MonarquiaJoan Carles I va utilitzar Patrimoni Nacional per pagar luxes a les amants i les despeses dels seus palaus, iots i viatges

En el capítol anterior d'aquesta sèrie d'investigació ja vam plantejar el misteri sobre l'origen i el motiu del "regal pur" per valor de 65 milions d'euros que va rebre Joan Carles I a Suïssa, el 8 d'agost de 2008, només cinc mesos després que la seva intervenció davant el Tribunal Constitucional aconseguís alliberar de presó, a costa d'un greu enfrontament intern en el poder judicial, a Los Albertos (Alcocer i Cortina) que administraven la seva fortuna.

Aquesta transferència va arribar al compte 505.523 que acabava d'obrir (el dia anterior) el propi Joan Carles I a la banca Mirabaud de Ginebra, com a titular i en nom de la "cocontratant Fundació Lucum de Panamà", donant com a residència "Palau de la Zarsuela - Madrid ". Segons l'extracte bancari d'aquest compte corresponent a agost i setembre d'aquest any, que va publicar la Tribune de Genève, l'ordenant va ser el "Ministeri de Finances de Riad", i el concepte "donació del rei d'Aràbia Saudita" per 100 milions d' dòlars (64.884.405,58 €).

El que no està aclarit, i actualment investiga el fiscal federal suís Yves Bertossa, és la veritable raó que el Custodi de les Dues Sagrades Mesquites regalés al rei d'Espanya aquesta quantitat astronòmica (uns 10.800 milions de les antigues pessetes). Un "obsequi" la recepció del qual havia anunciat mesos abans Joan Carles I als seus dos brokers suïssos, Arturo Fasana i Dante Canonica, els quals van constituir (com a president i secretari) la Fundació Lucum a Panamà, el 31 de juliol de 2008, precisament per percebre tan enorme quantia de diners.

Per explicar-ho, asseguren a Públic fonts de tota solvència que tenien estretes relacions amb el monarca en aquells anys, cal remuntar-se a setembre de 2004, quan el president José Luis Rodríguez Zapatero va presentar davant l'ONU el seu projecte de la "Aliança de Civilitzacions", com a resposta no militar al terrorisme islamista de l'11-S i l'11-M. El seu gran aliat en aquesta iniciativa, durament criticada per la dreta espanyola, va ser el llavors primer ministre de Turquia, Recep Tayip Erdogan, i dos anys després els EUA se sumava al suport obtingut de la Lliga Àrab i d'una vintena de països europeus, llatinoamericans, asiàtics i africans.

A l'abril de 2007, el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, va nomenar l'expresident portuguès Jorge Sampaio com a Alt Representant de l'Organització per a l'Aliança de Civilitzacions i va donar la confirmació definitiva d'aquest fòrum mundial. Una cosa que no va agradar gens a la dinastia Al-Saud, gran rival de Turquia des de l'Imperi Otomà i que patia oprobi internacional pel seu finançament d'Al-Qaida i els talibans.

Joan Carles I va tornar el favor al saudita, i va cobrar una altra vegada

Així que el rei Abdul·lah bin Abdelaziz al Saud va demanar al seu "germà" Joan Carles I (a qui tant havia donat suport Riad financerament des que va començar a forjar la seva fortuna amb la venda d'armes a països àrabs) que l'ajudés a blanquejar el seu règim teocràtic i a contrarestar la influència turca en el panorama internacional. La resposta de l'avui emèrit va ser immediata: va convidar al monarca saudita a visitar Espanya a finals de juny i li va concedir el Collaret de la Insigne Ordre del Toisó d'Or, la major distinció que el sobirà espanyol pot concedir a títol personal, sense consultar el Govern, i la de més prestigi a tot el món. Un fet sense precedents perquè va condecorar el rei d'Aràbia Saudita, cap del wahhabisme salafista més integrista i impulsor del règim talibà, amb una sagrada ordre de cavalleria cristiana els principis originals eren la lluita contra l'Imperi Otomà i "l'alliberament dels Sants Llocs" .

