La ultradreta valenciana modela actualment el seu discurs i estratègia política cap folklorisme regionalista i l'anti catalanisme, sabedors que per ampliar el seu públic resulta més mobilitzador la passió emocional que una reivindicació materialista extremista.

Nostàlgics del franquisme, petita burgesia, conservadors diversos, i sectors de la societat valenciana gremialista i folklòrica de la ciutat de València, que arriben a certs col·lectius del món faller, conformen la realitat social d'una capital que ha mantingut durant un quart de segle a la dreta a les institucions.

Però la ultradreta valenciana més perillosa uneix feixistes, falangistes, i neonazis que "cultiven la seva radicalització" a les grades dels camps de futbol, ​​que són en essència l'escola que amb prou feines han trepitjat en la vida real. El conflicte amb les banderes, la denominació de la llengua i del territori són elements de claus que l'extrema dreta valenciana ha sabut explotar, apel·lant a sentiments culturals i a certs comportaments identitaris des de fa dècades.

Per això tan important és tenir una ideologia pròpia, amb els seus símbols, com construir un enemic a qui combatre i que sigui mobilitzador. Això explica que en l'actualitat la caiguda de militància d'un partit ultra típicament valencià, autodenominat "social patriota", com és Espanya 2000 i liderats per l'empresari Jose Luis Roberto, vagi de la mà des de fa alguns anys amb sectors del regionalisme valencià més tranquil.

Són precisament ells els que cada any organitzen el "passeig" a què anualment sotmeten a la corporació municipal de València cada 9 d'octubre, no escatimant en l'exhibició de simbologia feixista, banderes preconstitucionals i insults de tota mena. Fa temps que aquest acte institucional, que consisteix en passejar la Senyera de la ciutat de València, fins al Parterre per ser homenatjada, s'ha convertit en un "via crucis" que no sempre és possible controlar.

L'any passat l'alcalde de València Joan Ribó va ser objecte de la violència urbana dels ultres valencians, i fins i tot va ser objecte d'amenaces molt greus per canviar les tradicions que havia imposat Rita Barberá 25 anys enrere. Ribó i el ple majoritari de l'Ajuntament, amb Compromís, PSOE i Podem, va decidir tornar el tradicional trasllat a l'acte civil que sempre va ser i que l'exalcaldessa s'havia convertit en un acte de fe catòlic, en obligar els regidors a portar la bandera fins la catedral, amb missa inclosa.

Historial perillós

La ultradreta valenciana té un llarg historial de crims i delictes greus que la majoria de vegades, en els últim 30 anys, li han sortit gratis.

La transició va ser molt dura i repressiva, però per descomptat un crim va commocionar els valencians. Va ser l'assassinat el 1993 de l'activista antifeixista valencià Guillem Agulló, quan comptava amb tan sols 18 anys. Aquí es va demostrar que la violència de la ultradreta al País Valencià havia donat un preocupant pas endavant.

Aquell crim en el qual van participar cinc neonazis va acabar amb la condemna de només un d'ells, Pedro José Cuevas, àlies "El Ventosa", a 14 anys de presó, dels quals tot just va complir 8 i la resta els va viure en llibertat. Molt barat era assassinar.

Era evident que es va tractar d'un crim polític. Un grup ultra extraordinàriament perillós anomenat Acción Radical, havia alertat els agressors que Guillem es trobava de vacances a Montanejos i van anar a per ell. El van assassinar a ganivetades mentre el subjectaven. Després, segons testimonis del municipi, van alçar els seus braços i van cantar el Cara al Sol davant la seva víctima.

La justícia va dictar sentència, va dir que allò va ser una baralla de xavals, i va acabar absolent a la resta dels acusats. Pocs dies després, un dels absolts, Juan Manuel Sánchez, era detingut per una altra agressió al centre de la ciutat de València.

Per aquell temps no existien les xarxes socials i l'extrema dreta, feixistes, neonazis, falangistes, es comunicaven via telèfon i compartien gestes als bars, a les penyes de futbol, ​​les grades dels estadis i en algun que altre casal faller.

Al País Valencià i, especialment a la ciutat de València, la benevolència de les penes per pallisses i agressions diverses contra qui és diferent, quan no la impunitat de les seves accions, estan a l'ordre del dia. I és precisament aquesta "gratuïtat en l'agressió" el que ha propiciat l'enfortiment de la impunitat de la violència protagonitzada per bandes d'agressors ultres.

