ENTREVISTA"És imperatiu regular els preus del lloguer"

Irene Sabaté és investigadora i professora en el Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona (UB). Després de completar la seva tesi doctoral sobre el dret a l'habitatge a l'Est de Berlín i d'anys investigant sobre aquest tema, Sabaté va decidir donar el salt a l'activisme. Des del 2017 és portaveu del Sindicat de Llogaters de Barcelona, que dissabte va complir un any de vida. Al costat d'organitzacions similars com el Sindicato de Inquilinos e Inquilinas de Madrid, el Sindicat de Llogaters lluita per millorar la situació de les persones que viuen de lloguer, un col·lectiu cada vegada més nombrós que ha vist com el preu del lloguer s'ha disparat en els últims anys, sobretot a les grans ciutats. El Sindicat és una de les organitzacions que va convocar la manifestació Barcelona no està en venda, aquest dissabte, per denunciar "la mercantilització de la vida en comú i d'elements bàsics com l'habitatge", explica Sabaté. Aquesta mateixa setmana, la Conferència Internacional Sobre el Dret a la Ciutat ja havia posat en l'agenda la qüestió de la gentrificació i l'expulsió de veïns i veïnes.

Sabaté rep Públic en una cafeteria propera al campus de la UB, al cèntric barri barceloní del Raval. En un carrer proper, una pancarta penjada entre dues balconades mostra un voltor ratllat i denúncia els especuladors que "fan fora del barri" als veïns. Es refereix als fons d'inversió, que sovint compren edificis sencers i decreten dràstiques pujades de lloguer que els veïns de sempre no poden permetre's, abocant-los a un "desnonament invisible", com els denomina el Sindicat de Llogaters.

Els preus del lloguer van pujar entre un 8,9% i un 18,4% l'any passat, segons els portals immobiliaris Fotocasa i Idealista. A què es deu aquest ràpid increment? Quina és la situació a Barcelona?

A Barcelona els últims tres anys els lloguers s'han incrementat més d'un 25 per cent, el lloguer augmenta fins i tot en poblacions de l'àrea metropolitana no adjacents a Barcelona. El lloguer mitjà és més alt al centre però els increments són majors en altres llocs. La bombolla del mercat del lloguer ha estat produïda per una sèrie de mesures legislatives, que han promogut el desplaçament de l'especulació del mercat de la compra al mercat del lloguer. Es poden rastrejar els canvis legislatius que ens han portat fins a on estem. Molt clarament, la modificació de la llei estatal d'Arrendaments Urbans (LAU) el 2013 va ser una estratègia planificada perquè la banca pogués desfer-se de l'estoc d'habitatges buits producte de les execucions hipotecàries o de les promocions fallides. El 2013 no es podia vendre res, no hi havia disponibilitat de crèdit i hi havia molt poca demanda. El canvi de la LAU va arribar de la mà d'altres mesures legislatives similars, com l'exempció fiscal a les Societats d'Inversió Immobiliària (Socimis), que paguen un 0% d'impost de societats. Va ser clarament una manera de convidar a la inversió en l'àmbit del lloguer.

La bombolla del lloguer ha estat produïda per una sèrie de mesures legislatives que han promogut el desplaçament de l'especulació del mercat de la compra al mercat del lloguer

Quins canvis es van fer en la LAU el 2013?

Un dels canvis més cridaners és l'escurçament dels contractes respecte a la LAU de 1994. Passem a tenir contractes de tres anys més una pròrroga d'un any, mentre que en la llei anterior eren contractes de cinc anys més tres de pròrroga legal. A més, es protegeix menys els inquilins davant la possibilitat que l'immoble canviï de mans. Ara hi ha més supòsits en els quals el comprador d'un edifici no té per què assumir els contractes dels inquilins existents. Una altra qüestió fonamental: deixa de ser obligatori que els increments de lloguer dins d'un mateix contracte estiguin referits a l'IPC. Ara, fins i tot dins del mateix contracte, per defecte la llei estableix que els preus es fixen lliurement entre les parts.

Quin polítiques serien necessàries per detenir l'increment dels lloguers?

La nostra primera proposta és un allargament en la durada dels contractes, distingint entre el que se'ls ha d'exigir als grans i als petits propietaris. Proposem contractes de dotze anys en el cas dels grans propietaris (de cinc o més immobles) i sis en el cas dels petits. I tan important com la durada dels contractes són els supòsits de renovació automàtica. Fixant-nos en l'experiència de França, considerem que les renovacions haurien de ser automàtiques excepte quan el propietari pugui acreditar que necessita l'habitatge per usar-la com a primer habitatge propi o d'un familiar en primer grau. La legislació hauria d'establir les bases perquè els inquilins puguem fer projectes de vida més estables en els nostres habitatges, com ocorre en altres països d'Europa. Per exemple, a Alemanya els contractes de lloguer en general són indefinits.