Al gener de 2008 es va celebrar a Madrid el primer Fòrum de l'Aliança de Civilitzacions, presidit per Zapatero i Erdogan, amb la presència de més de 400 personalitats entre caps d'Estat i de Govern, cancellers, dirigents religiosos, polítics, empresaris i acadèmics. Uns actes que pel seu cost van ser molt criticats pels mitjans espanyols de dretes, però que van donar pas, a finals de 2009, a la resolució de l'Assemblea General A64 / L14, aprovada per consens i copatrocinada per 96 països, que va formalitzar el suport de la ONU a la iniciativa espanyola.

La resposta de Joan Carles I, en suport dels seus "germans saudites", va ser també ràpida: a mitjans de juliol exercia d'amfitrió al Palau del Pardo, conjuntament amb el rei Abdul·lah bin Abdelaziz, d'una Conferència Internacional per al Diàleg interreligiós, amb experts musulmans, jueus, cristians i d'altres credos. A part d'ells dos, les més importants personalitats que van assistir a aquest fòrum van ser el secretari general de la Lliga del Món Islàmic, Abdul·là al Turki, i el ministre de Cultura libanès, Tarik Mitra. Però el monarca d'Aràbia Saudita va quedar reivindicat tot i que el seu país hagués finançat i instigat als que van cometre les matances de l'11-S i l'11-M.

Donacions i regals per les quals el rei mai va tributar

Les fonts consultades per aquest diari subratllen que "el pur regal de cent milions de dòlars del rei saudita Abdul·là va arribar al flamant compte de Joan Carles I a Suïssa exactament tres setmanes després que acabés l'inútil Diàleg Interreligiós a El Pardo, que no va tenir cap continuïtat internacional, ni tan sols repercussió mediàtica a Espanya. Aquesta coincidència d'una donació de semblant calibre per part del monarca que acaba de ser beneficiat pels únics fastos i condecoracions que pot concedir personalment el cap de l'Estat espanyol, sense dependre de les decisions del Govern, és més que sospitosa".

En qualsevol cas, Joan Carles I hauria d'haver tributat per aquest "regal" saudita, segons obliga l'Impost de Donacions a tots els contribuents, però al llarg del seu regnat mai va haver de pagar impostos pels milionaris obsequis i donacions que rebia, gràcies al fet que el Govern d'UCD va aprovar el 1982, just abans de deixar el poder i a través d'una nova Llei Reguladora de l'Patrimoni Nacional, "les donacions fetes a l'Estat a través del Rei". Legislació que el PSOE va donar suport el 1987 amb un reglament que permet al monarca rebre donacions il·limitades, per al seu ús personal, i gaudir-sense condicionants ni terminis perquè passin al patrimoni públic.

Aquesta llei i el seu reglament segueixen avui vigents i han eximit Joan Carles I de pagar impostos per tots els béns que rebia, en ingressar en el Patrimoni Nacional tot i gaudir-los ell personalment, com la finca de La Mareta a Canàries (regal del rei de Jordània), els iots Fortuna II i Fortuna III, o la col·lecció de més de 70 cotxes d'alta gamma: des de Ferraris, Porsches i Maserattis, fins al majestuós Maybach Côte d'Azur 57S que li va regalar el president de Daimler-Chrysler, Dieter Zetsche, passant per l'Audi RS6, el Lancia Delta HF Turbo o el Nissan 350ZX que li van enviar aquestes marques.

De fet, molts fabricants de vehicles (cotxes i motos) de luxe, com Mercedes o Honda, van regalar any rere any els seus models més sumptuosos de la gamma al rei d'Espanya, que no només els acceptava, sinó que fins i tot els reclamava per a si ( igual que desenes de rellotges d'altíssim preu), segons han narrat en detall a Públic diversos dels que van freqüentar La Zarzuela al llarg d'aquests anys. Pel que fa a motocicletes, Joan Carles I va rebre la Harley Davidson del magnat Malcolm Forbes i la MV Augusta que el va deixar en herència el dissenyador Nicola Trussardi. Una flota automotriu tan àmplia que va obligar la Guàrdia Reial a dedicar al seu manteniment una unitat especial de 42 militars i onze civils.

