Jimmy Carter, expresident dels Estats Units i premi Nobel de la Pau, mor als 100 anys

L'expresident dels Estats Units d'Amèrica James Earl Carter ha mort aquest diumenge als 100 anys, segons ha informat The Carter Center. Feia gairebé dos anys que rebia cures pal·liatives després de diverses hospitalitzacions per un càncer cerebral. Trenta-novè president dels EUA, Jimmy Carter va ocupar la Casa Blanca entre el 1977 i el 1981, un període d'estagflació i turbulències en l'esfera internacional. La caiguda del xa a l'Iran i la invasió soviètica de l'Afganistan van marcar els darrers anys de la seva presidència, si bé serà recordat sobretot pel seu paper en el conflicte àrab-israelià amb els Acords de Camp David. Un episodi diplomàtic històric pel qual va obtenir el Premi Nobel de la Pau el 2002.

Malgrat la seva escassa experiència en política exterior quan es va postular com a candidat a la Casa Blanca, aquest demòcrata sureny va acabar destacant precisament en aquesta cartera. Per fites com la normalització de les relacions entre Israel i Egipte, i fracassos com la llarga crisi dels ostatges estatunidencs a l'Iran. Per aquest i d'altres fiascos econòmics i comunicatius, Carter es va haver de conformar amb un sol mandat.

Orígens a la Geòrgia segregacionista

Nascut el 1924 a Plains, a l'estat de Geòrgia, James Earl Carter va créixer en una família cristiana que portava una granja de cacauets en els anys de la segregació racial imposada per les lleis de 'Jimmy Crow'. Educat amb mà de ferro per un pare empresari i una mare infermera, Carter va entrar a l'acadèmia de la Marina de Guerra dels Estats Units just quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial. No va ser a temps d'entrar en combat, però es va especialitzar en submarins i reactors fent diverses estades militars entre el 1946 i el 1953.

Durant els permisos, tornava a casa amb Rosalynn, una jove que no va acabar la carrera per casar-se amb ell i poder, així, sortir del seu poble. La vida a la marina no els va impedir tenir tres fills – John, James i Donnel Jeffrey– en poc més de sis anys. A punt d'arribar a la quarantena, va néixer l'Amy.

Va criar tres nens pràcticament sola, però Rosalynn apreciava "la independència" que tenia com a dona d'un marí lluny de la seva Geòrgia natal, tal com recull el llibre de memòries de Jonathan Alter His very best: Jimmy Carter, a life. Així que no s'ho va prendre gaire bé quan Carter va decidir, sense consultar-li, que tornaven a Plains per assumir els negocis agrícoles del seu pare.

Salt a la política

Carter tampoc li va preguntar l’opinió a la seva dona quan va fer el salt a la política com a candidat demòcrata al senat de l'estat de Geòrgia. El 1965 va guanyar la reelecció –l'única de la seva carrera política– i, després d'un intent fallit, el 1971 es va convertir en el governador de Geòrgia amb una campanya en què va defugir, com havia fet fins llavors, la discriminació racial als EUA, tot reivindicant-se com un "conservador progressista".

Per això va ser tota una sorpresa quan en el seu discurs inaugural va dir: "Francament, l'era de la discriminació racial s'ha acabat [...]. Ni els pobres, els rurals, els dèbils o els negres haurien d'haver de suportar mai la càrrega addicional de ser privats de l'oportunitat d'una educació, una feina o simplement de justícia". Aquestes paraules van captar l'atenció dels mitjans nacionals i van ser el seu trampolí a la presidència dels EUA. Progressista en àmbits com el medi ambient, se'l considerava conservador en aspectes econòmics i de gestió pública.

Francament, l'era de la discriminació racial s'ha acabat [...]. Ni els pobres, els rurals, els dèbils o els negres haurien d'haver de suportar mai la càrrega addicional de ser privats de l'oportunitat d'una educació, una feina o simplement de justícia

Presidència post-Watergate

Amb ganes de girar full a l'escàndol del Watergate, el 1977 els estatunidencs van donar la presidència a Jimmy Carter, que en campanya havia jugat la carta de la humilitat i la integritat per contraposar-se a Richard Nixon, caigut en desgràcia per espiar i boicotejar els seus rivals polítics. Carter es va imposar a 297 col·legis electorals dels 538 en joc i va obtenir el 50,1% del vot popular derrotant el republicà Gerald Ford.

Les divisions dins el partit demòcrata van dificultar la seva agenda domèstica, com per exemple en política energètica o fiscal. Carter va impulsar l'eficiència del govern amb una reforma de la funció pública i va intentar defensar el medi ambient amb mesures com l'ampliació del sistema de parcs nacionals públics. Ara bé, els seus esforços per reduir la inflació van provocar una breu recessió al país. Una taca en el seu expedient com a gestor econòmic.

Acords de Camp David

El seu primer gran èxit en política exterior ser el retorn del Canal de Panamà als panamenys. Però on va invertir més capital polític va ser al Pròxim Orient. En una cimera de 13 dies a la residència de Camp David amb el llavors primer ministre israelià Menájem Beguín i el president egipci Anwar el-Sadat, Carter va aconseguir tancar un pacte històric entre Egipte i Israel que ha garantit la pau entre tots dos països des del 1979. Són els coneguts com a Acords de Camp David i van normalitzar les relacions entre tots dos estats malgrat el conflicte àrab-israelià.

Beguín es va comprometre a abandonar completament la península del Sinaí i a traçar un full de ruta per retirar-se gradualment de Cisjordània i de Gaza. Al seu torn, Sadat va establir oficialment relacions diplomàtiques amb Israel i va permetre als seus vaixells passar pel canal de Suez.

Més a l'est, Carter també va normalitzar part de les relacions amb la Xina, una porta que ja havia entreobert l'administració Nixon amb el secretari d’Estat Henry Kissinger com a artífex de l'operació.

Crisis per l'Iran i Afganistan

En la recta final del seu mandat i sense resoldre el problema de l'estagflació, Carter va encadenar una sèrie de crisis –la dels ostatges a l’Iran i la invasió russa de l'Afganistan– que van acabar de sentenciar la seva presidència.

Un grup de rebels iranians va mantenir 52 ostatges a l'ambaixada dels Estats Units a Teheran durant més de 400 dies. Va ser un dels episodis més humiliants per a la política exterior nord-americana, i no es va acabar fins que van accedir a alliberar-los el 20 de gener del 1981. Aquell dia Carter abandonava la Casa Blanca per deixar pas al nou president, el republicà Ronald Reagan.

Premi Nobel de la Pau

Dues dècades després d’abandonar el despatx oval, a Carter li arribaria el Premi Nobel de la Pau per la seva "contribució vital" com a mediador en els Acords de Camp David i per "posar un èmfasi renovat dels drets humans en la política internacional". Va ser també un reconeixement a la seva feina ja com a expresident treballant en "la resolució de conflictes arreu del món" amb el Centre Carter.

El govern de José Montilla va distingir Carter amb el Premi Internacional Catalunya que l’exmandatari estatunidenc va recollir el 2010 en un acte al Palau de la Generalitat.

La mort del president estatunidenc arriba en un any d’escalada violenta d’un dels conflictes més complexes que va afrontar. “El principal obstacle per a la pau (al Pròxim Orient) és la colonització de Palestina per part d’Israel”, alertava Carter els últims anys.