les mans de Gaddafi i el seu cercle. El que va passar després de l'aixecament a la vista està: és un desastre"

Aquesta és una qüestió que he parlat molt amb els libis. Durant les quatre dècades que va durar la dictadura de Gaddafi, la gent tenia un nivell de confort relatiu, però no hi havia llibertat d'expressió, les presons estaven plenes de presos polítics i no hi havia espai per allò que no era àrab, és a dir les minories. La política era inexistent, però els beneficis del petroli eren tan bons i la població era tan petita que es va convertir en el paradigma de l'estat rendista. Líbia haguera pogut ser Dubai, però amb més classe: tenien platges de somni, runes romanes, però els diners sempre van anar a parar a les mans de Gaddafi i el seu cercle. El que va passar després de l'aixecament a la vista està: és un desastre, Líbia és un estat fallit, però jo vull pensar que és una qüestió de temps, tot i que no sé com es pot arreglar tot plegat. Sí que és cert que molta gent no ho tornaria a fer, sobretot aquells qui estan vivint una situació dramàtica, tornarien a canviar les llibertats individuals per tenir una feina.

Expliqui'm el dia a dia a la Líbia de Gaddafi. No en sabem res.

A la Líbia de Gaddafi no treballava ningú, només treballaven els de fora. Els subsaharians i els bangladeshians treballaven en els treballs menys remunerats, sobretot en l'àmbit de la neteja, els marroquins treballaven en els àmbits especialitzats, els tunisians a les recepcions dels hotels, els nord-coreans, indis pakistanesos i gent de l'Europa de l'Est en l'assistència mèdica i els libis vivien dels beneficis del petroli. Gaddafi sempre va ser molt paternalista amb el seu poble i ara això ha canviat.

Vostè parla, al seu llibre, d'un fenomen del que se'n sap poc: els libis estan començant a migrar, fet que no havia passat anteriorment.

Sí, estan sortint del seu país perquè la qualitat de vida ha baixat de manera dramàtica i ara intenten sobreviure, però veuen el que els passa als subsaharians i encara no hi ha massa de moviment, en aquest sentit. La gran majoria d'ells romanen a l'espera perquè tenen fe en què la situació canviarà, pensen que tot se solucionarà.

Ho farà el govern patrocinat per les Nacions Unides?

Ens hem de remuntar al 2015, quan l'enviat de l'ONU per a Líbia era Bernardino León, un diplomàtic de Màlaga. Aquell any es van filtrar uns correus electrònics a The Guardian on es posava en evidència que León estava treballant per a un dels dos governs, el govern de l'est a Tobruk. En un dels correus, es destapava que León tenia un pla per a deslegitimar el govern de Trípoli i en un segon correu assegurava que ja no sabia què fer per ocultar l'enviament d'armes per part d'Emirats, quan en aquell moment pesava un embargament internacional d'armes contra Líbia. Quan es va destapar tot allò, León va marxar a Dubai a dirigir l'Escola Diplomàtica de Dubai pel mòdic preu de 50.000 dòlars al mes. Van tenir lloc els atemptats de París i tot aquest assumpte va desaparèixer dels mitjans de comunicació.

L'ONU va assegurar que investigaria tot l'assumpte.

Continuem esperant els resultats de la investigació.

No ha sortit res?

"El govern de l'ONU es va instal·lar a Trípoli sense cap mena d'aliat. Per defensar-se, van comprar els favors de la guerrilla més forta, que és de caràcter salafista"

No. Més et diré: el pla de Bernardino León va continuar endavant i el 2016 va desembarcar a Líbia un govern que no havia escolli ningú. No havia passat mai en la història de les Nacions Unides. El govern de l'ONU es va instal·lar a Trípoli sense cap mena d'aliat. Per defensar-se, van comprar els favors de la guerrilla més forta, que és de caràcter salafista. També es van contractar els serveis del que aquí anomenen els guardacostes libis, molts d'ells implicats directament en el tràfic de persones. En un país sense llei i sense institucions va haver de fer-se un exèrcit amb els més forts, i poc els va importar que fossin salafistes o traficants de persones. Aquest és el govern de l'ONU.

Ningú demana responsabilitats? ONGs?

Actualment no hi ha ni ONGs internacionals ni periodistes estrangers a Líbia.

Es pot allargar la situació de Líbia com s'està allargant la guerra de Síria?

A Síria hi ha un estat, però a Líbia el poder està atomitzant i tota la població va armada fins a dalt. No hi ha cap poder que ara mateix aglutini la població. A Líbia s'han de teixir xarxes diplomàtiques a escala de barri, no de regions.

I les eleccions?

Havien de ser aquest any però no crec que ho siguin perquè no es donen les condiciones com perquè hi hagi uns comicis lliures i transparents. No hi ha cap institució legitimada per porta a terme unes eleccions.

Però aquesta situació en algun moment haurà de canviar?

Sí, però no sé com ni quan. De moment, no hi ha perspectiva.

Insisteix que mentre la UE mirava cap a una altra banda, Itàlia recollia refugiats a les seves coses sense cap ajuda. És aquest el motiu perquè els italians hagin confiat en Salvini?

Salvini és la conseqüència de l'absència d'una política comuna europea en matèria de refugiats. A Itàlia se la va deixar sola en el rescat i l'acollida de les persones que arribaven a Europa, qui ha de ser conscient que estem davant d'un moviment molt important de persones. Jo no sé quines són les claus per gestionar tot això, però hi ha gent que sí que hauria de tenir respostes.