"Hi ha molt vampir energètic a la indústria"
Cesc Fuentes Triquell (Barcelona, 2000) és músic, finalista de la primera edició del programa de TV3, Eufòria, i autor del disc Entre fluids. Conversem amb ell en un dels despatxos del Palau Robert, en el marc del cicle d'entrevistes "En català, molt per llegir, molt per escoltar, molt per gaudir", una iniciativa realitzada per Públic amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.
Barcelona-Actualitzat a
T'agrada més el terme "músic" que "cantant". Per què?
Hi ha la cara A i la cara B. D'una banda, que em diguin el que vulguin, al final jo faig el que crec que he vingut a fer en aquest món, que és involucrar-me en mogudes que tenen sentit per a mi. I la cara B és que prefereixo el terme "músic", fins i tot "creador", "autor", intermediari de coses que veig i que sento. No tot neix de mi i crec que "cantant" està més enfocat a una persona que només ens està cantant. Jo crec que és un procés més complex. Soc més "fabricant" o "artesà".
Quines són les "mogudes" que tenen sentit per a tu?
Té sentit estar conciliat amb la meva consciència i sentir que tot allò que he plasmat i he pogut dir, tot i que potser d'aquí a 10 anys digui el contrari, com a mínim sabré que és des de la veritat que en aquell moment tenia. Que el meu jo futur miri enrere i digui: "sempre he intentat no maquillar, falsejar o censurar el que he sentit i viscut". La màgia de la música i de qualsevol creació és veure-hi l'autoria i veure-hi la ferida, la imperfecció i la irreverència.
Veure-hi també l'evolució. Com ha canviat la teva vida des que vas sortir d''Eufòria'?
Sempre he volgut surfejar. Tens una onada, una pressió, una responsabilitat, una expectativa, un somni. Ara sento que visc en un tsunami. Són moltes onades les que ha hagut d'aprendre a surfejar de cop.
Com ho has viscut?
A vegades les coses no són orgàniques o no creixen al ritme que t'agradaria que creixessin i tampoc decauen quan t'agradaria que decaiguessin. És el que toca i assimilar-ho tal com ve és el més genuí que puc fer.
Quins són els teus mètodes per assimilar-ho? Busques suport en les persones del teu voltant?
"La màgia de la música és veure-hi l'autoria, la ferida, la imperfecció i la irreverència"
Veig el meu jo de 13 anys i he hagut de tenir moltes relacions, he hagut d'enamorar-me de les persones equivocades, per veure que ara ja fa un temps que estic envoltat d'un cercle que m'estimarà independentment de com vagin les coses al món i al marge del que demostri un personatge o de l'èxit i del reconeixement d'un projecte.
Com va ser l'experiència de cantar al Palau Sant Jordi?
Com un miratge, com quan estàs somiant que ets un superheroi i salves la humanitat d'una pluja de meteorits. Et sents invencible, sents que has lluitat contra una abominació de dimensions enormes. És una experiència que vaig palpar des del meu nen interior.
Els miratges al desert sovint no existeixen, però en aquest cas sí que era real.
Però has d'estar al desert. En aquell moment, emocional i vitalment, tot i l'aparença, que sempre és traïdora, sentia que havia de gaudir-ho, però alhora havia d'assumir que tenia 22 anys i que en feia 5 que continuava amb el mateix projecte, el mateix mètode creatiu i la mateixa voluntat de crear per anar a dormir amb la consciència tranquil·la i per omplir d'orgull el nen interior.
Quin és el teu mètode creatiu? Imagino que ha anat canviant.
Precisament perquè va canviant, com tots nosaltres, a Entre fluids hi havia el factor hedonista i carnal de fer música, no per pasta o reconeixement o per aclimatar-me a res o a ningú. Com qui menja, dorm o manté relacions sexuals, un impuls intern. Al disc també hi havia el punt de plantejar-se quin era el mètode creatiu. Com que no n'hi havia, estava obert a conèixer-ne molts. He descobert diferents formes de plantejar un tema, d'escriure el que sents o diferents moments on escriure. No sempre quan havia plorat, sinó quan estava enrabiat, enamoradís, motivat, eufòric o disfòric.
