Els recents pactes d'ERC i, sobretot, de Junts amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol han intensificat les crítiques que alguns sectors de l'independentisme fan contra els partits d'aquest espai. La situació no ha fet altra cosa que alimentar els moviments de fons per articular una quarta -i, fins i tot, una cinquena- candidatura independentista a les properes eleccions al Parlament, amb la tesi que les tres formacions actuals -ERC, Junts i la CUP- no han assolit un Estat propi per a Catalunya i, per tant, cal fer foc nou i donar pas a noves organitzacions que se centrin en aquest objectiu.

Són diversos els actors que flirtegen amb una nova opció independentista i no actuen precisament de manera coordinada. Des de l'ANC i el seu projecte de "llista cívica" a l'eurodiputada Clara Ponsatí i el seu entorn, sense oblidar el tàndem que ara mateix formen l'exdiputat de Junts Josep Costa i l'antic secretari general de Podem Albano Dante Fachin, o la xenòfoba Aliança Catalana, la formació que lidera l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols.

Comparteixen l'aposta retòrica per la via unilateral i es mouen entre una relativa indefinició ideològica i l'extrema dreta del partit d'Orriols. Però realment és factible la irrupció d'un quart espai independentista i, sobretot, la seva consolidació institucional?

El paper decisiu en la investidura estatal tant d'ERC com de Junts no pot amagar que l'independentisme viu el moment de menor mobilització des de l'esclat del Procés, ara ja fa més d'una dècada. De fet, en les eleccions generals del 23 de juliol entre Esquerra, Junts, la CUP i el PDeCAT van sumar 986.000 vots, uns 660.000 menys que als comicis estatals de novembre de 2019.

Per primera vegada des de l'inici del Procés el conjunt de l'espai va caure per sota del milió de vots i se situava a anys llum dels gairebé 2,1 milions de sufragis acumulats a les eleccions al Parlament del desembre del 2017. El malestar parcial de l'electorat independentista va expressar-se a través d'un cert creixement de l'abstenció i del transvasament del vot cap a opcions lligades a partits estatals com el PSC o Sumar – En Comú Podem.

Segons el darrer Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el 41% dels ciutadans vol que Catalunya "esdevingui un Estat independent", mentre que un 52% no ho vol. Al voltant d'una de cada quatre persones que desitgen la independència (24,3%) confessa no sentir simpatia per a cap partit, però és un volum inferior al dels contraris a l'Estat propi que tampoc simpatitzen amb cap formació, que s'eleven al 35,5% d'aquest ventall.

"Sense espai" en el mitjà termini

El politòleg Marc Guinjoan ho té clar i considera que "no hi ha espai" perquè es consolidi un quart o un cinquè espai independentista al Parlament. Segons el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), "no hi ha espai en el mitjà termini" per a una opció així, cosa que no té perquè significar que no pugui tenir una irrupció puntual a curt termini.

"Ja hem vist aparicions en el curt termini, com va ser el cas de Solidaritat, i en la circumscripció electoral de Barcelona, que escull 85 diputats i on només necessites el 3% dels vots per aconseguir representació, podria arribar a passar. Ara bé, això té continuïtat? Em sembla que és difícil".

En aquest sentit, Guinjoan subratlla que els partits actuals ja "ocupen l'espectre principal de competició de l'independentisme de Catalunya, amb l'extrema esquerra o esquerra alternativa de la CUP, el centreesquerra d'ERC i el centre i centre-dreta de Junts". "Aquests són els espais principals on s'ubiquen els votants [independentistes] i a hores d'ara no hi ha un espai substantiu d'extrema dreta independentista", afegeix. Amb tot, admet que "evidentment les coses poden canviar" i, com ha passat en d'altres països com ara França, que arribin vots a aquesta opció "de totes bandes", si bé recalca que "no em sembla una tessitura possible".

El politòleg considera que el gruix de l'electorat independentista "és similar" al de fa uns anys i que bàsicament la pèrdua de suports es deu a què una part de la ciutadania "no vota". De fet, fins ara en les eleccions al Parlament no s'ha produït un transvasament important "interblocs", és a dir, entre formacions independentistes i no independentistes, sinó només "intrablocs", a diferència del que sí ha succeït entre els comicis al Parlament i els del Congrés.

