ESPORT I POLÍTICAHimnes a l'esport: eines de dominació i també de protesta

Aquesta setmana hem viscut l'enèsim capítol de la guerra entre Donald Trump i els jugadors de l'NFL, la lliga de futbol americà més coneguda arreu del món. Una batalla que el president estatunidenc va decidir lliurar sense que ningú el convidés a fer-ho i que ha acabat monopolitzant davant l'opinió pública dels EUA. L'NFL ha anunciat que multarà els jugadors que no escoltin a peu dret l'himne nacional i Trump ho ha celebrat amb un nou exabrupte.

La conversió del moment patriòtic de l'himne dels EUA en un espai de protesta viral va començar el 2016. La brutalitat policial contra els afroamericans va ser el detonant de protestes massives als carrers i d'un debat públic intens sobre el racisme i la impunitat que no va passar desapercebut per a les grans estrelles de l'esport nord-americà. Colin Kaepernick, el quarterback dels San Francisco 49ers, va ser el primer en posar el genoll a terra durant l'himne, un gest replicat per molts altres companys i que també va impactar en altres esports com el bàsquet, el voleibol, el futbol o el beisbol entre el 2016 i el 2017.

L'interès mediàtic per la protesta es va anar apagant de mica en mica malgrat l'aparició en escena de Donald Trump. En un acte polític, després d'haver atacat els demòcrates, Mèxic i Corea del Nord, va reblar el clau populista focalitzant l'atenció en l'NFL: "no us agradaria que un dels propietaris d'un d'aquests equips de la NFL, en veure que algú li falta el respecte a la nostra bandera, digui: 'treguin aquest fill de puta del camp ara mateix: està acomiadat!'? Algun propietari ho farà. Entendrà que aquests jugadors no estan respectant la nostra bandera, que cal acomiadar-los. I ell no ho sap, però es convertirà en la persona més popular del país".

Trump va insultar els jugadors i molts d'ells van respondre amb contundència al president. Sigui com sigui, la doctrina Trump va anar guanyant terreny ràpidament. Colin Kaepernick va veure reduït els seus minuts i va perdre la plaça al seu equip. Ja fa més d'un any que no té equip malgrat ser un bon jugador encara jove (29 anys) i ha iniciat una campanya judicial per denunciar l'NFL per no contractar-lo per discriminació ideològica. Recentment s'ha sabut que la lliga va organitzar una enquesta per sondejar si els aficionats volien que Kaepernick fos contractat i si la raó de fer-ho o no es prenia en funció del seu rendiment esportiu o per la seva postura durant l'himne. Els resultats no han transcendit, però l'enquesta, per si mateixa, ja és un nou escàndol per la NFL.

El cert és que la lliga ha decidit actuar amb mà dura i ha anunciat que el curs vinent sancionarà els jugadors que no estiguin drets durant l'himne. A Fox News Insider Trump ja ha aplaudit la mesura: "els jugadors no haurien de quedar-se als vestidors, han d'estar orgullosos del seu himne o no jugar. No haurien d'estar allà. De fet, crec que ni tan sols haurien d'estar al nostre país". Més benzina al foc amb desenes de respostes directes dels jugadors farts que el president dels EUA els utilitzi políticament per als seus interessos. La transcendència de la decisió de l'NFL, però, no ha passat desapercebuda per altres cares visibles de l'esport nord-americà, que veuen amb preocupació la deriva contra la llibertat d'expressió de l'NFL.

En plenes finals de la conferència oest de l'NBA, Steve Kerr, tècnic blanc de Golden State Warriors, ho ha criticat sense contemplacions: "ja comença a ser típic de l'NFL. Actuen sense pensar en els seus aficionats. Bàsicament, intenten utilitzar l'himne com una espècie de patriotisme fals, de nacionalisme que espanta la gent. És una decisió idiota, però així és com la NFL entén el seu negoci. M'enorgulleix estar en una lliga que respecta la llibertat d'expressió. Es tracta de protestar pacíficament, i els responsables de la NBA entenen que si algú s'agenolla ho fa per protestar contra la brutalitat policial o contra la desigualtat racial".

Els precedents històrics als EUA

La decisió de l'NFL no tancarà la polèmica i caldrà veure si alguns jugadors compleixen l'amenaça de seguir agenollats en el moment de l'himne independentment de la sanció que puguin rebre. Als EUA hi ha una llarga tradició de denúncia en el moment cerimonial per excel·lència. El cas més sonat, sens dubte, el van dur a terme Tommie Smith i John Carlos al podi dels 200 metres llisos als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968. Una imatge icònica, amb el puny alçat amb el guant negre que l'autobiografia de John Carlos (disponible en català a través de Sembra Llibres des de fa pocs mesos) contextualitza a la perfecció. Un gest d'impacte internacional, que va tenir conseqüències funestes per als seus protagonistes en una societat nord-americana que no els va perdonar mai haver qüestionat els valors del seu país en un moment tan sagrat com el podi olímpic.