La segona gran proposta és la regulació dels preus. Els lloguers haurien d'estar regulats, ja que es tracta d'un bé de primera necessitat, de la mateixa manera que està regulat el preu dels medicaments, els carburants i altres productes que es consideren bàsics. No és una cosa que ens traguem de la màniga, hi ha una recomanació de l'ONU que molts països segueixen, segons la qual la despesa en habitatge no hauria d'excedir el 30% dels ingressos d'una família, incloent-hi els subministraments i altres despeses associades. Demanem que es posin sobre la taula mesures que facin efectiva aquesta limitació.

Regular el preu del lloguer podria reduir l'oferta de pisos?

Si veiem l'anterior bombolla immobiliària de compra i construcció, es va construir com mai en l'Estat espanyol i els preus no paraven d'augmentar. Per tant, no es compleix que a major oferta disminueixin els preus. És imperatiu regular els preus perquè estem en una situació d'ofec de les economies domèstiques pel lloguer i d'expulsió massiva de veïns de les ciutats. A Alemanya el mecanisme que millor està funcionant és posar límits als increments dels preus, no tant posar límits als preus. En ciutats nord-americanes com a Sant Francisco i Nova York, el control de lloguers ha aconseguit salvaguardar la tinença dels inquilins. Les persones que viuen a la ciutat mereixen poder quedar-se, tenen dret a la ciutat.

Estem en una situació d'ofec de les economies domèstiques pel lloguer i d'expulsió massiva de veïns de les ciutats

Què opina del pla d'habitatge presentat pel Govern central al març?

Està absolutament infradotat, és irrisori. No té res a veure amb el que destinen altres països a habitatge. El que diguem del pla cal posar-ho entre parèntesi, perquè els seus efectes seràn mínims. Entre altres coses, el pla sembla apuntar a reactivar un cicle de bombolla. D'una banda torna a incentivar la construcció i la compra d'habitatge. D'altra banda, les ajudes que atorga en determinats casos molt concrets semblen estar encaminades a donar el empujoncito a les famílies que estan en situació de no poder pagar el lloguer perquè puguin assumir uns lloguers que són abusius. No imposa cap tipus de regulació, no engega mecanismes per ampliar el parc d'habitatge social de lloguer, que és una altra de les nostres reivindicacions. Per tant, la nostra avaluació és molt negativa.

Tant Unidos Podemos com el PSOE han presentat en els últims mesos propostes de reforma de la LAU. Quinaa opinió en tenen?

La proposta del PSOE constituïa una reforma cosmètica, una mera volta a la LAU de 1994, tornant als lloguers de cinc més tres anys i establint novament l'IPC com a referència per als augments dins del mateix contracte. La d'Unidos Podemos té alguns elements més innovadors que valorem positivament. Estableix algunes situacions en les quals poden regular-se els preus, si bé des del nostre punt de vista és molt insuficient, perquè es redueix a les grans ciutats i en conjuntures molt precises. Proposen un mecanisme en el qual la ciutat o una Comunitat Autònoma pot sol·licitar que aquella àrea tingui el lloguer regulat durant un període de temps limitat a tres anys. És un període insuficient.

L'arribada de Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona va ser un símbol fort per a la lluita pel dret a l'habitatge. Després de tres anys de mandat, quina valoració fa vostè de les polítiques d'habitatge de l'ajuntament?

El retard acumulat en polítiques d'habitatge és molt gran i la situació en l'actual legislatura requeria mesures molt valentes en molts sentits diferents. L'àmbit municipal no és l'únic des del qual calia incidir, i hi ha una absoluta manca de sincronització entre els esforços que es fan en l'àmbit municipal, la inacció estatal i la pràctica inacció a nivell autonòmic. Sí que hi ha algunes iniciatives interessants de l'ajuntament, com l'increment del parc d'habitatge social de lloguer. No obstant això, seguim estant en una situació molt crítica, perquè el parc social de lloguer no arriba al 2% del parc total, mentre que en altres ciutats europees és del vint, el trenta o el cinquanta per cent. A més, tenim una legislació vigent que diu que a Barcelona n'hauríem de tenir un 15% dins de nou anys. Anem tard. Les mesures que s'estan prenent tenen el seu valor però no se'n compliran els terminis.

