Ella no dispara, pesca. La fotògrafa Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) ha estat distingida amb el Premio Nacional de Fotografía, un guardó que atorga el Ministeri de Cultura i que en el cas d’Aymerich distingeix la trajectòria d’una fotoperiodista que ha fet la feina a peu de carrer. El premi, amb una dotació força menor que la que s’han emportat recentment tres senyors que feien servir nom de senyora per vendre llibres, a la Pilar Aymerich li anirà bé per comprar-se una càmera nova. De mirada felina i gest discret, diu que ara li vindria de gust fotografiar gent anònima, cares i comportaments. A un altre ritme, però segueix fent feina. Al gener publicarà un llibre amb les fotos que va fer el 1978 quan va aconseguir entrar a la presó de dones de Trinitat Vella. I tant de bo, la repercussió del premi serveixi per reeditar alguns del seus llibres o per dedicar-n’hi de nous.

Compromesa amb la cultura del país, les dones i la gent del carrer, la trajectòria de Pilar Aymerich està lligada a noms com el de Montserrat Roig. Amb ella van fer per Serra d’Or una sèrie de retrats imperdibles per entendre la trama de la intel·lectualitat catalana escapçada per la Guerra Civil. Però no només aixo, la Pilar Aymerich ho mira tot i quan capta allò que vol explicar, pesca i, llavors sí, es tanca al seu laboratori i en treu imatges que ens interpel·len sense filtres.

Què suposa per a vostè aquest premi?

És un reconeixement que fa il·lusió sobretot per moltes coses, perquè és un premi de fotoperiodisme que li donen a una dona, té tantes connotacions… I tot plegat està bé. I quan Hisenda es quedi la seva part i li restin l’IRPF, potser em puc comprar una càmera nova.

Si ens remuntem a la seva joventut,vostè va començar fent teatre a l’escola d’art dramàtic d’Adrià Gual. Com va anar això?

Suposo que per sortir de la grisor i la mediocritat de l’època. Pensa que jo vaig anar a un col·legi de monges, i això que eren monges franceses que semblaven més modernes, però eren exactament igual que les altres. I llavors quan en vaig sortir, devia tenir uns 15 anys, vaig pensar que m’havien estafat i vaig tenir clar que m’havia de reeducar, que l’educació que m’havien donat no em servia de res i que havia de fer-ho sola, que és el que hem fet moltes dones de la meva generació. A la vida sempre he fet les coses per intuïció. I llavors vaig llegir una nota al diari dient que es feia l’escola d’art dramàtic de l’Adrià Gual. I m’hi vaig apuntar. I el primer dia entres i et surt la Maria Aurèlia Capmany, tota vestida de negre, amb uns medallons. Jo no havia vist mai una dona com ella! I allà també vaig conèixer la Montserrat Roig.

Malgrat aquesta finestra, per què decideix marxar a Londres?

A l’escola de l’Adrià Gual pensa que fèiem teatre d’avantguarda, teatre compromès, era una escola on a banda d’estudiar teatre estudiàvem la història del teatre, també literatura, l’Stanislavski que aquí no se sabia qui era… I clar, quan vaig acabar els tres anys de l’escola, hi vaig fer interpretació i també direcció, em vaig topar amb el teatre comercial i allò era un horror. I me’n vaig anar a Londres per acabar d’estudiar. A casa vaig fer trampa perquè els vaig dir que me n’hi anava de vacances i ja no vaig tornar. En aquell moment a Londres hi havia les grans manifestacions contra la guerra del Vietnam, els Beatles, però sobretot els Rolling. Vaig viure tot Carnaby Street…

Imagina’t tenia uns vint anys, venia de la grisor del franquisme i em trobo en un moment així i volia explicar-ho d’alguna manera i va ser quan vaig decidir fer fotos. Estava molt perduda, era molt jove, no sabia què fer amb la meva vida, i de sobte vaig pensar en el meu oncle, Xavier Tarragó, que havia sigut fotògraf del comissariat de propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil i que quan van entrar els feixistes va marxar per les muntanyes. Ell era l’heroi, aquella persona de la família que no coneixies, i l’hi vaig escriure una carta molt sincera, i em va convidar a anar amb ell a Montrichard a portar el seu estudi. I allà m’encarregava del revelat de color, ell il·luminava molt bé, va tenir molt èxit a França perquè feia un color molt característic. Vaig estar un any amb ell, i quan va arribar el moment de decidir em quedo o marxo, vaig decidir tornar.

Al tornar a Catalunya tria abraçar definitivament la fotografia com a camí de vida.