Això genera un disc molt eclèctic.
Ha passat això. També està passant al directe, que no hi ha un ritme constant. Una paleta cromàtica que no és imprevisible, però que no és regular. Jo tampoc soc exemple de regularitat ni d'equilibri ni de constància. Per tant, el meu disc és així.
Aprendre a conviure amb què no tot és estable tota l'estona.
Poca cosa ho és. Fa poc que vaig acceptar que l'estabilitat emocional… qui la tingués, endavant. Jo havia d'aprendre a renunciar a perseguir-la. M'ha anat millor abraçar el desequilibri.
La cara més visible de Triquell ets tu, però sempre reivindiques que aquest projecte és molta més gent. Qui són?
Sentia que havia estat empassant la música que m'havien ensenyat al llarg de la meva vida, sempre menjant, menjant, menjant… Et porten el plat a taula i degustes molts tipus de gastronomia, vas explorant cultures i sempre estàs rebent inputs. Arriba el punt en què trobes una gent amb què tens aquesta voluntat creativa de transformar en output l'input, de vomitar el que has menjat. Gent amb què ens vam permetre explicar-nos les paranoies, pors, inseguretats, analitzar com està el pati i posar-nos a cantar cadascú a la seva manera. Això és el gremi. El gremi a Occident està vist com si anéssim de colònies, com hippies, però és el que t'ajuda a créixer. Caminant sol vas ràpid, però ben acompanyat arribes més lluny.
"Costa molt enfrontar-se a l'avorriment, a la soledat i a la desconnexió"
Triquell és una banda perquè és la gent amb qui he fet música, amb qui estem ara mateix l'escenari, amb qui he plantejat l'espina dorsal de l'àlbum i amb qui més em puc obrir. En aquests mons sempre hi ha gent que pretén, hi ha molt vampir energètic a la indústria. Si et van bé les coses sempre hi ha gent que vol ser el teu amic.
Ho has après a detectar?
M'ha costat. Fa bastant poc que he après a no buidar la meva bateria social, energia i idees on no toca, perquè quan realment les vull executar, les he desgastat i enviat a tot arreu.
També parles de l'ego i de la necessitat de ser conscient de qui és un per no deixar-se menjar pel personatge. Com ho aconsegueixes?
Fent un treball intern. Com que vivim superconnectats els uns als altres, sempre estem pendents del que passa al voltant i intentant que el tòpic surti d'un mateix. Sempre fem safareig o parlem de com els hi va als altres. Costa molt enfrontar-se a l'avorriment, a la soledat i a la desconnexió. Apagues el mòbil dos dies i tens a la policia a casa.
El concepte "desconstruir" últimament se'l posa tothom a la boca, però el treball de ser conscient de l'ego és saber d'on vens i cap a on vas i els privilegis amb què comptes.
Dit sembla una tasca molt fàcil, però trobo que no ho és.
No faré mai el tick de tasca completada. Desitjo que fins que vagi amb bastó i tingui nets, segueixi pensant qui soc, què faig, què està passant.
Qui ets, doncs? Estàs en el procés de descobrir-ho.
"Als grans festivals es contracta penya que té una garantia d'èxit i mercantilitat"
No soc el que la gent digui que soc. Ni jo ni ningú. Ets el que creguis que vols ser o el decideixis acceptar que ets. Potser avui em sento explorador i demà hiverno i estic 5 mesos sense explorar. Perquè és el que he necessitat. Si has dit obertament i t'has abanderat com a explorador implica haver de lluitar sempre perquè la gent et cregui i accepti aquesta condició? O demà pots dir que has fracassat i que ara vols ser pintor?
En el següent àlbum, no sabem si afegirem un instrument o un altre, si farem aquest ritme o aquest altre o si el videoclip tindrà això o allò. No direm: "com que Triquell és Triquell i és el cantant, ha de sortir al videoclip".
