La periodista Natàlia Boronat (Salomó, al Tarragonès, 1973) arriba a l'entrevista pràcticament sortida d'una presentació. Boronat es troba des de fa dies de promoció. L'excorresponsal a Moscou del diari Ara i El Punt Avui i també lectora de català a Sant Petersburg i Moscou acaba de publicar Muntanya russa (Godall), un llibre que recull, des d'una perspectiva més personal que periodística, els seus records i les seves experiències després d'una llarga carrera professional a Rússia. Un país que, com recorda en aquesta entrevista, no sempre és fàcil d'abordar.

D'on surt la idea d'escriure aquest llibre? Per què has optat per una crònica més personal i no una periodística?

És un llibre que s'ha gestat durant molt de temps. El periodisme m'apassiona, però també hi veia algunes coses negatives. El que transmetem de països llunyans queda reduït a la seva política. Queda el titular, que, en el cas de Rússia, a més, és més aviat negatiu. La idea era explicar Rússia a través de la gent. Als trens la gent es posa a xerrar, la gent et convida a casa seva... La idea era anar més enllà d'aquelles notícies que redactàvem com a periodistes. En el fons el llibre és el meu viatge personal.

Com vas arribar a Rússia?

El 1991 vaig arribar a Barcelona. Soc d'un poble molt petit. Havia estudiat anglès i francès a Tarragona i en arribar a Barcelona tenia ganes d'estudiar un idioma molt més diferent. Em va marcar l'època. Aquella època retallava les notícies de La Vanguardia, que era el diari que hi havia a casa meva, de Rafael Poch sobre la desintegració de la Unió Soviètica. Cada dia hi sortien notícies, hi havia seminaris del CIDOB sobre la situació, les cròniques de Llibert Ferri. Em va despertar l'interès per Rússia i pel periodisme.

La primera incursió va ser el 1994 a un camp de treball a Bielorússia, com explico al llibre, i el 1997 vaig anar-hi a estudiar i m'hi vaig quedar, perquè té una força que t'atrapa. El 1996 vaig passar un estiu a Moldàvia. I el 1997 vaig anar per primera vegada a Rússia a estudiar. El 1998 hi vaig tornar i a partir d'aleshores ja vaig començar a pensar com hi podria tornar per treballar. Rússia té una força que t'atrapa.

Et vas trobar amb Aleksandr Lukaixenko.

El vam veure a l'òpera. Es postulava a la presidència, el vam veure i les amfitriones del camp ens van dir: "Aquest home serà el president". I aquell 1994 va ser efectivament elegit president.

Quins records més vius guardes d'aquell primer contacte amb el país?

Recordo perfectament que era un dia de febrer del 1997. El trajecte per anar des de l'aeroport de Púlkovo a la residència d'estudiants, un dia d'aquells d'hivern tan agradables, a menys 15 graus, però amb sol. Els mercats... Sant Petersburg era encara una ciutat una mica hostil. Tots els que hem estat a Rússia hem notat que hi ha alguna cosa que t'enganxa. Potser són els contrastos, potser és la intensitat... Jo compartia habitació amb una noia de l'Altai, que pertanyia a una minoria ètnica d'aquella república. Al cap d'unes setmanes de compartir habitació li vaig preguntar: "Quan es deixarà de relliscar pel gel dels carrers?". Jo vaig haver d'aprendre a fer-ho i a ella li sobtava molt perquè venia de Sibèria.

Has viscut a Sant Petersburg i a Moscou, dues ciutats que s'han disputat la capitalitat i tenen una rivalitat històrica. Quines diferències hi veus?

Sant Petersburg és per a mi com una segona casa. Em van acollir de manera molt càlida. Allà formava part de l'engranatge de la ciutat. Moscou la trobo fascinant, la ciutat infinita... però mantenia una certa distància en comparació amb Sant Petersburg, les cases de les mares de les meves amigues, on m'explicaven a la cuina històries del setge...

Quina percepció tenien els russos de Catalunya?

Vaig ser lectora de català a Sant Petersburg del 2001 al 2005. Ja hi havia molta gent que havia començat a viatjar a Espanya. Abans meu havien passat lectors de Catalunya i el País Valencià, els estudiants coneixien la realitat dels Països Catalans, però també és veritat que era un públic molt específic, que estudiava filologia romànica, sabia espanyol, francès. Era un moment que hi havia més intercanvis acadèmics i saber català era un punt a favor perquè els hi donessin la beca.

Com en valores l'evolució des d'aleshores fins ara?

En perspectiva, ens agradi o no, els russos perceben que els anys de més estabilitat han estat amb Putin. Jo no en vaig ser testimoni, però la d'abans era la Rússia de la teràpia de xoc, de les màfies, dels oligarques, en la qual una petita part s'enriqueix molt i una altra s'empobreix molt. Econòmicament hi ha un cert benestar amb Putin que coincideix amb els preus elevats de l'energia. Però ni tots aquests anys són homogenis, perquè amb Dmitri Medvédev es van suavitzar les relacions amb la Unió Europea i els Estats Units, i en el 2012, amb la tornada de Putin, torna a canviar i a endurir-se. És molt difícil resumir o generalitzar tants anys.

Què n'opines, de la cobertura que habitualment es fa de Rússia? El Caucas, Iakútia, Calmúquia... 'Muntanya russa' recull la pluralitat del país. Creus que hi ha una imatge estereotipada de Rússia?

Els periodistes apliquen models d'aquí allà i això no sempre funciona. S'associa Rússia amb el govern rus. A mi m'agraden les cobertures equilibrades i aquí veiem amb massa freqüència només una part. Txetxènia sempre em va interessar molt. El Caucas nord em fascina. Al principi, els meus amics russos es posaven les mans al cap. El veien com a perillós, i també hi havia un cert desinterès, i fins i tot menyspreu en alguns casos, per part dels russos ètnics. Venint de Catalunya, sempre em va interessar la situació de les minories nacionals a Rússia.

Tot i que vas acabar-lo abans de l'inici de la invasió russa, Ucraïna, inevitablement, també apareix al llibre. Com vius el conflicte diplomàtic entre Rússia i la Unió Europea?

Com una mena de dol. Jo estava convençuda que no hi hauria guerra. No me l'esperava. Hem de saber veure l'altra perspectiva: hi ha Rússia, les seves ànsies imperialistes, hi ha Ucraïna, que és un país sobirà i pot aliar-se amb qui vulgui, però també hi ha l'OTAN i els seus interessos. Però la realitat és que un bon dia Rússia comença a bombardejar Ucraïna. És una llàstima que Rússia hagi estat incapaç de crear un espai internacional del qual la resta de països de l'entorn en vulgui formar part. Les sancions... al final l'elit farà igual, els seus fills estudien a escoles i universitats europees o dels EUA. Totes aquestes mesures finalment a qui perjudiquen és al poble, que és el que sap greu.