Un altre mite de l'esport afroamericà, Jackie Robinson (el jugador que va obrir totes les portes racials en el món del beisbol malgrat viure un munt de situacions indignes pel color de la seva pell), també va apuntar a l'himne nord-americà en la seva autobiografia publicada el 1972: "jo no puc posar-me dret i cantar l'himne. No puc ni tan sols saludar la bandera: sé que sóc un home negre en un món de blancs".

Més endavant, el mes de març de 1996, la polèmica es va traslladar a l'NBA. Mahmoud Abdul-Rauf (nascut com a Chris Wayne Jackson) va acompanyar la seva conversió a l'Islam amb una protesta sonada contra els símbols nord-americans. El jugador de Denver Nuggets va ser suspès per la lliga, sanció que va ser aixecada després d'arribar a un acord de mínims per a ambdues parts: el jugador no faria cap gest ofensiu, però tancaria els ulls i baixaria el cap a terra durant la interpretació de l'himne. Abdul-Rauf s'abstreia del moment resant, però no renunciava a explicar per activa i passiva a qualsevol entrevista que la bandera i l'himne eren símbols d'opressió que retrataven la tirania dels EUA al llarg de la seva història.

Rebuig als himnes: des d'Àsia fins a Catalunya

Els EUA no tenen el patrimoni de les protestes a l'himne. Hi ha hagut un munt de casos arreu del món en què una xiulada, una absència, una negativa a cantar la lletra o un gest evident de repulsa ha generat una polèmica intensa als mitjans de comunicació i, per extensió, al conjunt de la societat.

Actualment Hong Kong viu una polèmica inacabable als estadis de futbol que és un reflex dels moviments polítics que viu el país, amb un sector de la població que vol capgirar els lligams amb la Xina per afavorir la democràcia. En cada enfrontament de la selecció una part significativa de la grada es gira d'esquena a l'himne mentre altres aficionats branden banderes favorables a la independència. Una acció que ja ha estat sancionada per la FIFA en un parell d'ocasions i que el govern ha decidit penalitzar amb 15 dies de presó per als "delinqüents" en una mesura que entrarà en vigor el mes de setembre. Jordi Tarrés, el jugador català que competeix a Hong Kong des de 2010 i que fa poc temps que s'ha estrenat amb la selecció del seu país d'acollida, reviu allà una situació força més habitual a Europa.

A França el govern de Nicolas Sarkozy també va optar per una mesura dràstica el 2008: cada cop que l'afició fes un gest contra l'himne el partit s'havia de suspendre automàticament. El país acabava de viure una sonora xiulada a la Marsellesa en el duel entre França i Tunísia i revivia els fantasmes del 2001, quan en un partit contra una altra antiga colònia, Algèria, l'himne també va ser rebut amb xiulets des de la graderia. De fet, en la final de Copa entre el Lorient i el Bastia els xiulets de bretons i corsos davant la presència del president Chirac havia desfermat una enorme polèmica. Un dels casos més sonats va ser el de Karim Benzema, el davanter del Real Madrid que va escopir en un partit de 2015 just quan acabava de sonar un himne que no canta per principis ("la lletra crida a la guerra i jo no vull cap guerra"). Una eurodiputada de la dreta francesa no va trigar ni mitja hora en demanar que fos expulsat de la selecció pel seu gest de menyspreu.

Encara que els himnes han generat polèmica en d'altres indrets (des de la Gran Bretanya fins a Nàpols), ha estat a l'Estat espanyol on en els darrers anys s'ha viscut més intensament una realitat política de contestació a l'estat i a la monarquia dins els estadis de futbol. Les xiulades en finals de copa han arribat a portar als jutjats els seus teòrics organitzadors, en un cas més de llibertat d'expressió escapçada. Des del 2009 fins a aquest mateix 2018 els xiulets davant la presència del rei han estat més que habituals, prenent el relleu d'allò que ja passava al camp de Les Corts el 1925. Juan Carlos I, l'anterior rei, ja havia patit el menyspreu de l'afició cap a la institució que representa en escenaris tan diversos com la inauguració de l'Estadi Olímpic de Montjuïc el 1989, durant l'emissió de l'himne a la final de la copa del rei de bàsquet entre Barça i Madrid disputada el 2010 a Bilbao o en la inauguració del mundial de natació a Barcelona el 2013.

Aquest mes de maig l'himne ha estat l'epicentre de la polèmica al Circuit de Catalunya. En aquest cas, però, ha estat el de Catalunya: Els Segadors han sonat en les 26 edicions del Gran Premi de la Fórmula 1 celebrats a Montmeló, però la Federació Espanyola d'Automobilisme ha decidit utilitzar el conflicte polític vigent a Catalunya arran de la celebració del referèndum de l'1 d'octubre per rebutjar la bandera catalana i l'himne dels segadors al Gran Premi de Montmeló. Un comunicat públic que ha comptat amb una resposta immediata per part dels responsables del Circuit de Catalunya i de la Federació Catalana d'Automobilisme que demanen respecte als símbols recollits a l'Estatut de Catalunya. Una polèmica artificial forçada pel president de la federació, Manuel Aviñó que queda molt lluny del gest de dignitat dels jugadors afroamericans de la NFL.