A la cançó 'CBD i espardenyes', dius: "Soc producte d'un producte /D'un mercat que ven humans /Ara em jutja molta penya /Que sembli que m'és igual /Renuncio a l'amor propi per validació global /Tingues 'flow' constant /A mi deixeu-me en pau". És una clara declaració d'intencions.
Una part de mi necessitava expressar ràbia i un entorn segur on puc projectar-la és a través de la música. Millor així que no enfonsant a altra gent. Vaig voler fer una sàtira on plasmava molt trauma, on evidentment veies una persona que no estava del tot harmònica amb el que li estava passant i necessitava fer una protesta. Soc molt conscient de la indústria que m'envolta, de les expectatives que generen sobre mi i del que implica el show business. Vam decidir que la cançó i el videoclip anessin bastant de la mà. Tenir aquest punt agosarat però realista. Deixeu-me ser el que hagi de ser.
Quina és la teva relació amb els festivals?
Depèn del festival. Pel cartell de l'Ítaca, intuïa una proposta variada que incloïa diversitat cultural. Què estan fent els grans festivals ara mateix? Contractar penya que ja té gires, que està hiperconsolidada i té una garantia d'èxit i mercantilitat. Estem unificant la cultura. Vens un tipus de festivitat i de música i com que la gent és l'únic que rep, és l'únic que acaba tolerant. Ens agrada que la nostra proposta entri dins d'una diversitat.
Tot i això, la música en català ha canviat molt. Abans deien que tota era molt similar.
Com que vivim hiperconnectats, els inputs algorítmics de plataformes d'streaming ens fan escoltar música diferent. En el descobriment setmanal et pot sortir una cançó portuguesa, francesa, de Canadà o italiana. El creador pot tenir inputs globals i, per tant, ja no es deu a un sol modus operandi. Si els saps seleccionar més o menys bé, pots crear una proposta rica que surti del barem que diu que si no tens una trompeta, no vens a la festa major.
Ara hi ha aquesta nova fornada d'artistes de la generació Z.
Urbana, no?
Sí, urbana, però que tampoc està del tot definida.
És màrqueting, el tema urbà. Quan estàs hipermercantilitzant l'underground, deixa de ser underground. Si té un bombo reggeatonero i està produït amb un ordinador, que és com es fa el 99% de la música al planeta Terra, ja és urbà? Aleshores m'estàs dient que Love of Lesbian és urbà. Fa 5 anys era el trap i fa 10 era l'electrolatino. Aquests conceptes els va deixant més el promotor i la indústria que no l'artista.
Tirant una mica enrere, tu tenies un altre grup, Alter Soma, on cantàveu en anglès.
Sí, perquè vaig tenir la sort de viatjar molt i els meus inputs venien la gran majoria de fora. He tingut el privilegi d'aprendre a parlar bé l'anglès i em sortia de forma orgànica escriure en aquesta llengua. Tenia por a fer-ho en català, perquè em costava trobar expressions fonètiques.
Era una por de "no m'hi acabo de trobar" o bé per l'estigma que tenim de la música en català?
Jo fa temps que he perdut la batalla contra l'estigma. Tenia un prejudici. El que agraeixo a l'experiència que he tingut aquest últim any és que he vist que hi ha propostes interessants i que hi ha mil formes precioses de fer coses en català.
'Eufòria' ha estat la clau per intentar-ho en català?
Em va empoderar. Mai havia interpretat cançons en català. Fèiem versions de Radiohead, Red Hot Chili Peppers, Norah Jones. Potser alguna de Manel.
Ha estat la fórmula de l'èxit?
Ha estat la meva sorpresa, la contradicció de la qual et parlava. El meu jo estigmatitzat no s'hauria imaginat interpretar cançons en català i que després pogués construir un projecte. Ara estic orgullosíssim de què el 90% del meu àlbum sigui en català. N'hi ha una en anglès.
'Detroit Tango'?
Sí, mantenint la psicodèlia políglota.
*Aquí puedes leer la entrevista a Triquell en castellano.