"Els historiadors hem d'ensenyar la gent a pensar pel seu compte".. Aquesta frase, extreta de l'entrevista que va concedir a Públic el desembre de 2016, resumeix la funció social que Josep Fontana concedia a la seva professió. L'historiador, nascut a Barcelona el 1931, ha mort aquest dimarts a la capital catalana després d'una llarga malaltia, convertit en un referent per a diverses generacions i després d'haver obtingut nombrosos reconeixements a una trajectòria i una obra marcada pel rigor i la dissidència, sempre crítica amb els poders dominants. D'ideologia marxista, Fontana ha estat un crític implacable amb la Transició espanyola, s'ha situat sempre al costat dels moviments populars de base -"a mi el que m'interessa és la gent, el conjunt de la societat. Els meus entusiasmes s'han produït en els moments d'escalf col·lectiu, quan vius al mig de la gent sentint el mateix", va dir a Nació Digital- i si bé ha estat un ferm partidari del dret a l'autodeterminació de Catalunya, els darrers anys s'havia mostrat molt escèptic amb les possibilitats d'assolir una independència a curt termini. Reflexions que el temps no ha fet altra cosa que confirmar.

Fontana va estudiar Filosofia i Lletres amb especialització en Història a la Universitat de Barcelona (UB), on va acabar els seus estudis l'any 1956. Anys més tard, el 1970, es va doctorar en història, també a la UB. Alumne i deixeble de Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila i Pierre Vilar la seva producció reuneix una vintena de llibres, que abasten fonamentalment des del segle XIX fins al XXI i ajuden a entendre Catalunya, Espanya i el món. La seva darrera obra nova, la monumental El siglo de la revolución, mostra aquesta vocació d'explicar el que succeïa arreu del món, ja desenvolupada llargament a Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. Expert també en estudiar -i divulgar- les arrels populars del catalanisme, el 2014 va publicar La formació d'una identitat. Una història de Catalunya, un llibre que entre d'altres qüestions repassa els darrers cinc segles i mostra la voluntat de pervivència del poble català com a subjecte amb personalitat pròpia.

Més enllà de la producció bibliogràfica, també va desenvolupar la tasca de divulgació a través de la docència, ja que va ser professor a les universitats de Barcelona, València, la UAB i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), a més de fundar i dirigir durant deu anys l'Institut d'Història Jaume Vicens Vives, vinculat a la UPF.

Pas pel PSUC durant la dictadura

Crític amb els partits tradicionals, Fontana mai va tenir un càrrec públic, però sí que va ser una persona activa políticament, a través d'articles i llibres. Durant la dictadura, va militar al PSUC, afiliació que abandonaria el 1980 i, posteriorment, el 2015 va formar part de la candidatura de Barcelona en Comú a les eleccions municipals, que portarien a l'alcaldia Ada Colau. Sobre aquest fet, a l'entrevista a Públic va explicar que "jo vaig donar suport a Colau, però no hi tinc res a veure, no hi tinc cap relació. Només em va semblar que, en aquell moment, era una opció correcta –que semblava absolutament impossible que guanyés–, i no me'n penedeixo. No vull jutjar les errades que, evidentment, també ha comés el seu equip. Però, entre això i un govern municipal Trias, jo no tenia dubtes".

Pel que fa a l'ingrés al PSUC el 1957, en una entrevista a Crític va comentar que "en aquells moments, la raó per fer-ho era evidentment la situació vigent del franquisme. Era lògic que t’apuntessis a qualsevol cosa que impliqués un esforç per liquidar-lo, i el PSUC era la força més eficaç. D’altra banda, tenia un programa que sostenia principis socials que em semblaven bé al costat d’altres qüestions com el dret a l’autodeterminació. [...] Vaig seguir al PSUC fins que va acabar el franquisme, però els partits de l’època de la clandestinitat es van acomodar, es van apuntar a un tipus de política parlamentària diferent, i allò ja no em va interessar. Una cosa era la militància el 57 i l’altra era la situació a finals dels setanta". Lluny del relat edulcorat hegemònic durant més de tres dècades -i que només els darrers anys s'ha esberlat massivament-, Fontana va ser molt crític amb la Transició que, amb tot, definia com un "moviment necessari". Per a ell, "el problema és que alguns dels seus protagonistes principals —i és un retret que va tant pel Felipe González com pel Carrillo— en realitat no estaven disposats a defensar els mateixos principis pels quals havien dut la gent a lluitar des de la clandestinitat".