La Casa Reial no ha informat sobre la suma total de les donacions que Joan Carles I ha rebut per al seu gaudi personal, tot i que una valoració aproximada dels regals coneguts supera fàcilment els 100 milions d'euros.

La reforma del palauet de Corinna al costat de la Zarzuela

Més greu encara, és que Patrimoni Nacional es va fer sempre càrrec amb fons propis del manteniment o rehabilitació de tots aquests béns, i dels salaris dels més de cent (122, el 2015) assistents personals de la família reial a la Zarzuela, i fins i tot de les despeses generades per les nombroses amants de Joan Carles i, especialment per Marta Gayá, Bárbara Rey i, sobretot, Corinna Larsen, la residència de la qual durant més de quatre anys a la finca la Angorrilla (a la muntanya del Pardo, a només 19 quilòmetres de la Zarzuela) va acabar desencadenant un escàndol que va ser tapat amb prou feines pel Govern de Rajoy.

Aquell tan notable any de 2008, Joan Carles I va encarregar una reforma integral de la Angorrilla perquè s'hi instal·lés allí la seu amant i sòcia (de negocis i de comissions) amb el seu fill. La mateixa Corinna va decidir les millores, va supervisar les obres i va donar el vistiplau als acabats, tot això sufragat per Patrimoni Nacional, del pressupost del qual s'abona la conservació de tots els palaus que gaudeix el rei i els seus hostes, com La Zarzuela, El Pardo o l'Almudaina a Mallorca (el Govern balear paga les despeses de Palau de Marivent).

A La Angorrilla, oculta sota el pseudònim Ingrid, i protegida per un desplegament sense precedents de mitjans de la Guàrdia Reial i del CNI (també a càrrec dels contribuents), Corinna Zu Sayn-Wittgenstein (cognom de l'aristòcrata amb el qual va estar casada) va convertir aquella finca de guàrdies forestals en un palauet amb piscines d'hivern i d'estiu, moderns salons i totes les comoditats, amb una via ràpida asfaltada fins a La Zarzuela. Una reforma que va costar, segons la revista Lecturas, dos milions d'euros.

Quan finalment va esclatar l'escàndol, el 2013, la llavors vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va desplegar una detallada exposició sobre la llei de Patrimoni Nacional per argumentar que la seva normativa impedeix a l'Executiu tenir dades sobre el patrimoni "exclusivament afecte" a l'ús de la Prefectura d'Estat, malgrat que totes les seves despeses de conservació i seguretat són a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat. Aquest mateix any, 35 anys després de l'aprovació de la Constitució democràtica, la Casa Reial va fer públic per primera vegada el sou assignat a Joan Carles I: 292.000 euros anuals.

Aquest passat març, davant les preguntes de parlamentaris, el Govern espanyol s'ha limitat a informar que, entre 2006 i 2020, Patrimoni es va gastar gairebé 700.000 euros en les 39 cases forestals que posseeix la família reial a El Pardo, una extensió de 16.000 hectàrees, sense especificar quant es va dedicar a reformar La Angorrilla.

En la donació a Corinna es va agregar la data a mà

Aquell enrenou sobre La Angorrilla va desemmascarar definitivament Corinna Larsen no només com a amant del monarca sinó també, i sobretot, com aconseguidora en negocis estratègics per a empreses espanyoles. Des de l'intent de compra d'accions de Repsol per les gegants russes Lukoil i Gazprom, o la compra per Abu Dhabi de Gemasolar en Fuentes de Andalucía (Sevilla), fins a les negociacions per a l'adjudicació de l'AVE La Meca-Medina (on la mediadora va ser Shahpari Azam Zanganeh, tercera esposa del traficant d'armes Adnan Khashoggi), la comissió és la que ara al·lega Corinna que correspon als cent milions de dòlars rebuts en el compte de la Fundació Lucum en Mirabaud Ginebra i procedents del Ministeri de Finances saudita.

No obstant això, com ja vam explicar anteriorment, aquesta versió és inversemblant "doncs és molt rar, gairebé impossible, que es cobri tres anys abans de l'adjudicació del projecte de l'AVE a la Meca [que no va concedir Riad fins a octubre de 2011] i que no ho pagui el contractista sinó l'òrgan adjudicador, que ja abonarà l'astronòmic import total de el projecte", com va explicar a Públic una font que va conèixer en el passat el maneig de comissions per part de Joan Carles i dels administradors dels seus fons.

