Han passat ja quatre anys de la seva mort, però l’empremta deixada per l’obra de Josep Fontana (1931-2018), difícil d'esborrar i encara més d'ignorar, demostra la seva profunda importància a l’acadèmia i al món de la cultura catalana, més enllà de les modes editorials, cada cop més canviants. Amb el títol de ‘Un homenatge a Josep Fontana. La història: pal de paller de la cultura cívica i democràtica’, l’Ateneu Barcelonès ha volgut recordar aquest dijous –amb cert retard, com els propi organitzadors han admès– la figura del prestigiós historiador català amb tres intervencions, cadascuna d'elles amb caràcter de classe magistral, a càrrec de l’editor Gonzalo Pontón i els historiadors Anna Sallés i Borja de Riquer.

Pontón ha estat el primer en intervenir. L’editor –de formació també historiador– ha volgut a recordar la vessant de Fontana com a "militant antifranquista i anticapitalista", enfocada sempre a un aprofundiment democràtic de la societat, i que es reflectia, inevitablement, en la seva obra. "Sempre és present, de manera explícita o implícita, la seva preocupació per la gent comuna", ha afirmat Pontón, qui en la seva intervenció ha reconstruït el procés d’acumulació originària que va portar al capitalisme, i, amb ell, el sorgiment del moviment obrer a mitjans del segle XIX i que va marcar tot el segle XX, un dels processos històrics de llarga durada als quals Fontana va dedicar més anys a estudiar.

En la part final de la seva intervenció, Pontón s’ha centrat en la descripció del capitalisme contemporani –o del ‘capitalisme realment existent’, per fer servir l’expressió del propi Fontana–, sobre el qual l’homenatjat va escriure a Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado&Presente, 2011). Un fil que caldria resseguir, com ha senyalat Pontón: "Quan encara no havíem sortit de l’ensulsiada del 2007, ha arribat la crisi de la pandèmia del coronavirus", que, juntament amb el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos naturals, agreujarà les condicions de vida de milions de persones. Malgrat tot, Fontana "era un optimista gramscià que tenia una fe de ferro en els homes i dones del seu temps, sobretot en els joves". Com que a la seva obra "tractava d’entendre les contradiccions del capitalisme i intentar explicar les trames ocultes", Fontana "sabia molt bé el que havien patit les classes subalternes", sobretot en la seva lluita "per una societat més justa".

Conjurar els fantasmes

Sallés ha parlat de Fontana "com un mestre i un amic". La historiadora ha reivindicat Europa ante el espejo (Crítica, 1994), una obra "que ha passat desapercebuda davant la diversitat de l’obra de Fontana", en la qual apuntava, ja als anys noranta, a com el desmantellament de l’Estat del Benestar no podia explicar-se exclusivament amb arguments econòmics. Fins el 1991, segons Fontana, les elits europees van haver de conviure amb uns "fantasmes", des dels jacobins fins al bolxevics i els anarcosindicalistes, que treien la son a les classes dominants. Als noranta "l’amenaça ha desaparegut" i "la destrucció de la solidaritat entre les classes treballadores", tant "en el món agrari com en el món industrial", es va posar en marxa, permetent a les classes dominants recuperar el terreny que havien perdut. En aquesta obra, Fontana demanava sortir de la visió "lineal de la història" per recollir, també, les històries dels derrotats.

Les darreres obres de Fontana "són monumentals", com Por el bien del imperio –que compta amb més de mil dues-centes pàgines–, però ho són "tant en un sentit quantitatiu com en un sentit qualitatiu", ha dit Sallés referint-se a la capacitat de Fontana per analitzar i sintetitzar grans quantitats d’informació, en particular en aquest llibre que es proposa com a objectiu explicar l’hegemonia dels Estats Units a la segona meitat del segle XX després de la Segona Guerra Mundial, sobretot a partir dels setanta, quan es palesà que la Unió Soviètica no podia mantenir el pas en la seva confrontació sistèmica amb Washington.

Fontana qualificà de "mentida" la guerra freda perquè la URSS mai va tenir la intenció de desencadenar una Tercera Guerra Mundial que, entre altres motius, no podia sostenir militarment, "tot i que es van experimentar episodis d’enorme perillositat" al llarg de més de quatre dècades. Sallés ha emfatitzat també com Fontana no va oblidar la importància de les lluites anticolonials dels seixanta ni dels processos polítics i socials al Tercer Món, així com els canvis filosòfics i culturals, notablement el retrocés del marxisme, el desarmament ideològic de les esquerres i l’aparició de l’anomenat postmodernisme, que l'historiador titllà de filosofia "reaccionària". La moral de la història per a Fontana, si es pot parlar en aquestes termes, era que tot i que la URSS havia desaparegut, els motius per protestar contra el capitalisme no ho havien fet: la prova eren els indicadors de pobresa i fam a tot el món –també a Occident–, que no van parar de créixer després de la desintegració del camp socialista.

Rigor historiogràfic i compromís polític

També ha definit Fontana com "amic i mestre" Borja de Riquer, qui no ha dubtat en descriure’l com "l’historiador català de major projecció internacional dels darrers anys", el més traduït i el qui compta amb més reedicions de la seva obra. Ha destacat, per sobre de tot, la seva rigorositat, que "anava molt més enllà dels interessos gremials dels historiadors". Les seves obres, ha assegurat De Riquer, "destaquen per la seva capacitat narrativa", i ha estat això, juntament amb el seu "compromís polític", "amb l’ofici i el país", el que l’han convertit en un "referent polític".

De Riquer ha parlat a la seva intervenció sobre la formació intel·lectual del propi Fontana, marcada pel pas de la universitat, i especialment tres figures: les de Vicens Vives, Ferran Soldevila i Pierre Vilar. Borja de Riquer també ha ressaltat com l’obra de Fontana, ja des de la seva tesi doctoral sobre la fi de l’Antic Règim, "va marcar un abans i un després" gràcies a "un rigor excepcional i un estil extraordinàriament atractiu".

Finalment, De Riquer també ha remarcat com Fontana va dedicar-se a estudiar "les aspiracions mai realitzades" de Catalunya al llarg de la seva història. "La seva línia de treball sobre la història de Catalunya està vinculada a l’anterior", ha asseverat a l'indicar com aquesta obra va començar amb la col·laboració amb Pierre Vilar en el cinquè volum de la seva Història de Catalunya i va anar continuant fins el 2014, amb La formació d’una identitat. A aquest llibre Fontana va explicar "millor que ningú" el "procés de construcció de la identitat" catalana: "No disposàvem d’una eina similar des de les publicacions de Vives" als cinquanta, que analitzés com es va forjar la identitat diferenciada catalana, i més encara una societat civil pròpia, per motius polítics, socials i econòmics. Tanmateix, De Riquer ha lamentat com Fontana ha estat per desgràcia "objecte d’atacs innobles" per part de molts "historiadors espanyols" i fins i tot "censurat per persones que ni l’han llegit". "Vista la situació actual", ha conclòs De Riquer tancant el cercle que havia començat Pontón, cal "reivindicar l’ús de les armes de la raó" per derrotar els mals d’aquest nou segle.