"La gran pregunta és si aquesta gent que no vota ho faria si es presentés una alternativa", apunta Guinjoan, que respon que "em sembla difícil que es coordinés tota per anar a una opció determinada", tenint en compte la varietat d'actors que alimenten l'opció d'aquest quart espai. En qualsevol cas, també recalca que l'ANC, per exemple, ha perdut capacitat de mobilització els darrers anys i que el volum de participació a les seves consultes internes és baix, de pocs milers de persones. Per tot plegat, veu complicat que pogués treure representació, si bé conclou que "es fa difícil dir si es votaria un espai que ara mateix no està creat".

Els impulsors del quart espai

El passat dia 2, el secretariat nacional de l'ANC va aprovar crear un grup de treball per impulsar el seu projecte d'articular una "llista cívica" a les properes eleccions al Parlament, que tindria l'objectiu d'arribar "com més aviat millor a la independència". Aquest grup s'encarregarà de detallar i definir la iniciativa per tal que els socis de l'entitat decideixen en la consulta prevista per al primer trimestre de l'any vinent si la candidatura -que s'hauria d'articular a través d'una agrupació d'electors- ha de tirar endavant.

El projecte, que mesos enrere ja va provocar tensions internes a l'entitat, té en la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, una de les seves principals defensores, com s'ha pogut comprovar en incomptables entrevistes o en les dues darreres diades de l'11 de setembre, quan ha avisat als partits independentistes que si no estaven disposats a activar la declaració unilateral d'independència s'haurien d'apartar per deixar-los pas. Fins ara, però, més enllà de l'eteri "fer la independència" l'ANC no ha concretat una estratègia realista per avançar en el seu objectiu final.

Els darrers mesos la mateixa Feliu ha fet diverses xerrades pel territori per promoure la idea, en alguns casos acompanyada de l'exsecretari general de Podem Albano Dante Fachin i de l'exdiputat de Junts i vicepresident del Parlament durant la passada legislatura, Josep Costa. Precisament, Fachin i Costa són dues de les figures polítiques crítiques amb els actuals partits independentistes que defensen la "necessitat" d'una nova opció a les urnes.

Malgrat que formalment encara exerceix d'eurodiputada de Junts per Catalunya, l'exconsellera d'Ensenyament Clara Ponsatí fa temps que va desmarcar-se de l'estratègia de Carles Puigdemont i el seu partit, una distància que el pacte per a la investidura de Sánchez ha eixamplat. Fa uns mesos, en una entrevista a l'Ara, Ponsatí ja avisava que "l'independentisme demana noves formacions: estic disposada a implicar-me amb altra gent perquè l'independentisme es reiniciï".

Amb tot, Ponsatí no comparteix el projecte de l'ANC, perquè "el país no necessita una llista cívica, necessita polítics seriosos i gent compromesa i valenta". És justament el mateix que defensa el filòsof Jordi Graupera, que és assistent de Ponsatí i que ja va intentar l'assalt institucional amb una opció del quart espai independentista amb la fracassada aventura de Primàries. Va estavellar-se a les eleccions municipals de Barcelona del 2019, quan no va aconseguir cap regidor.

Finalment, cal afegir-hi la novetat de l'extrema dreta independentista, que després de l'èxit a Ripoll d'Aliança Catalana i de la certa claca digital que acompanya Sílvia Orriols ja planteja intentar arribar al Parlament. De fet, la pròpia alcaldessa ho ha defensat obertament a X i estaria treballant per aconseguir suports. Fins ara, cap formació d'extrema dreta de matriu catalana ha aconseguit entrar al Parlament, si bé la Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada s'hi va apropar als comicis del 2010, quan va rebre 75.000 vots, el 2,4%. PxC, però, no era independentista i, de fet, les seves restes van acabar integrant-se a Vox.

Els precedents

Fins ara, Primàries és el darrer intent d'impulsar aquest quart espai independentista al Parlament, en un llistat que també inclou Solidaritat i Reagrupament i, fins i tot, en una època prèvia el Partit per la Independència. Només Solidaritat va aconseguir un cert èxit i entrar a la cambra, amb quatre diputats, si bé la seva experiència tot just va allargar-se en la legislatura del 2010 al 2012 i, per tant, no es va consolidar.