La fotografia va ser com una intuïció. Em va semblar que era la millor manera que jo tenia per explicar les coses que volia explicar. Perquè em podia haver quedat al món del teatre o també m’agradava dibuixar però vaig triar la fotografia. I quan vaig començar a fer-ne i veia que les persones s’interessaven pel que feia doncs vaig continuar.

I comença a treballar a les capçaleres de l’època, 'Cambio 16', 'Triunfo', 'Serra d’Or',… on tot eren homes.

Sí, tot eren homes: els fotògrafs, els responsables dels diaris i de les revistes. Potser per aixo el que sempre he tingut clar és que he volgut ser freelance, he volgut ser responsable de mi mateixa per poder dir no en un determinat moment.

A la dècada dels 70 bona part dels retrats de la gent de la cultura de l’època són seus. I aquella feina va lligada a una persona, la Montserrat Roig. Com va anar que formessin un tàndem tan fructífer?

Tot va lligat, a la vida et trobes que hi ha un lligam i de vegades tens sort i de vegades no. Quan vaig tornar a la primera que vaig trucar va ser a la Montserrat Roig, perquè érem molt amigues i feia tres anys que no la veia. I ens vam trobar al restaurant La Punyalada, del Passeig de Gràcia. Allà em va explicar que estava començant a escriure i jo li vaig explicar que començava a fer fotografia. I em va dir "ara el Serra d’Or convoca un premi per a joves escriptors, per què no ens hi presentem juntes?". I vam fer Altres veus en altres àmbits, amb l’Ovidi Montllor, que li prohibien totes les cantades, en Josep Maria Benet i Jornet, que tenia totes les obres al calaix, i en Marfany que va marxar a Londres perquè n’estava tip d’aquest país. La Montserrat va fer una història dels joves de l’època que no podien crear aquí. Al premi vam quedar finalistes i va ser quan vam començar a fer retrats al Serra d’Or. Una sèrie de retrats sobre la gent de la cultura catalana.

Es donava la situació que començava a tornar la gent de l’exili, en Pere Calders, en Joan Oliver, la Rodoreda, la Frederica Montseny (aquesta va venir un moment, no es va quedar) i tenies els que tornaven de l’exili, els de la resistència interior, com la Maria Aurèlia [Capmany], el Salvat, l’Espriu, que s’havien quedat aquí; i després nosaltres, els joves. I eren tres generacions que s’anaven ajuntant i s’anaven coneixent. Perquè al col·legi no ens havien ensenyat qui era el senyor Espriu o la Mercè Rodoreda. I, és clar, amb la Montserrat Roig crèiem que s’havia de desvetllar el món intel·lectual català.

D’aquells anys de fer equip amb la Roig també tinc entès que van estar a París i que van tenir una decepció amb la Simone de Beauvoir.

Sempre dic que el periodisme i el fotoperiodisme ha estat en precarietat, sempre hem sigut pobres, [hem estat] mal pagades i de tot! Però amb la Montserrat volíem anar a París i recordo que hi vam estar un mes amb 5.000 pessetes dormint sota la taula del menjador del Pere Ignasi Fages, un productor de cinema que havia sortit perseguit per la policia perquè era del PSUC. I allà vam fer el Semprún, en Flotats, un reportatge sobre el Quartier Latin, i quan tornaves ho intentaves vendre a tant la peça. I a París també vam trucar a la Simone de Beauvoir, sempre anàvem amb la mateixa cantarella a veure si fèiem pena "nous sommes des journalistes espagnoles…", però la Beauvoir ens va dir que no i ens va penjar el telèfon. Era com un mite i la Montserrat s’ho va agafar molt malament.

Els anys setanta van ser intensos, amb moltes prohibicions, però també amb espurnes de llibertat guanyades a pols. Tinc la sensació que hi ha un interès per revisitar i estudiar aquella dècada, la comparteix?

Suposo que hi ha fets històrics que tarden en estudiar-se una mica i crec que és perquè els historiadors tenen por d’equivocar-se o de no veure-hi prou clar. Recordo que una de les primeres vegades que es va parlar de la Transició aquí a Catalunya va ser al 2004 quan vaig fer una exposició al Museu d’Història, el Memòria d’un temps. Recordo que vaig demanar a diversos historiadors que em fessin un text i em van dir que era massa d’hora, que havien de passar uns anys. I potser ara ja ha passat prou temps.

Quina lectura en fa de la Transició?

Sempre dic que per a mi la Transició és una història de la societat, de la gent demanant uns drets que no tenia. I parlo de la Transició que vam fer nosaltres, la gent del carrer, perquè si t’hi fixes a les meves fotos d’aquella època no hi surten gaires polítics. Que llavors fallessin els polítics, bueno… però recordo aquella alegria de sortir al carrer, la solidaritat entre nosaltres mateixos. Per mi tot això era una revifada de la societat molt gran. Després de quaranta anys d’una dictadura tot és molt complicat.

