Joan Busquets, l'últim maqui viu: "La llibertat és una lluita constant"
Guerriller llibertari durant la seva joventut, va passar-se dues dècades tancat en presons franquistes i ara reclama una indemnització d'un milió a l'Estat espanyol com a reparació per les seqüeles derivades de la repressió que va patir
Barcelona-
Als seus 96 anys, Joan Busquets és l'últim maqui català viu. Establert a França des de fa més de cinc dècades, la lluita -contra la dictadura, les desigualtats i per un món més just- ha marcat la seva vida i té clar que vol que sigui així fins al final. Ara mateix batalla perquè l'Estat espanyol el reconegui com a lluitador antifranquista. I com a tal li reclama una indemnització d'un milió d'euros pels 20 anys que va passar-se tancat en presons franquistes i les seqüeles físiques i psicològiques que això li va comportar, a banda de l'evident privació de llibertat.
El combat contra el règim li va fer perdre la joventut -va ser empresonat amb 21 anys i no en va sortir fins els 41-, però en cap cas els ideals. Plenament lúcid quan s'apropa al segle d'existència, ha detallat les raons de la seva reclamació a l'Estat aquest dimarts en una roda de premsa organitzada per la CGT Catalunya a la seu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, a Barcelona.
Raúl Maíllo, advocat de Busquets: "Una veritable reparació i garantia de no repetició hauria de comportar una reparació econòmica"
El seu advocat, Raúl Maíllo ha explicat que al juliol van presentar l'escrit al Ministeri de Justícia i que si passats sis mesos des d'aleshores continuen sense resposta recorreran a la via judicial. La Llei estatal de memòria democràtica, en vigor des del 2022, estableix la nul·litat de les sentències franquistes, un fet que ha obert la porta a la reclamació de Busquets. Segons Maíllo, "una veritable reparació i garantia de no repetició hauria de comportar una reparació econòmica". És a dir, no es conformen amb els documents de reparació "simbòlics" que ja ha entregat l'executiu estatal i que l'antic maqui no ha rebut.
Just després de la roda de premsa, Busquets atén en una entrevista diversos mitjans, entre els quals Públic, per repassar la seva vida. Amb 18 anys, va fer el primer intent de marxar a França i fugir de "l'Espanya negra i trista" que havia imposat la dictadura. "La joventut se n'anava perquè no hi havia futur i l'Església tenia un paper enorme", recorda.
En aquella ocasió seria detingut a Espolla (Alt Empordà), ben a prop de la frontera, però ho tornaria a intentar poc després i aleshores sí que se'n sortiria. Començaria a treballar en una mineria de carbó i entraria en contacte amb militants de la CNT -el sindicat clarament hegemònic a Catalunya durant les primeres dècades del segle XX- i s'afiliaria a les Joventuts Llibertàries.
La politització de Busquets no sortia del no res. Fill del barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, comenta que "el meu pare era de la CNT, venien molts companys a casa i sempre he vist la CNT amb simpatia". Les lectures completarien el seu procés de politització quan era adolescent i a França va implicar-se en la militància i, per exemple repartia Ruta, el diari de les Joventuts Llibertàries i sovint anava a Tolosa, on "hi havia un ambient fabulós, amb mítings amb milers i milers de persones".
"Vaig veure que calia anar més enllà per lluitar contra el franquisme i vaig unir-me a la guerrilla"
Relativament pròxima a la frontera, la capital occitana acollia nombrosos exiliats de moltes tendències polítiques -anarquistes, comunistes, socialistes, ...- i allà el jove Busquets coneixeria Marcel·lí Massana, el mític maqui berguedà. "Inicialment em convencia la feina política que feia, però després vaig veure que no era suficient i calia anar més enllà i vaig parlar amb en Massana per unir-me al seu grup guerriller i lluitar contra el franquisme", detalla. Era el 1948 i arrencaven una època curta, però molt intensa i decisiva de la seva vida.
Pena de mort commutada
Busquets va passar-se un any amb el grup guerriller de Massana, on també coincidiria amb Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada, en què farien incursions a Catalunya per intentar sabotejar la dictadura. En aquella etapa també li van posar el sobrenom d'el Senzill. En aquest sentit, recorda sobretot l'acció que van portar a terme a prop de Terrassa el juny de 1949, en què amb explosius van tirar a terra més d'una quarantena de torres d'alta tensió elèctrica i un quilòmetre de via fèrria, segons ell un dels principals sabotatges que va patir el règim. "Tocava de peus a terra i ja no pensava en enderrocar el règim, però sí que volia fer-li el màxim mal possible i desprestigiar-lo totalment", comenta d'aquella època.