Realisme front a l'independentisme exprés

Els darrers anys, Fontana no s'havia cansat d'advertir a les moltes entrevistes que concedia -converses que s'allargaven l'estona que calgués- que la independència exprés i relativament fàcil que prometien alguns dels líders del sobiranisme no era factible, un relat criticat per l'independentisme més hiperventilat però que la realitat no ha fet altra cosa que avalar. En aquest sentit, a Públic l'historiador atribuïa l'emergència de l'independentisme com a eix central de la política catalana com una reacció de la gent "contra el mal govern". "I la gent sent que el mal govern, és el mal govern que els ve de fora", afegia.

El 2016, a Crític, dubtava que una declaració unilateral d'independència provoqués una ruptura real amb l'Estat espanyol: "D’acord, i a partir d’aquell moment què fas? Com ocupes les fronteres? Amb els Mossos d’Esquadra? Que en teoria són forces dependents del Ministeri de l’Interior i que, com el 6 d’octubre del 34, es poden trobar que els criden l’atenció i els diuen que han d’obeir les autoritats de Madrid? Companys va ser més assenyat i no declarava la independència: declarava la República catalana dins d’un Estat federal en uns moments en què estava convençut o l’havien convençut que hi havia un moviment revolucionari a tot Espanya que s’apoderaria del Govern a Madrid i que dins d’aquest es crearia un Estat federal. Ara diuen: declararem la independència. I quant de temps es necessita perquè la Guàrdia Civil entri al Palau de la Generalitat i se’ls endugui a tots? Si tu vols fer una cosa per la força, d’acord, però per això has de començar a pensar que has de començar a muntar guerrilles, perquè no et deixaran, perquè ets una peça massa important del ramat global de l’Estat perquè et deixin marxar així".

Per a ell, la situació d'aleshores "és una situació que fa 500 anys que arrosseguem" i la recepta que proposava era que "ens cal lluitar i pugnar i tractar d’obtenir coses. El meu sentit d’historiador no em permet mantenir aquesta mena d’il·lusions idíl·liques; penso que el que s’ha de fer és seguir lluitant. [...] Portem 500 anys, de manera que ens queda temps al davant. El que no ens ha mancat, i això és importantíssim, és la voluntat de fer-ho, la voluntat de ser nosaltres mateixos". Com passava amb el model socioeconòmic imperant, Fontana no es mostrava optimista però tampoc deixava lloc a la desesperança, el camí sempre era seguir lluitant i en tot plegat dipositava el gruix de les esperances en la gent, els moviments populars, més que no pas en les institucions.

Tampoc confiava que hi hagués cap tipus d'intervenció de la UE favorable als interessos sobiranistes, com va manifestar a Nació Digital: "Hi ha qui diu que Europa influirà sobre Madrid. Fins ara, Europa no ha mostrat cap desig a posar-se en un problema que podria multiplicar els problemes interns d'alguns estats. Aquesta cosa màgica de pensar que això es pot aconseguir fàcilment no l'entenc. [...] Jo entenc la il·lusió de la gent i el que m'angoixa és pensar, si això acaba en frustració, en quins efectes pot tenir sobre la gent i les seves aspiracions. Però això no vol dir que ens hàgim de resignar. Jo crec que cal seguir lluitant". Per a Fontana només un pacte, "una situació inviable aquí" o tenir la força suficient per imposar-te, o dit amb altres paraules, una guerra, podien conduir a la independència a curt termini.

Crític amb el corrent historiogràfic que arran de l'esfondrament de la Unió Soviètica pronosticava la fi de la història i amb l'hegemonia neoliberal que ha viscut Occident les darreres dècades i que han comportat un increment de la desigualtat, Fontana propugnava directament "canviar la forma com funciona el conjunt de la societat" per revertir aquest procés, el que implicava -entre d'altres qüestions- posar el focus "en els impostos -que és el que permet donar serveis socials- i els salaris. O actues sobre això o tota la resta són cataplasmes".

Distingit amb la Creu de Sant Jordi, el 2006, i amb el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística el 2007, Josep Fontana ha participat dels debats oberts de Público a Espacio Público. L'últim, durant la commemoració del centenari de la revolució de 1917 del passat octubre, on l'historiador analitza els errors i encerts del procés revolucionari a la Unió Soviètica.