La Maria Aurèlia Capmany va escriure que la seva manera de treballar és fer-se un element més de la manifestació, de l’aldarull i llavors amb un gest discret treure la càmera.

Això surt de mi mateixa, soc una persona bastant reflexiva, no sóc gens compulsiva. Sempre dic que jo no disparo, pesco. És allò del Doisneau, tirar l’ham i esperar. Reconec que a les manifestacions hi anava una o dues hores abans, mirava d’on venia la llum, mirava els enquadraments… i em ficava a la manifestació i no marxava fins que s’havia acabat, perquè sempre hi ha un moment d’aquells que dius "ja està, això és el que vull explicar", i si hi vas fas la foto i marxes, aquest moment te’l pots perdre.

Arran del premi moltes informacions que s’han publicat han utilitzat les imatges que va fer durant la primera manifestació per despenalitzar l’adulteri al 1976. Aleshores no es deia gaire això de "soc feminista", oi?

No [riu]. I no es deia sobretot en el periodisme on hi havia moltes dones que no ho deien perquè sabien que podien despertar recels. Tu deies soc feminista i es feia un silenci mortal, com si haguéssis dit soc el dimoni, soc bruixa. I et miraven de cap a peus, volent dir "però si és mona, no té bigoti, va ben vestida i es pinta els llavis". L’estereotip de la feminista era horroròs.

En aquell moment, amb la Montserrat Roig i tota una sèrie de dones ens reuníem per buscar una teoria del feminisme. Clar, ja hi havia molts feminismes, hi havia el de la Lidia Falcón que era més radical, nosaltres en aquell moment dèiem que la lluita política solament no ens servia i que ens servia la lluita de l’alliberament de les dones complementada amb polítiques d’esquerres, i aquest era el feminisme que practicàvem.

Ara està molt instaurada l’expressió "visió de gènere", però diria que no la feieu servir.

Moltes vegades la teoria va consolidant-se i surt un llenguatge que és l’experiència d’aquesta teoria. Però en aquell moment això del gènere no ho verbalitzàvem, el que teníem clar és que érem dones i que no teníem els drets que havíem de tenir. Jo deia "jo soc dona i fotografio amb ulls de dona". Quan practiques una disciplina vinculada a la comunicació el fet de ser dona compta, i sé que moltes no hi estan d’acord, la Colita per exemple, i amb això ens hem discutit molt. Però per a mi, miro algunes fotos de dones i penso que són masclistes perquè aquelles dones agenollades ensenyant el cul jo no les hagués fet així, no m’haguessin sortit perquè miro diferent. I tot això sí que ho racionalitzes, però sense tants raonaments com es fan ara. A veure, evidentment quan estava a Londres seguia el Lipstick Feminism, a l’Angela Davis, vull dir que tenia un cert bagatge, però aquí sempre et passaves la vida inventant.

Encara queda molt camp per córrer perquè l’androcentrisme impera… Respecte als drets de les dones què la subleva?

El que no puc entendre són els assassinats de dones i els maltractaments. Perquè per bé o per malament les cultures van avançant, hi ha més informació, però crec que no s’estudia bé què està passant i és molt greu, i toca a l’educació a la família i al comportament de la societat. No es pot explicar frívolament perquè és molt gros. I no hi posen solució perquè no hi ha voluntat.

Ha estat difícil prendre la decisió de dipositar el seu arxiu a l’Arxiu Nacional de Catalunya?

Hi he dipositat els negatius i ho tenia bastant clar. No tinc fills i quan et fas gran hi vas pensant. Tot el que he fet, que és un trosset de la història d’aquest país, havia de retornar al país. I sé que a l’Arxiu Nacional estarà bé i que tot aquest material després pot revertir en la societat catalana. Per a mi això era imprescindible, però clar, jo tinc molta còpia en paper. Perquè quan vaig tornar i vaig veure que aquí s’ampliava tant malament em vaig muntar un laboratori i les ampliacions me les faig jo. Reconec que soc una perapunyetes, el blanc ha de ser blanc…

Diu que els seus negatius són a l’Arxiu Nacional de Catalunya perquè no té fills. No en volia o no van arribar?