"A la Via Laietana no em deixaven dormir i això és un martiri, una tortura"
Només quatre mesos més tard, va ser detingut a Barcelona, després que la policia franquista atrapés el seu company Manuel Sabaté, germà dels també guerrillers Quico i Josep Sabaté. Passaria setmanes a la prefectura de la Via Laietana, on patiria les tortures per part del comissari Antonio Juan Creix, durant dècades un dels principals responsables de la Brigada Político-Social de la capital catalana. "No em deixaven dormir i això és un martiri, una tortura. Després et donaven bufetades per despertar-te, ja et pots imaginar en quin estat estava", detalla, abans de rememorar que allà "no sabia si era de nit o de dia, només tenia una bombeta que estava encesa les 24 hores".
Jutjat en un consell de guerra, Busquets va ser condemnat a mort, juntament amb els seus companys Manuel Sabaté i Saturnino Culebras. "Pensàvem en fugar-nos, però al final vaig arribar a la conclusió que si em mataven, moriria dignament i és molt dur arribar a aquesta conclusió amb 21 anys", recorda. Finalment, la seva pena va ser commutada per 30 anys de presó -dels quals en compliria 20 i sis dies-, sense que mai sabés exactament perquè va ser així. Els seus companys sí que van ser executats. "El trauma de tots aquells anys tancat encara el tinc a dins i no marxarà mai", subratlla.
Intents de fuga
Les dues següents dècades, Busquets les viuria tancat, els primers 15 anys a la presó de Sant Miquel dels Reis, a València, i els cinc darrers al penal de Burgos. "La vida a la presó inicialment era l'extermini, perquè estaven molt plenes i passàvem fam, però després, un cop va anar sortint gent, ja va anar arribant ajuda de l'exterior", afirma.
Això sí, no es va resignar a la reclusió i va intentar escapar-se en diverses ocasions. En una de les quals, l'hivern del 1956, va patir una caiguda en què es trencaria el fèmur. El van deixar tirat al terra de la cel·la durant una setmana, sense cap atenció mèdica, el que li generaria seqüeles gairebé de per vida.
"Sempre he buscat la llibertat i sempre lluito per ella"
Amb tot, no es penedeix de l'intent de fuga: "Sempre he buscat la llibertat i sempre lluito per ella, però encara no l'he aconseguit i encara la lluito". "La llibertat és una lluita constant, permanent i cal lluitar per ella fins a la mort", afegeix. Paraules que demostren com manté les seves conviccions i uns ideals, que a dia d'avui el porten a seguir col·laborant amb textos del butlletí de la CGT del Berguedà.
En aquest sentit, la Llei de memòria democràtica no preveu reparacions econòmiques a les víctimes del franquisme, però l'advocat Raúl Maíllo apunta que sí que ho fa el dret internacional, que "estableix la responsabilitat de l'estat per fets il·lícits i reparacions econòmiques pels perjudicis causats, com danys físics o mentals".
"Cal lluitar fins el darrer dia"
El 1969, finalment, recuperaria la llibertat però la seva tornada a Barcelona tot just s'allargaria fins el 1972. Més enllà dels problemes d'adaptació pels canvis viscuts durant la seva reclusió, com ara l'aparició de semàfors a la ciutat, recorda que "tenia una bona feina, ben pagada, però la policia em feia la vida impossible".
L'horitzó, novament, és el nord. Busquets s'exilia a França, on de seguida obté l'estatut de refugiat polític. Allà coneixeria la que seria la seva dona, amb qui tindria un fill, i s'establirà a Normandia, després d'una primera etapa a París. L'exili, però, no li va estalviar alguns problemes amb la policia i recorda que "tot i portar una vida normal", l'octubre del 1976 la gendarmeria el va confinar durant deu dies a una illa de Bretanya per "allunyar-lo" de la presència de l'aleshores rei Joan Carles, que visitava la capital francesa.
"Els que van guanyar la guerra encara són els que tenen tots els avantatges"
Des d'aleshores mai s'ha plantejat tornar a establir-se a la seva terra natal, en part per la falta de reconeixement al seu compromís antifeixista. En el passat, per exemple, va enviar cartes a Felipe González, quan era el president espanyol, i José Montilla, quan estava al capdavant de la Generalitat, per reclamar una pensió i un reconeixement als guerrillers antifranquistes. Cap va rebre resposta, un fet que constata com la seva lluita ha estat una de les grans silenciades per la democràcia espanyola, mentre "els que van guanyar la guerra encara són els que tenen tots els avantatges", lamenta.
Això sí, Busquets té clar que "no es penedeix de res" i d'haver lluitat "a favor de la República sense ser republicà, perquè jo soc anarquista". I tot i constatar l'avenç global de l'extrema dreta crida els joves a "lluitar per canviar les coses". "Cal lluitar fins el darrer dia", conclou. I als 96 anys sembla evident que ho farà.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..