Fa uns mesos vam presentar al costat d'altres entitats una moció en què es proposaven quatre mesures que pot prendre l'ajuntament per incrementar el parc públic de lloguer municipal. Algunes d'aquestes mesures implicaven directament el compromís d'actors privats. Per exemple, fer que aquells promotors privats que realitzin una rehabilitació d'un edifici existent o una obra nova a la ciutat tinguin obligació de destinar un trenta per cent del sostre construït o rehabilitat a habitatge de lloguer. La moció va ser aprovada i es va crear un grup de treball per implementar-la. Estem anant a aquestes reunions i la disposició és bona.

El Sindicat de Llogares acaba de complir un any de vida. Què ha fet durant aquests dotze mesos d'existència?

És una entitat sorgida a iniciativa d'un grup de veïns i veïnes de Barcelona i alguna població de l'àrea metropolitana que comencem a reunir-nos la tardor del 2016. Ens inspirem de l'experiència d'altres països, on aquest tipus de sindicats tenen una llarga traïció, però també volem que el sindicat s'articuli bé amb altres moviments i grups que lluiten pel dret a l'habitatge des de fa anys a la ciutat. Ens diem sindicat perquè fem una aposta decidida pel sindicalisme social, la idea del sindicat més enllà del lloc de treball, el sindicalisme com a acció col·lectiva i unió de persones afectades per una mateixa problemàtica.

Durant aquest any hem aconseguit una visibilitat molt gran, hem fet conèixer el nostre diagnòstic de la situació del lloguer i a partir d'aquí hem construït demandes concretes i hem començat a engegar campanyes. La més important és Ens quedem, una campanya que intenta que els inquilins i inquilines puguin quedar-se en als seus habitatges quan no els renoven el contracte o es exigeixen una pujada que no poden assumir. La campanya està forçant la negociació col·lectiva de les condicions del lloguer, per exemple davant un propietari gran, un bloc que està en mans d'una sola propietat. La pressió va en el sentit d'asseure'ns a la taula i negociar condicions col·lectives del lloguer. Aquesta és la força del sindicalisme clàssic en l'àmbit laboral: jo no negocio les meves condicions laborals de tu a tu amb el patró sinó que ho faig juntament amb els meus companys i companyes.

Fem una aposta decidida pel sindicalisme social, la idea del sindicat més enllà del lloc de treball, el sindicalisme com a acció col·lectiva i unió de persones afectades per una mateixa problemàtica

Què han aconseguit amb aquesta estratègia?

Ja hem recollit algunes victòries. La més sonada de totes va ser el cas del bloc de Sant Joan Despí, on viuen 150 famílies. A l'inici de l'any van començar a rebre notificacions d'augment del lloguer d'entre un 70% i un 100%. Es tracta de famílies de classe treballadora de l'àrea metropolitana en una zona que no és gaire turística, gaire atractiva segons els cànons d'inversió, que se suposa que es fixa al centre de Barcelona. I no obstant això la irrupció d'un fons d'inversió que està emparentat amb Goldman Sachs va provocar aquesta decisió de la propietat. Les 150 famílies decideixen en assemblea que no marxen, que no se n'aniràn individualment, en silenci, de forma gradual, sinó que plantaran cara davant la propietat. De seguida fan soroll mediàtic, es posen en contacte amb el Sindicat i comencem a acompanyar el procés de negociació.

Estàvem presents en les assemblees de veïns i hi donàvem assessorament legal. Després de les primeres reticències, s'aconsegueix que la propietat segui a negociar, rebaixar moltíssim l'augment del lloguer i donar algunes garanties als llogaters. Al final s'hi ha quedat tothom. Els lloguers que acabaven aquest any ja estan renovats o estan en procés de renovació, amb un augment gradual que en total sumarà només el 20 per cent.

El Sindicat de Llogaters és una de les organitzacions que va convocar la manifestació Barcelona no està en venda aquest dissabte. Quins són els motius d'aquesta protesta?

Aquesta mobilització, coordinada entre diferents ciutats de l'Estat i també altres ciutats europees, respon al sentiment i l'experiència que tenim molts ciutadans que les nostres ciutats estan en venda. S'està produint una mercantilització de la vida en comú, dels recursos comuns i d'elements bàsics com l'habitatge. Amb processos d'especulació immobiliària, de massificació turística, processos de precarització laboral que moltes vegades van de la mà de la indústria turística... Aquest diagnòstic que fan simultàniament moviments socials de moltes ciutats diferents cristal·litza en aquesta mobilització.