Suposadament, l'avui emèrit va fer el 2012 una "donació irrevocable" a Corinna Larsen pels 65 milions d'euros que va rebre el 2008, mitjançant una transferència des de la banca Mirabaud fins un compte que ella va obrir per a aquest propòsit en Gonet Bahames, a nom de Solare, una altra societat instrumental creada amb l'ajuda de Canonica, que va gestionar l'operació a la central de la vetusta banca Gonet a Ginebra amb el propi Nicolas Gonet (director i soci propietari de l'entitat), segons la seva declaració judicial. Després, Corinna va reenviar la meitat d'aquesta quantitat al seu acabat de constituir Chycknell Trust a Anglaterra i a un compte a Nova York, però no se sap res de l'altra meitat. Segueix a Gonet Bahames?

A més, un altre misteri envolta aquest tràfec de capitals: el document de "donació irrevocable" de Joan Carles I a Corinna Larsen té la data escrita a mà, a diferència de la resta del redactat en ordinador, amb el que fa l'efecte d'haver estat preparat sense data, en previsió de presentar-lo a les autoritats judicials amb la més convenient per la seva defensa si s'obria una investigació. És a dir, el rei hauria preparat una excusa per traslladar els diners a un altre paradís fiscal en vista que Suïssa negociava en aquell moment adherir-se a les normes d'intercanvi automàtic d'informació de l'OCDE.

El que van costar a Patrimoni els iots 'Fortuna' del rei

Aquell 2013 de l'escàndol de la Angorrilla plovia sobre mullat perquè l'any anterior havia sortit a la llum el paper de Corinna Larsen en la desastrosa cacera d'elefants a Botswana on el rei es va trencar el maluc. Així que (després del famós "Ho sento molt, m'he equivocat i no tornarà a passar") tocava també renunciar al tercer iot Fortuna de Joan Carles I, que va ser retornat als empresaris de les Balears que l'hi van regalar en 2000 i van al·legar tretze anys després que la seva donació a Patrimoni Nacional era "modal i finalista per a l'ús i gaudi de la seva Majestat el Rei i dels membres de la Família Reial", i no una veritable donació a l'Estat.

D'aquesta manera quedava clar que els caríssims regals (aquest iot havia costat 3.000 milions de pessetes, uns 18 milions d'euros) dels quals gaudia el monarca eren exclusivament seus i no tenien cap raó per estar exempts d'impostos. Igual que va quedar de manifest el mal ús, per al seu manteniment, dels recursos de Patrimoni Nacional, que va haver de desemborsar més íntegrament els 1.253.441 euros del pagament de les indemnitzacions als deu treballadors de la tripulació, els elevats salaris havien sortit de la butxaca dels contribuents durant més d'una dècada.

L'enorme grandària (41 metres d'eslora) i gran luxe d'aquest iot reial Fortuna (considerat un dels més ràpids de l'món, amb una velocitat màxima de 70 nusos, o 130 km/h, gràcies als seus potents motors Rolls Royce) queda patent en la següent imatge d'un detall del seu saló principal, tal com es mostra en el catàleg de l'empresa Royal Yacht Brokers, que el té en venda (amb el nou nom de Forners) per només 3,9 milions d'euros:

Però Joan Carles I ja havia hagut de renunciar, vint anys abans, a un altre mega-iot que va demanar que li construïssin en la seva desmesurada ambició per superar en ostentació als majors magnats del món: el 1988, Patrimoni Nacional va encarregar a Mecanizaciones i Fabricacions SA (Mefasa), que ja feia el manteniment del segon Fortuna en les seves drassanes de San Juan de Nieva (Castrillón), una nova embarcació: el Corona del Mar, per substituir la que li havia regalat el rei Fahd de l'Aràbia Saudita el 1979 i el rei va fer reformar dues vegades per afegir tres metres d'eslora a popa, canviar els seus motors i afegir cabines.