Amb el meu marit, que va morir ara fa dos anys, sempre dèiem "l’any que ve", i va arribar un moment que ja no hi havia un any que ve. De totes maneres és una voluntat pròpia perquè si realment hagués volgut, ho hagués fet. Perquè mira la Montserrat Roig, per a ella va ser un sacrifici, sola amb dos criatures quan feia Els catalans als camps nazis, sense diners, sense recursos… És allò que en periodisme quan trobes un tema que te’l fas teu, el portes a terme passi el que passi. També passa que la fotografia és molt absorbent, no pots dir ara faig això i ara no. Perquè estàs pensant en la llum, en com faràs el retrat, et llegeixes els llibres del retratat per mirar de captar la seva essència, i clar, això treballant a segons quins llocs no ho pots fer. Per això sempre he sigut freelance, perquè no volia renunciar a aquesta manera de treballar. I m’he sentit molt còmoda, perquè he fet el que he volgut, però ho pagues amb inseguretat, no saps si el mes vinent tindràs feina… però et satisfà.

Aquesta llibertat d’organitzar-se la feina la va fer anar a parar a Cuba, on hi ha fet molta feina.

El primer any va ser el 1982 amb la Montserrat Roig. Havíem anat a Mèxic a un congrés de literatura i vam aprofitar per anar a l’Habana, la idea era entrevistar a Fidel Castro però just va haver-hi unes maniobres a les bahies i Fidel Castro no va voler, i vam entrevistar Carlos Rafael Rodríguez, que era el primer ministre. I va ser divertit, clar l’Havana, tot era "sí mi amor ya lo haremos", però no fèiem res. Estàvem en contacte amb el relacions públiques del govern d’allà i ens va enviar una invitació pel Día de la Mujer Trabajadora en el Gran Teatro de La Habana. Hi anem i ens trobem que a la primera fila hi havia el Carlos Rafael envoltat de militars, i amb la Montserrat vam dir, "o ara o mai". I la Montserrat va escriure en un paperet "somos dos periodistas españolas…", i com dues nenes petites, ens vam agafar de la mà, vam apretar a cñorrer fins a la primera fila i al primer militar li vam dir "pasélo", i sí, sí, tots rient, s’ho van anar passant. I de seguida uns de seguretat ens van agafar i ens van dir "Carlos Rafael Rodríguez les espera mañana a las nueve en su despacho". 

Allà també vam conectar amb un grup de poetes on hi havia el César López. A més sembla que hi ha un bloqueig molt important i que no s’enteren de res, però els cubans ho sabien tot. Perquè en César López em diu "oye tu que has hecho el libro de los cementerios vete a ver el cementerio de Colón", i en aquell viatge ja no vaig tenir temps, però m’ho vaig guardar. En aquella època quan feia alguns diners amb la feina d’algun catàleg d’algun museu, no marxava de vacances, me'ls guardava i me n’anava a algun lloc a fer feina. I amb els anys vaig tornar amb la historiadora Isabel Segura a fer el cementiri de Colón, que és preciós, a més té molta escultura modernista i vam fer ell llibre comentant també moltes tombes dels indianos catalans.

Al cap d’uns anys amb la Isabel Segura també vam fer el llibre Viajeras a La Habana, amb la María Zambrano, la Cenobia Camprubí, la Maria Teresa León i la infanta de Borbón, la María Eugenia. És un llibre que m’estimo molt perquè és molt intimista, hi havia molt d’estudi de la llum, de l’arquitectura…

A la cantarella que utilitzaven amb la Montserrat Roig per captar els protagonistes dels seus reportatges ha explicat que els deien "somos dos periodistas españolas…", dir catalanes hauria estat complicat?

És que no sabien que era ser català. Per exemple, a Londres moltes vegades jo deia que era francesa perquè explicar que era espanyola entre que hi havia el Franco, tot el tema de la dictadura… era tan pesat. I quan estava a França deia que era polonesa, i no em facis dir perquè.

Tot el tema de l’ús social del català i la pèrdua de parlants torna a ser tema de debat. Què en pensa?

Quan es perd una llengua es perden moltes coses: la literatura, el país… la manera d’expressar-te. Per exemple, aquí a Gràcia deu fer 33 anys que hi visc, i normalment parles en català a tot arreu, i ara no, és molt més difícil. L’altre dia es parlava que canviem del català al castellà per bona educació. I potser som tan ben educats que fem fàstic. A veure si perdrem la llengua per ser ben educats… I de vegades et trobes en situacions que dius, a veure, quan temps fa que ets aquí? I si et diuen que porten anys, a mi em surt preguntar no tens curiositat de saber que beure és "beber". Sap greu i em preocupa… A mi em preocupa Catalunya en general. Estem en moments molt complicats, molt difícils.

Què li diu la seva intuïció?

Passaran anys. I quan ets gran t’agradaria veure altres coses. En realitat tots volem ser feliços i volem estar bé al lloc on vivim, i de sobte veus que hi ha una part de sentiment i de manera de ser que s’està acabant i això sap molt greu.