No fa gaires mesos, pocs haurien considerat probable que Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) repetiria com a cap de llista del PP a les eleccions al Parlament de Catalunya. Amb pocs suports a la direcció estatal de la formació -es donava per feta la voluntat d'Alberto Núñez Feijóo de defenestrar-lo-, l'experimentat polític tarragoní ha resistit.

Ara afronta la cita amb les urnes del dia 12 amb unes perspectives molt millors que el 2021, quan el partit només va sumar tres diputats, el pitjor resultat de la seva història. El gruix de les enquestes li auguren un fort creixement, que el situaria entre 10 i 15 parlamentaris, menjant-se Ciutadans i tornant a ser la primera força de la dreta espanyolista.

Amb més de dues dècades de trajectòria política, Fernández ja és un veterà del Parlament -hi va debutar el 2015-, després de passar una legislatura (2011-2015) pel Congrés i ser regidor durant 13 anys a l'ajuntament de la seva ciutat, on arribaria a ser primer tinent d'alcaldia en un govern compartit amb l'antiga CiU.

President del PP a Catalunya des del 2018, Fernández rep Públic a la seu de la formació i durant l'entrevista és molt crític amb Pedro Sánchez, rebutja qualsevol hipotètic acord amb Junts a curt termini i posa un preu molt clar al Partit Socialista si vol els seus vots: trencar amb els partits independentistes, tant a Catalunya com a l'Estat.

L'inici de la campanya ha estat marcat per la incertesa al voltant de futur de Pedro Sánchez i, finalment, pel seu anunci de continuar com a president espanyol. Quin impacte creu que tindrà a les urnes?

Aquí hi ha interpretacions de tot tipus i determinats experts demoscòpics diuen si això espanyolitza o no la campanya... Però la meva experiència em diu que més enllà d'aquest tipus d'anàlisis, quan tu comets un error tan greu com el que ha comès el senyor Sánchez, de plantejar que la teva vida personal és l'interès general i la democràcia, molta gent que fins i tot podia tenir una certa confiança en el Partit Socialista s'acabarà adonant que no estem davant d'un polític a l'ús, sinó d'un populista de llibre.

Bàsicament el que va dir en la seva compareixença és que el simple fet que s'admeti a tràmit una denúncia amb relació a la seva dona era un atac no contra la seva dona, sinó contra la democràcia, i que si algú el critica a ell és un atac contra la democràcia. Hem de recordar que ja tenim instruments legals contra les fake news, contra les injúries, les calúmnies, les difamacions, el concepte del dret a l'honor... Molts periodistes ja han estat condemnats per aquest tipus de conductes, però el que demana el senyor Sánchez és la censura prèvia, és a dir que no es pugui parlar d'ell en segons quins termes. I el més greu de tot, insinuar que cap jutge pot obrir una investigació sobre la seva dona perquè ell és sagrat, una mena de cabdill plenipotenciari intocable.

Més enllà de l'afer Sánchez, creu que s'hauria d'avançar cap a una política més humana, on no es traspassessin determinades línies vermelles?

Sí, sempre he pensat que en la política tu has de defensar les teves idees amb vehemència si cal, però amb respecte a l'adversari. I, per cert, és una de les coses que he sentit dir als meus adversaris sobre mi, que sempre he respectat tothom, fins i tot en els dies més complicats del Procés, on els discursos eren absolutament durs i amb una tensió molt rellevant.

Hem de recordar que el senyor Pedro Sánchez va insultar greument Mariano Rajoy en un debat electoral, és l'autor de la teoria del "no és no" i de la teoria dels murs. Aquest home, que és un dels elements polaritzadors de més intensitat de la vida pública espanyola, que ara es dediqui a dir que és l'adalil de la contenció en les formes, de l'educació i d'una manera més humana de portar la política... El senyor Sánchez té família i la seva família mereix el meu respecte, però Rita Barberá també en tenia i finalment allà no hi havia res i el Partit Socialista es va dedicar a criminalitzar-la, liderats pel senyor Pedro Sánchez. Que ell parli de millorar humanament la política... Doncs sí, hi ha una manera, que ell plegui. Segur que si ho fa la política serà millor per a tots.