Segons diversos documents estadístics, entre ells l'Informe Raxen, s'apunta al fet que es produeix una mitjana de 600 agressions ultres al País Valencià l'any des de 2007. La majoria d'elles recollides dels mitjans de comunicació, el que es pot pensar quantes d'elles no denunciades s'han produït. Molt poques detencions i irrellevants causes judicials obertes, bé per la poca precisió en les denúncies policials o bé per por.

En tot cas, sí es va notar un creixement en les denúncies amb l'entrada en vigor de la reforma del Codi Penal de 2015, en relació amb els delictes d'odi. Encara que, no obstant això, no són pocs els instructors i fiscals que posen objeccions a aplicar l'Article 22.4 del Codi Penal, pel que fa a odi ideològic, a l'hora d'agreujar els delictes d'agressions, segons exposen advocats bregats en aquests combats.

El perfil dels ultres valencians

Després dels incidents i agressions patits pels participants en la manifestació d'ahir a València amb motiu del 9 'd'Octubre, dia nacional del País Valencià, a les mans d'elements violents d'ultradreta, molts d'ells neonazis fitxats, es posa de manifest que poc o res ha canviat en els últim 25 anys.

L'anti catalanisme, els nostàlgics franquistes, feixistes, social patriotes, neonazis i diversos sectors folklòrics que han viscut gràcies als privilegis concedits pels governs del PP, tant a l'Ajuntament de València com de la Generalitat, són, en conjunt, els qui es van mobilitzar contra la manifestació reivindicativa que convoca l'esquerra política i cultural valenciana cada any, amb motiu de l'aniversari de la conquesta de l'antic Regne de València pel rei Jaume i d'Aragó en 1.238. En aquesta ocasió el lema "Sí al valencià".

Les accions més violentes les van dur a terme membres dels ultres del València CF, els autodenominats Yomus, als quals no els va importar ser gravats per telèfons mòbils i càmeres de televisió a cara descoberta. Només s'actua així qui té el convenciment que les seves accions violentes els sortiran gratis.

De fet, la Delegació del Govern de València no ha fet sinó confirmar les sospites. Desenes d'agressions i la Policia Nacional no ha practicat cap detenció ni tampoc ha identificat ni pres nota de ningú. De vegades sembla que la llei i la justícia no s'aplica per igual per a tots. Per això ja hi ha presentades queixes al Congrés dels Diputats per l'actuació policial.

Això no obstant, el que no ha fet la policia ho estan fent els ciutadans a través de les xarxes socials. Diversos agressors ja han estat identificats per l'equip d'advocats que assessora les víctimes. Un d'ells és el líder dels Yomus, Vicente Estruch, conegut amb l'àlies del Alfarrasí, al que s'observa en diversos vídeos colpejant a un manifestant. Un altre dels identificats és també un líder d'extrema dreta. Es tracta de Néstor F. àlies Néstor Gandia, líder de Gandiblues, els ultres del Gandia CF, que seria detingut el 2014 per agredir brutalment cinc nois, quatre menors d'edat, que acudien a unes jornades per l'ús del valencià. Néstor és un dels agressors al fotògraf del diari El País. I molts altres més.

Entre els assistents a la contramanifestació es trobava el líder faller Jesús Hernández Motes, flamant president de "Interagrupació Falles"; així com coneguts militants d'Espanya 2000 i del GAV, grup d'acció valencianistes.

La impunitat

Bé doncs els casos més greus soferts al País Valencià protagonitzats per l'extrema dreta han acabat sempre de la mateixa manera. Els dos processos més importants oberts a entramats violents neonazis com el Cas Armagedón o Frente Antisistema (FAS), més conegut com a 'Operación Pánzer', van acabar en absolució de tots els imputats malgrat els intensos treballs d'investigació d'unitats de Policia i Guardia Civil implicats durant anys i la ingent quantitat de proves obtingudes.

En el cas Pánzer, ben conegut, després de quatre anys d'investigació i capturats els seus integrants, entre ells diversos militants i un regidor d'España 2000, va haver de passar una dècada perquè se celebrés el judici, sens dubte molt mediàtic per la seva organització i arsenal ocupat. Tot i la pressió mediàtica el tribunal va resoldre el cas anul·lant d'un cop de ploma les gravacions que havia autoritzat el jutjat d'instrucció, absolent tots els acusats.

Exactament el mateix va passar anys abans havia amb l'operació Armagedón, també amb armes pel mig. La mateixa sala de l'Audiència Provincial de València i el mateix magistrat ponent Es va tornar a aplicar la mateixa recepta.
Són precisament aquests exemples als quals dóna ales a la ultradreta valenciana i els permet seguir actuant impunentemente, sabedors que poc o res els passarà si els agafen.