Primàries va estavellar-se a les urnes tant a les municipals del 2019 com a les eleccions al Parlament del 2021, tot i comptar amb una certa claca digital, el suport de l'ANC i unes perspectiva sobredimensionades després d'omplir el Teatre Victòria de Barcelona el març del 2018, quan Jordi Graupera va presentar l'embrió del projecte amb l'objectiu d'assaltar l'alcaldia de la capital catalana.

Als comicis locals de 2019, Primàries va impulsar unes 120 candidatures a tot Catalunya i tot just va reunir 47.000 vots i va sumar 26 regidors, però sense obtenir representació als grans municipis, que era el gran objectiu del moviment. A Barcelona, la llista encapçalada per Jordi Graupera va obtenir 28.283 sufragis, el 3,74% dels vots emesos, per sota del llindar del 5% que permet sumar representació al ple municipal.

Els pèssims resultats no van provocar la desaparició de Primàries, que a les següents cites electorals encara ha rebut menys suport ciutadà. Va intentar concórrer per la província de Barcelona a les eleccions a les Corts espanyoles de novembre de 2019, però no va sumar els avals necessaris per fer-ho. I a les eleccions del Parlament del 14 de febrer del 2021 va concórrer sota el nom de Moviment Primàries per la Independència de Catalunya (MPIC), però la llista no va arribar ni als 6.000 vots (5.940, el 0,21% del total). Òbviament no va aconseguir cap diputat.

Les escissions d'ERC

A les eleccions al Parlament de 2010 van coincidir dues candidatures del quart espai: Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament. Tot i alguns matisos, les dues podien considerar-se escissions d'ERC i van sorgir com a formacions després de criticar l'aposta de la formació pels tripartits a la Generalitat. El partit aleshores el lideraven Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós.

Solidaritat va sumar una mica més de 100.000 vots i va obtenir quatre diputats -tres per Barcelona i un per Girona-, mentre que Reagrupament es va quedar en gairebé 40.000, l'1,3% del total, sense obtenir representació. Solidaritat tenia com a cap de llista Joan Laporta, però realment els que lideraven la formació eren l'exdiputat d'ERC Uriel Bertran i el jurista Alfons López Tena. Per les seves files van passar-hi també el filòleg Toni Strubell -va ser-ne el diputat per Girona-, la periodista Núria Cadenes o la ja desapareguda escriptora Isabel-Clara Simó.

La presència institucional, però, no va tenir continuïtat i als comicis catalans del 2012 ja va baixar a 42.821 sufragis i va quedar fora de la cambra. Prèviament havia intentat irrompre en l'àmbit local i a les municipals del 2011 va aglutinar 32.000 vots i un total de 48 regidors, bàsicament en nuclis petits. Quatre anys després baixaria a poc més d'11.200 paperetes i 24 representants.

Encara menys reeixida va ser la trajectòria de Reagrupament, una formació impulsada per Joan Carretero, alcalde de Puigcerdà del 1996 al 2003 i conseller de Governació del primer tripartit a la Generalitat (2003-2006). Després de ser derrotat en un congrés intern d'ERC, Carretero va transformar el que aleshores era un corrent crític del partit en una formació independent, que tot just reuniria 39.800 vots -menys de l'1,3% del total- a les eleccions al Parlament del 2010, sense aconseguir cap diputat.

Anant més enrere encara podem citar el precedent del Partit per la Independència (PI), una altra escissió d'ERC protagonitzada per Àngel Colom i Pilar Rahola després que Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós es fessin amb el control de la formació republicana.

El PI va protagonitzar un fracàs estrepitós a les urnes i a les municipals del 1999 tot just va obtenir 12.890 vots i 9 regidors a tot Catalunya, amb resultats destacats només a dos petits municipis, Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental) i Vilobí d'Onyar (la Selva), on va sumar quatre i tres regidors, respectivament. A Barcelona, amb Rahola de cap de llista, no va aconseguir ni 7.000 sufragis, menys de l'1% del total. El PI no arribaria a concórrer en uns comicis al Parlament.