Totes les enquestes li preveuen un fort creixement amb relació a les eleccions del 2021, quan el PP va treure només tres diputats, el pitjor resultat de la seva història. Hi ha alguna xifra d'escons a partir de la qual se sentiria satisfet?

No és una xifra concreta. Totes les enquestes el que diuen és que el Partit Popular serà el que més creixerà i si es compleix això per a nosaltres ja és molt important, venint d'on veníem.

Més enllà dels darrers anys, el suport tradicional del PP al Parlament s'ha mogut entre els 11 i els 19 diputats, per tant la previsió és que es mouran en un terme mig d'aquesta forquilla, tampoc seria un resultat espectacular.

Bé, jo crec que no s'ha de fer només una comparació, sinó valorar una cosa que és més important. A Catalunya han desaparegut partits polítics i és probable que ho faci algun més després d'aquestes eleccions per no fer autocrítica i per no corregir les coses quan les senyals que es rebien és que s'havien de canviar. Nosaltres no vam cometre aquest error. Des del minut u, que va ser la mateixa nit electoral, ja vam fer una cosa revolucionària en política i és que vaig dir que era un resultat catastròfic. El fet simplement de reconèixer-ho crec que és la primera pedra per construir la remuntada, perquè si continues enganyant-te a tu mateix dient que ho has fet tot de meravella i que la culpa la té la societat que no està a l'alçada de la teva genialitat, el teu partit desapareixeria i això no ens ha passat a nosaltres.

Més enllà del suport concret que tinguin, entenc que un dels grans objectius és ser decisius i poder influir en quin serà el futur Govern. L'únic candidat que podria rebre els seus vots és Salvador Illa?

I per què no jo rebre'ls d'ell? És que primer ha de votar la gent.

És poc realista.

És poc realista, sí. Miri, jo li dic una cosa, però a vegades en política passen coses com l'efecte Borgen. Ja sé que no és l'escenari habitual, però no seria la primera vegada que passa. Per tant, no es pot descartar absolutament res. El que tinc molt clar és que em prenc molt seriosament els compromisos que assumeixo amb els nostres electors. Precisament perquè venim d'on venim, si alguna cosa no vull que passi, i no passarà, és que la gent se senti enganyada pel vot que ens ha donat.

Si als meus electors els dic que vull acabar amb el Procés i que això significa portar els partits separatistes a l'oposició, no donaré suport al PSC perquè l'endemà pacti una forma de col·laboració amb Puigdemont o amb ERC per mantenir Pedro Sánchez a la Moncloa. Perquè aleshores els meus electors se sentirien legítimament estafats i si alguna cosa crec que he pogut demostrar és fermesa en les decisions. Jo exigiria fets i no paraules. No me'n refio del senyor Illa, és un home educat, però no te'n pots refiar. Sempre dic d'ell "ni una mala paraula, ni una bona acció", hauria de ser el seu lema electoral. A partir d'aquí ell hauria de trencar qualsevol acord amb el separatisme aquí i a Madrid, perquè si no ja sabem això com acaba. I acaba d'una manera que a mi no m'agrada: tu l'ajudes a ell amb una investidura i després ell regala el govern als independentistes. Dios dijo hermanos, però no primos i, per tant, jo no faré el primo.

Sense els vots dels partits independentistes, difícilment el Govern espanyol resistiria.

Doncs ell sabrà, això no em preocupa. Si després s'han de convocar eleccions espanyoles perquè no hi ha majoria perquè aquí s'ha produït un canvi, de debò algú creu que jo facilitaré que Pedro Sánchez continuï a la Moncloa amb aliats independentistes? Això no passarà, és impossible.

No contempla un escenari com el de Barcelona?

És que no té res a veure. A banda que és política municipal, es va produir abans de les eleccions generals, abans de l'amnistia, amb un escenari radicalment diferent, no es pot comparar. Ara mateix donar suport a Illa seria donar-li un xec en blanc a Pedro Sánchez.

Dona per fet que si l'independentisme mantingués la majoria al Parlament, que és un escenari possible, es reeditarà un Govern independentista?