Les reformes d'aquell segon Fortuna també havien estat abonades per Patrimoni Nacional, al qual Joan Carles I havia donat aquest regal dels seus "germans" saudites per no pagar ni impostos, ni reparacions, manteniment o tripulació. Però un curtcircuit en alta mar, el 1988, va deixar immobilitzat el navili quan navegava amb el príncep Carles d'Anglaterra i es va sentir avergonyit. Per tant, va fer que Patrimoni encarregués a Mefasa (propietat de Mario Conde a través d'AZSA i dirigida pel seu gran amic Francisco Javier Sitges) un nou iot, d'uns 27 metres d'eslora i 7 de mànega, amb dos motors de 9.000 CV cada un fabricats en alumini. I al maig de 1991 es va anunciar que els reis l'estrenarien a l'estiu.

Però en aquell moment el cap de la Casa del Rei era el tinent general Sabino Fernández Campo, veterà de la Guerra Civil amb la Falange i secretari de sis ministres de l'Exèrcit durant la dictadura, a què li va semblar una ostentació excessiva en plena crisi econòmica i es va oposar fèrriament a aquesta nova senyal d'ostentació, bloquejant l'operació. La compra del iot es presentaria com un regal de Mario Conde, però al final va haver de ser un cop més Patrimoni Nacional el que es fes càrrec amb les pèrdues, ja que va costar 1.200 milions de pessetes i va haver de ser venut a l'empresària viguesa Maria Dávila, vídua del fundador de Pescanova, per només 900 milions ... i a terminis.

La desastrosa defenestració de Sabino Fernández Campo

Frustrat, Joan Carles I es va entestar a defenestrar Sabino, però aquest tenia grans suports en l'Exèrcit i es va resistir durant dos llargs anys, impedint la seva substitució pel nou secretari general de la Casa del Rei designat pel sobirà per succeir-lo (José Joaquín Puig de la Bellacasa).

Aquesta pugna va esdevenir una guerra mediàtica que va tirar de la manta de les infidelitats del rei, sobre les quals El Mundo va començar una campanya d'exclusives l'estiu de 1992 que va culminar a l'agost traient a la llum la relació estable amb una "bella catalana "(Marta Gayá). La Casa del Rei i el Govern espanyol van intentar acabar amb el diari de Pedro J. Ramírez, fins i tot pressionant el magnat italià Gianni Agnelli (que posseïa la capçalera) i només la intercessió de Mario Conde va evitar el tancament del diari, al qual li estava filtrant aquestes informacions el mateix Sabino Fernández Campo. Així que Conde va propiciar una cita entre Pere Jota i el rei, a qui el director d'El Mundo li va revelar que Sabino havia estat la font que Joan Carles I fins i tot havia signat lleis des de fora d'Espanya perquè estava de viatge amb el seu amant.

"Durant aquesta guerra interna a la Casa Reial", explica a Públic una font que va conèixer de primera mà aquella pugna, "Sabino anava per Madrid buscant a gent influent que l'ajudés a aconseguir la liquidació que reclamava per no airejar draps bruts: un marquesat , una casa gran a Oviedo i pisos per a cinc dels seus deu fills. I en aquestes llargues vetllades, diverses vegades se'n va anar de la llengua sobre el maltractament de Joan Carles a Sofia, a la qual -això deia- el rei havia pegat durant anys . Diversos dels seus interlocutors em van confirmar que també s'ho havia explicat Sabino en aquesta etapa ", assegura aquesta font.

Al final, Sabino es va sortir amb la seva: el rei ja li havia concedit a l'abril el títol de comte de Latores, amb Grandesa d'Espanya per compensar que no fos un marquesat, però com que no en va tenir prou (volia ser marquès), "després de la reunió amb Conde i Pedro Jota, que va tenir lloc al xalet de Sitges a la Moraleja, Joan Carles va fer que Patrimoni li proporcionés una casa-palau propera al Teatre Campoamor i aconseguís els pisos per als seus fills ", afirma la font ja citada. Finalment, el 9 de gener de 1993 Fernández Campo va ser substituït per Fernando Almansa, el candidat de Mario Conde.

