Isabel Vila, la sindicalista irreverent que va canviar l'escola

Cal remuntar-se al 1857, quan amb només 14 anys, Isabel Vila va posar-se a treballar mentre ocupava el temps lliure atenent els malalts del socors mutu de Llagostera. En aquest municipi gironès, centre de la indústria suro-tapera de Catalunya, s'hi havia traslladat amb la família arran de la crisi econòmica que colpejava la comarca. Així va ser com aquella noia provinent de Calonge, on els Vila s'havien obert camí extraient suro dels alzinars que poblaven les Gavarres, va imbuir-se dels ambients obrers, que per suplir la manca d'una seguretat social, havien creat els socors mutus i altres organitzacions similars.

"Tenia les idees molt clares, era rebel i disposada a anar a contracorrent per aconseguir ser mestra algun dia"

Submergida en aquest entorn, Isabel Vila va treure hores per aprendre a llegir i escriure. "Tenia les idees molt clares, era rebel i disposada a anar a contracorrent per aconseguir ser mestra algun dia". Així narren Núria Bassa i Toni Strubell els primers passos d'aquesta activista, de la qual han condensat la biografia a Isabel Vila, la primera sindicalista catalana. Una obra il·lustrada per la reconeguda dibuixant Pilarín Bayés que repassa el periple de qui, en el transcurs d'aquelles dècades, va esdevenir una referència entre els moviments socials i obreristes del país.

'Isabel Cinc Hores'

Durant el segle XIX i el primer terç del XX, van ser diverses les dones que van liderar les lluites obreres a Catalunya. Gràcies a elles, es van conquerir drets que van permetre un major reconeixement de les dones en els diferents sectors productius i altres àmbits de la vida pública. Entre les més conegudes, cal citar la secretària de la Federación Española de Trabajadores, Teresa Claramunt (1862-1931); la internacionalista Francesca Saperas (1851-1933); la cenetista Llibertat Ródenas (1892-1970), així com l'anarcosindicalista i ministra de la Segona República Espanyola, Federica Montseny (1905-1994).

Isabel Vila va ser clau en la defensa dels interessos dels treballadors i els valors republicans

En aquesta generació també trobem Isabel Vila, que tot i no haver transcendit en la historiografia oficial, va ser clau en la defensa dels interessos dels treballadors i els valors republicans. De fet, entre les seves primeres accions, sobresurt l'impuls d'un manifest contra les Quintes, el sistema de reclutament militar de joves amb què el nou govern del Sexenni republicà (1868-1874) pretenia engruixir les milícies que combatien a les guerres que hi havia al Marroc, les Filipines i altres territoris d'ultramar.

L'ascendència de Vila entre les capes populars va ser clau perquè 800 dones de Llagostera subscrivissin aquell document. "El seu paper el podem intuir plenament", expliquen Núria Bassa i Toni Strubell, que qualifiquen d'excepcional l'adhesió que va provocar la iniciativa, més i quan la població amb prou feines superava els 3.000 habitants.

Més endavant, el llibre s'atura en les campanyes que Vila va encapçalar per exigir el dret dels infants –sobretot de les nenes– a rebre educació, i la que proposava reduir a cinc hores la jornada laboral als menors de 13 anys que treballaven a les fàbriques de la comarca. Una demanda fruit de la qual va passar a ser coneguda com a Isabel Cinc Hores.

També en aquests anys va protagonitzar l'aixecament republicà del Foc de la Bisbal. Amb altres infermeres i un grup de 3.000 homes liderats pel diputat Pere Caimó, el 1869 va emprendre una marxa de Llagostera fins a Cassà de la Selva per defensar la República Democràtica Federal.

De la Internacional a les aules

Se la considera la primera sindicalista catalana perquè va ser secretària de l'AIT de Llagostera el 1871

Si bé la insurrecció de la Bisbal va fracassar, això no va impedir que Isabel Vila continués compromesa amb els sectors populars. El 1871 es va enrolar al sindicat del suro que s'havia format a Sant Feliu de Guíxols, per tot seguit entrar al nucli de Llagostera impulsat per l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), de la qual va ser secretària. "Precisament aquest lloc de responsabilitat fa que se la consideri la primera sindicalista catalana", apunten Bassa i Strubell.

Malauradament, el cop d'estat del general Pavía el 1874, van truncar la seva activitat militant, ja que en conèixer l'ordre de detenció que pesava sobre ella, va exiliar-se a la ciutat occitana de Carcassona, on els Muntada, uns amics de la seva mare, van donar-li feina com a comptable a la fàbrica de suro que regentaven. En total, la seva estada a Llenguadoc va prolongar-se sis anys, durant els quals Vila va cursar estudis de magisteri amb l'objectiu de recuperar la vella idea de ser mestra, quan la situació a l'Estat espanyol ho permetés, un fet que no es va produir fins al 1880.

La seva aportació en l'àmbit pedagògic va marcar tota una època, ja que, "a més de trencar la màxima que cap dona podia dirigir una escola, va contribuir que les alumnes cursessin assignatures que fins llavors només estaven reservades als nois"

Aprofitant que la repressió a la dissidència s'havia suavitzat, Isabel Vila va traspassar la frontera per establir-se a Barcelona, on va fundar una escola situada al carrer de Consell de Cent, per al cap d'un any, i fruit del prestigi que havia adquirit, acceptar l'oferta de fer-se càrrec de l'escola del Centre Republicà de Sabadell, un col·legi de règim cooperatiu que havien fundat gent d'ideologia republicana, maçons, sindicalistes i famílies treballadores. Tal com assenyalen Bassa i Strubell, la seva aportació en l'àmbit pedagògic va marcar tota una època, ja que, "a més de trencar la màxima que cap dona podia dirigir una escola, va contribuir que les alumnes cursessin assignatures que fins llavors només estaven reservades als nois".

Com a directora del col·legi va aguantar els atacs de l'Església i de les autoritats municipals, així com la dimissió de tres mestres que practicaven l'espiritisme. Però ni aquests obstacles, ni tampoc la crisi econòmica que va assolar la ciutat vallesana el 1883, van desviar-la de la seva "santa causa", com definia la tasca docent. Només la mort, sobrevinguda per un accident vascular el 23 de desembre de 1896, va interrompre una trajectòria que la historiografia amb prou feines va dignificar durant el segle XX.

Només l'any 1990, el sociolingüista i exsenador d'ERC Francesc Ferrer i Gironès en va escriure dos llibres que glossen Isabel Vila, dels quals més tard esdevingué el musical Isavel (2013), d'Antoni Mas i Enric Planella, i el monòleg Isabel Cinc Hores (2019), que Toni Strubell recita al costat de l'actriu Carme Sansa.

A aquestes aportacions s'han sumat la inauguració de carrers i places que duen el seu nom i, enguany, la 25a edició de la Caminada Memorial Isabel Vila, en record de la marxa del Foc de la Bisbal, el llibre El Federal, de Sebastià Alzamora, i Isabel Vila, la primera sindicalista catalana, on sota els dibuixos de Pilarín Bayés, Núria Bassa i Toni Strubell esbossen el perfil d'una dona inquieta, compromesa i clau en la lluita pels drets civils i socials de Catalunya.