Crec que si Pedro Sánchez necessita els socis independentistes a la Moncloa, el senyor Salvador Illa, fins i tot si és la força més votada, com ja és, s'entregarà al separatisme, que és el que ja ha fet. Hem de recordar que la gent que va votar Salvador Illa en les anteriors eleccions ho va fer amb el compromís de no pactar res amb ERC, aquest home no li diu la veritat ni al metge. Després va treure un gran resultat a les generals dient que mai aprovaria una amnistia i ara torna a mentir. El que tinc claríssim és que fins i tot en el cas que sigui la força més votada, el senyor Illa si és necessari per mantenir Sánchez a la Moncloa s'entregarà a Esquerra i a Puigdemont.

Diu que si vol el seus vots, li exigiria a Salvador Illa que li garanteixi que no pactarà amb l'independentisme i que s'acabi el Procés. No s'ha acabat ja, més enllà de la retòrica inflamada en alguns casos?

No, ja m'agradaria mi, perquè la lògica processista no és que li hagi anat massa bé al meu partit. Jo seria el principal interessat en què això acabés, perquè aleshores podríem tornar a escenaris d'eix esquerra-dreta més convencionals, però no ha acabat. I li explico perquè. No ha acabat perquè el senyor Aragonès diu que vol tornar a la pantalla del referèndum o el senyor Puigdemont diu que vol tornar a la pantalla de la DUI dels 8 segons. Jo em crec que com a mínim ho intentaran.

Hi ha una cosa que repeteixo moltes vegades i és que tant ERC com Junts no són tan independentistes com processistes, perquè es viu molt bé del Procés. Es guanyen bé la vida, continua el hàmster a la nòria i ells feliços i hi ha molta gent que es deixa enganyar. El senyor Aragonès va dir solemnement en la seva pressa de possessió que el referèndum ja s'havia fet, que era l'1 d'octubre i que ell es comprometia davant la societat catalana a executar el mandat de l'1-O, cito textualment. Tot mentida. I ara diu que vol tornar a fer un altre referèndum i si es fa dirà que el vol tornar a executar, però tot és mentida.

Això és el Procés i el Procés ho deteriora tot, degrada la qualitat de les institucions, degrada l'economia, degrada la seguretat ciutadana, degrada la seguretat jurídica,.. Al final fa la vida i la política gairebé impossibles a Catalunya. Això és el Procés i aquest Procés s'ha d'acabar. Si tornen a tenir majoria els independentistes i encara tenen condicionat a Sánchez tornarem a viure les mateixes pantalles que vam viure a partir del 2012, que ningú no s'equivoqui.

Sense Puigdemont, podria arribar a entendre's amb Junts? Ho dic perquè tenen propostes similars en el model de país, com el Hard Rock o l'ampliació de l'aeroport, o en fiscalitat, on volen la rebaixa o la supressió d'impostos com el de patrimoni o el de successions.

Ho veig inviable per una raó: la realitat ens demostra que l'antiga Convergència i Unió no es va transformar en Junts. L'antiga CiU és el PDeCAT que s'ha hagut de dissoldre per manca de suport electoral. Aquest tipus de partits regionalistes s'han anat transformant a Europa en moviments nacional-populistes amb tocs supremacistes. I això pot afectar el senyor Humberto Bossi, el Salvini, la ultradreta de Flandes, que també és identitària,... Cada vegada que algú diu que està buscant un nou Miquel Roca o un nou Joaquim Molins ja s'encarreguen ells de demostrar que això no tornarà.

Tothom pensava que era impossible superar un populista com Puigdemont i va sortir Quim Torra. Mare meva és impossible empitjorar Quim Torra i surt la lírica de la senyora Borràs i després surt Míriam Nogueras, cada vegada és pitjor. Ara ha tornat Puigdemont. El senyor Jaume Giró, que semblava que podia ser l'esperança d'aquest sector que es volia assemblar a Convergència, va ser decapitat amb tota la crueltat del món quan va voler disputar-li a Nogueras el lideratge de la llista per a les generals. És a dir, que no vindran.

Jo he tingut governs de coalició a Tarragona amb Joan Miquel Nadal i Josep Poblet, sé com eren els convergents i sé com són els juntaires, els conec perfectament. Quan sento el senyor [Joan] Canadell, les seves receptes liberals es poden assemblar a les nostres, el problema és com aplicar-les i ell planteja que no cal respectar la llei, perquè la llei és una cosa flexible i això és el populisme. Per tant, és que no existeix i no crec que això canviï. A curt termini, Junts no es transformarà en l'antiga Convergència.