L'abús de Patrimoni també va camuflar la seva fortuna

Aquest llarg afer del Fortuna i Sabino va ser paradigmàtic de com es va utilitzar reiteradament Patrimoni Nacional per rentar les extraordinàries despeses sumptuoses requerides per Juan Carlos I, sense que transcendissin les irregularitats fins que el 2016 el Tribunal de Comptes va presentar el seu primer informe sobre la gestió de aquesta institució (el primer en 40 anys de democràcia), centrat en l'exercici 2013.

La informació que va fer El País sobre el contingut de l'informe va ser demolidora: vocals del Consell d'Administració que cobraven elevades dietes per reunions a les quals no assistien; trossejament de contractes menors per a adjudicar-los any rere any a les mateixes empreses violant la Llei de Contractació; trucs perquè els béns de l'Estat fossin gaudits permanentment per les mateixes persones; lloguers d'edificis i solars públics per quantitats ridícules (com tres euros a l'mes); cessions gratuïtes de béns públics a tercers ... i molt més. El descontrol i aprofitament il·legítim que el rei va instaurar a Patrimoni Nacional s'havia estès a tots els escalafons de la institució.

Per això va resultar tan falsa la versió que va donar la Casa del Rei en resposta a la informació que va publicar The New York Times el 2012 calculant la fortuna de Joan Carles I en uns 2.300 milions de dòlars (1.825 milions d'euros en aquesta data): suposadament, el prestigiós diari nord-americà s'havia confós pel fet de considerar com a propietat del monarca béns que en realitat pertanyien a Patrimoni Nacional.

Un desmentit idèntic al que s'havia emprat deu anys abans quan el 2002 la revista britànica Eurobusiness va estimar que Joan Carles I tenia una fortuna de 1.681 milions d'euros (545 milions de capital personal i 1.136 milions en béns familiars) i l'ambaixador espanyol a Londres, Santiago de Mora-Figueroa, marquès de Tamarón, va respondre per carta: "l'absurda xifra de 1.700 milions d'euros només es pot explicar per haver entès vostès, erròniament, que els béns públics propietat de Patrimoni Nacional, de l'Estat espanyol, són propietat privada de Sa Majestat el Rei, la qual cosa és evidentment inexacte".

"En realitat, és notable la gran diferència de percepció de la moral pública que mostra Joan Carles I abans i després del conflicte amb Sabino, el 1993, i de la substitució a l'any següent de Manolo Prado [i Colón de Carvajal], com a administrador de la seva fortuna, per Alberto Alcocer ", subratlla a Públic la font abans esmentada. "Abans, la discreció sobre els negocis i deliris del rei era sagrada, però des que Els Albertos (condemnats dues vegades per estafa) prenen el relleu com a gestors dels seus comptes es posa en marxa un mecanisme descarat de comissions i societats pantalla a gran escala. Li presenten als brokers suïssos del compte Soleado i les falses fundacions Lucum i Zagatka. Fins i tot a la pròpia Corinna, que Cortina va presentar a Joan Carles durant una cacera el 2004 a la immensa finca de el Duc de Westminster [la Garganta, entre Ciudad Real i Còrdova]".

"Els Albertos van tractar de separar els seus negocis el 2012 per por de les estrictes regulacions de la nova legislació suïssa, i perquè no els atrapessin les investigacions del fiscal Bertossa sobre els tripijocs de Blanco Balín, Canonica, Fasana i, sobretot, la realitat del compte Soleado ...", continua aquesta font. "Tant s'han volgut apartar del que ara està sortint a la llum, que fins i tot van fer que El Mundo cités específicament que alguns antics amics de l'emèrit no havien volgut posar diners per a la liquidació de quatre milions davant l'Agència Tributària, i que l'únic nom que posés com a exemple dels que no l'havien posat fos el d'Alberto Cortina. Com per passar desapercebut. Però ja se sap que excusatio non petita, acusatio manifesta".

*Per a la realització d'aquesta investigació s'han consultat desenes de fonts, nombrosos materials i s'ha obtingut el testimoni confidencial d'alguns dels més estrets amics i col·laboradors de Joan Carles I.