La vicepresidenta de Junts per Catalunya i directora de la campanya electoral del partit, Elsa Artadi, començava l’any amb unes declaracions carregades d’intenció: "Aquestes eleccions seran Laura Borràs o Salvador Illa, o JxCat o PSOE". Malgrat la voluntat de situar el partit en el cos a cos amb els socialistes, la realitat dista una mica d’això. En els últims anys el partit postconvergent -en les seves diverses formes- ha anat perdent pes dins del bloc independentista. En els propers comicis, els sondejos apunten a què la victòria electoral es disputarà entre el PSC i ERC. Segons l’última projecció del CIS, el PSC podria obtenir entre 30 i 35 escons, ERC n'obtindria entre 31 i 33, i Junts es quedaria amb entre 20 i 27. El 2017 en va obtenir 34, i ERC, 32.

Si la cosa va així, es consumarà per primera vegada al Parlament el sorpasso dels republicans, que ja es preveia el 2017 però que mai es va produir. Tot i l’ajustada victòria de Junts, per dos escons, en les següents convocatòries ha anat perdent terreny davant d’ERC, que es va imposar tant en les municipals com en les estatals de 2019. No ho va fer, però, en les europees del mateix any, en què el lideratge d'un Puigdemont exiliat al cor de la Unió Europea va impulsar els resultats de la formació postconvergent.

Sota el lema de campanya "Junts per fer, junts per ser", el partit vol combinar dues visions que a vegades se li ha retret no tenir: la de la independència, d’una banda, però també la de la gestió, per l’altra. No renuncia, però, a la via unilateral, amb proclames com la declaració de la república catalana si l’independentisme supera el 50% de vots a les eleccions, tal com va dir la candidata a la presidència de la Generalitat, Laura Borràs, en la conferència de presentació de la campanya.

Tot i els sondejos, JxCat confia fer uns bons resultats en els seus primers comicis com a partit i superar ERC. No augmenten en intenció de vot, però creuen en la fidelitat d’uns votants molt mobilitzats i el desinflament d’uns republicans que han hagut de gestionar les conselleries més impactades per la Covid, com Salut, Educació i Treball.

Els postconvergents arriben al 14-F després d’un procés intens de fundació, ja que des de l’estiu el partit es va crear de nou, al voltant de la figura de Puigdemont i desvinculant-se del tot del PDeCAT, d’on van marxar la majoria dels seus quadres seguint l’estela de l’expresident.

Laura Borràs és la candidata a la presidència de la Generalitat, tot i que el número u se segueix reservant a Puigdemont, líder i far de "l’esperit de l’1 d’octubre". Borràs, sense passat a l’antiga Convergència, va arribar al càrrec després d’imposar-se en les primàries al candidat recolzat pels membres del partit que sí que n’havien format part, incloent els presos, el conseller Damià Calvet. 

La nova formació ha fet algun fitxatge conegut, com el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, que anirà en tercer lloc per Barcelona. El segueixen Artadi i l'advocat Jaume Alonso-Cuevillas, actualment diputat al Congrés. A Tarragona encapçala la llista Albert Batet, diputat al Parlament i exalcalde de Valls; a Girona, Gemma Geis, també diputada al Parlament i una de les impulsores de la Crida Nacional per la República; i a Lleida ho fa Ramon Tremosa, actual conseller d’Empresa i Coneixement.

Tuits polèmics

Les llistes no han estat exemptes de polèmica. En els darrers dies ha dimitit Josep Sort, president de Reagrupament i número 65 per Barcelona, després que les xarxes desenterressin tuits en què insultava l’alcadessa de la ciutat, Ada Colau, i prometia fer "neteja d'espanyols". Després de la polèmica i les pressions d’ERC i comuns, Sort va dimitir de tots els càrrecs i JxCat el va suspendre de militància "per unanimitat", segons va informar en un comunicat.

Canadell també ha estat assenyalat pels seus tuits, en què, entre d’altres, afirmava que Espanya era "atur i mort" per la gestió de la pandèmia, es referia als espanyols com a "colons" o defensava tesis de l’Institut Nova Història, com que Miguel de Cervantes, Marco Polo i d’altres figures similars eren, tots, catalans. Tot i el xivarri generat, el partit no s’ha pronunciat al respecte, ni tampoc en relació als tuits també qüestionats d’Albert Donaire, número 39 i també de Reagrupament.

Des de l’estiu, el nou partit ha treballat per a construir la imatge del nou espai postconvergent. Renega del llegat de Convergència i s’autoproclama com el partit realment independentista, amb la repetició del mantra de "fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre". Amb aquest discurs la formació vol mantenir i captar aquells votants que discrepen de l’estratègia més dialogant amb l'Estat d’ERC, constatada, entre d'altres, amb l’aprovació dels pressupostos estatals.

El PDeCAT, en solitari

El PDeCAT, d’altra banda, s’ha quedat sense la major part dels seus quadres i militància i es presenta per primer cop amb les seves pròpies sigles i en solitari a unes eleccions. Creat el 2016 a partir de la refundació de l’extinta CDC, el 2017 va decidir presentar-se al Parlament sota la candidatura de Junts per Catalunya -llavors coalició electoral. Hi havia perfils independents i també la voluntat de fer una reedició de la idea de Junts pel Sí sense ERC, que ho va rebutjar reiteradament en vistes al seu creixement electoral en solitari.

A l’estiu, el PDeCAT va rebutjar dissoldre’s i unir-se a Junts, l’opció plantejada per la nova formació. També va portar JxCat als tribunals per considerar que s'havia apropiat de la marca de manera fraudulenta. 

El partit ara liderat per l’exconsellera d’Empresa Àngels Chacón té males perspectives electorals i l’últim sondeig del CIS no li dona cap representant. Vol diferenciar-se reivindicant el llegat de Convergència, posant en valor el suport de l’expresident Artur Mas i fent un discurs més moderat sobre la independència, amb la defensa del diàleg i evitant la confrontació directa.