Citava el cas de Jaume Giró com a exemple de decapitació política, parlant d'aquest tema com estan les seves relacions amb Alberto Núñez Feijóo?

Doncs la veritat és que soc el candidat i a més amb el cap encara junt amb el cos [riu]. Miri, estic molt orgullós de formar part d'un partit on es pot discrepar en públic i acabes sent el candidat. El Partit Socialista no pot dir el mateix. [Nicolás] Redondo Terreros va criticar l'amnistia i va ser expulsat, un referent històric del PSOE. Això és una secta, el meu és un partit. No li diré que en el meu cas hagi estat un balneari, això ho sap tothom, però soc el candidat.

Si després del dia 12, els vots del PP són determinants, la decisió de què fer es prendrà al carrer Urgell de Barcelona [seu del PP de Catalunya] o al carrer Gènova de Madrid [seu estatal del partit]?

Crec que aquest tipus de decisions han de ser compartides i ho dic de debò. No estic per convertir-me en una mena de Pepito Grillo, el que tinc molt clar són els límits. I per a mi és fonamental que quan prens possessió d'un càrrec, promets o jures la Constitució i fer-la complir. Per tant, fora dels límits constitucionals per a mi no hi ha política, evidentment això existeix i no ho nego, però amb mi que no hi comptin. Això són els meus límits. Però després dins dels límits constitucionals i de compliment de la llei crec en el diàleg i en la capacitat d'arribar acords, ho he demostrat al llarg de la meva vida, sempre i quan no se superin els límits. Per tant, una decisió estratègica de futur en funció del que passi després de les eleccions, evidentment hauria de ser una decisió compartida.

Un dels consensos que es donarà segur en el proper Parlament és que hi ha haurà una majoria aclaparadora de diputats favorables a millorar el finançament de Catalunya. Vostè ha defensat que hauria de tendir a l'ordinalitat. Això és assumible per les autonomies del PP?

Les Balears i la Comunitat Valenciana ho signarien demà. Els catalans hem de buscar aliats, no enemics constantment. Quan decideixes no anar a les reunions del Consell de Política Fiscal i Financera i decideixes que no vols parlar amb la resta de comunitats autònomes que tenen la mateixa situació que tu, et faràs el milhomes als mitjans, però el finançament continua igual o pitjor. S'ha de ser realista i s'ha d'intentar buscar un acord multilateral en el qual les comunitats autònomes que tenen una situació molt semblant a la teva puguin fer una posició de força, tenint present una cosa molt rellevant que pot facilitar un acord de cara el futur. I és que algunes comunitats del sud d'Espanya, sobretot Andalusia, ara mateix funcionen molt bé i això pot permetre que el concepte de solidaritat interterritorial es pugui revisar, d'una manera que efectivament no afecti l'ordinalitat de les comunitats autònomes amb més recursos. Jo crec que això és una oportunitat, però sense maximalismes, si vas a la reunió dient que és això o res, t'enduràs res.

Els comuns plantegen crear una taula de partits al Parlament per mirar d'acordar una proposta catalana conjunta. Li semblaria un mecanisme interessant?

És que els comuns estan obsessionats amb les taules de partits i els observatoris. Governar, governen de pena, però ho observen tot perfectament tot el dia. Els parlaments ja tenen els seus mecanismes i els governs autonòmics tenen els seus mecanismes de cooperació, és curiós que els mecanismes que ja existeixen es volen deixar de banda i se'n volen crear de nous que no serveixen absolutament per a res.

Aquesta és una decisió que s'ha prendre entre el conjunt de les comunitats autònomes, és l'únic que funciona i que ha funcionat històricament. Hem de recordar que el règim fiscal de Navarra i el País Basc no va ser una decisió unilateral, sinó un pacte que van acabar votant tots els espanyols i ho van acceptar la resta de comunitats. Per tant, qualsevol canvi en el finançament de Catalunya ha de ser acceptat per tothom i això ha de quedar clar, és la realitat, no la imaginació.

Fa una dècada que el finançament està caducat i en aquest temps han governat tant el PP com el PSOE. Ara es dona una situació que faci més factible abordar el debat?

Si el PP governa Espanya aviat li puc assegurar que es donarà una situació per poder parlar d'això, ara bé alguns hauran d'acabar amb l'amenaça de la unilateralitat, perquè això fa inviable l'acord. Quina casualitat que des del 2009 no se n'hagi pogut tornar a parlar, que és pràcticament l'inici del Procés. El Procés fa inviable el diàleg, perquè el mateix processisme es nega al diàleg. La visió del Procés és "no, no vull un millor finançament perquè vull la independència", però a la vegada "sí que el vull, però per independitzar-me". No, trampes no. En un escenari de confiança mútua i de lleialtat institucional es pot parlar de tot.

Segons el CEO, els catalans consideren que ara mateix el principal problema del país és la sequera i el canvi climàtic. Ha estat crític amb la gestió de la sequera que ha fet el Govern. Què creu que s'hauria pogut fer diferent?

Crec que ara mateix tenim dos escenaris diferent, el curt termini i el llarg. El curt termini és una situació d'emergència d'una gravetat extraordinària que només es podrà percebre quan la gent obri l'aixeta i no surti aigua, o li diguin que només es podrà dutxar a partir de les 2 de la matinada, o que els turistes vinguin i no tinguin aigua i diguin que aquí ja no tornen. Aquesta és la realitat i això requereix una solució urgent, que és la que proposen els col·legis d'enginyers i d'economistes de Catalunya, que és fer en vuit mesos una interconnexió per gestionar els sobrants d'aigua del Consorci d'Aigües de Tarragona, que ara mateix s'estan enviant al mar.

I després hi ha la solució definitiva. Efectivament el nivell d'extracció d'aigua que contemplava el Pla Hidrològic Nacional de fa 20 anys ara mateix no seria necessari, perquè la tecnologia ha avançat, les dessaladores són una realitat, les dessaladores fotovoltaiques portàtils són una realitat i els processos de regeneració d'aigua no tenen res a veure amb el que es feia aleshores. Només amb la tecnificació del reg del canal d'Urgell, que és una obra gegantina de 1.300 milions, suposaria una autèntica revolució pel consum d'aigua per a l'agricultura a Catalunya.

La solució de futur ha de ser una combinació de dessaladores, regeneració d'aigua i la utilització puntual d'aigua de l'Ebre, respectant el cabal ecològic, per garantir que no es produeix una regressió del Delta. Però això és el futur, però la urgència ara mateix és que quatre milions de catalans es poden veure afectats per restriccions salvatges mentre enviem aigua de l'Ebre al mar de manera absolutament descontrolada.

Durant aquest maig s'ha d'aprovar definitivament al Congrés la llei d'amnistia. La majoria de catalans hi està a favor, però vostè la crítica. No seria una oportunitat per construir una situació política allunyada de la tensió dels últims anys?

Quan una persona em diu que soc una feixista, penso que no és algú que estigui buscant reconciliació. Una persona que diu que tots els que no pensen com ell són fatxes, són repressors i que ell ho tornarà a fer, jo no hi veig la reconciliació per enlloc. El suport a l'amnistia a Catalunya és majoritari per molt poc, cosa que no passava amb els indults. Jo estava en contra dels indults, però és veritat que és una prerrogativa del president del Govern [estatal] i és veritat que tenia un suport en l'opinió pública de més del 80%. Però ara la cosa està en 60-40 i entre l'electorat socialista és meitat i meitat.

L'amnistia ha tocat fibres molt sensibles de la gent en contra i, per tant, no és un instrument de reconciliació, s'està convertint en un instrument de polarització. No és el mateix un indult, estant-hi o no d'acord, que a través d'una transacció èticament corrupta dir, "jo com que tinc els vots necessaris per a una investidura puc cometre els delictes que em roti, que me'ls amnistiaran". Això és una transacció que la gent no veu neta, no veu clar i que no es fa per la concòrdia, sinó que simplement es fa per un intercanvi d'investidura. Si mira les enquestes veurà que l'amnistia divideix la societat catalana, no la uneix.