"Hem de proposar un moviment terrorista de l'amor que posi en risc el sistema"

Brigitte Vasallo és d'aquestes veus tan necessàries com incòmodes dins del feminisme. Clara, directa i crítica amb un moviment que per a ella és casa, defensa la necessitat de dinamitar tot allò construït fins ara en matèria d'amor. També pel que fa al poliamor o la idea neoliberal que ens han venut com l'alternativa guai i progre a les relacions monògames.

El seu nou llibre, Pensamiento monógamo, terror poliamoroso (ed. La Oveja Roja), analitza aquest difícil entramat i posa sobre la taula conceptes com a jerarquia relacional, cadàver emocional o amor Disney.

La Brigitte ens rep un matí plujós de diumenge per conversar sobre un tema al qual no s'ha parat atenció per ser eminentment "femení", però que vertebra el nostre dia a dia i articula moltes de les violències masclistes que vivim actualment: l'amor.

Una de les principals crítiques que es llegeixen al llibre és la concepció neoliberal del poliamor basada en el consum de cossos i relacions. Sembla que ens l'han colat.

El sistema ens l'ha colat per dos costats: a través de l'amor romàntic, identitari, tancat, confrontacional; però també en la manera de desmuntar-lo a través del poliamor perquè hi ha un corrent que és neoliberal.

Realment el que ha aconseguit el sistema és que les resistències a alguna cosa que hem detectat que és violència siguin: o quedar-te en això i dissimular i fer veure que això no és violència, etc. o anar-nos-en a una altra cosa que és no sé si pitjor, però per descomptat no és millor.

El llibre no pretén anar contra les no monogàmies en absolut ni contra la monogàmia. És un llibre que intenta posar sobre la taula en què es basa cada cosa i quines estructures estan creuades, de manera que quan decidim tenir un tipus de relació o una altra ho fem de manera conscient i sabent quines parts de tot això contribueixen a la violència.

Parla dels cadàvers emocionals que deixa aquest consum de relacions i persones. Ens costa molt sortir d'aquí, cuidar-nos, escoltar-nos i parlar… per què és tan difícil?

No crec que sigui difícil, crec que no ens dóna la gana. No crec que sigui difícil cuidar les teves exparelles sense que això et porti a extrems d'acceptar violències. Crec que hi ha espais molt senzillets de cures. Només cal menjar-se una mica l'ego i no deixar-se portar per dinàmiques d'"amor Disney" en les quals tot explota.

Les experiències que jo considero boniques i que han estat un èxit, hagin durat el que hagin durat, sempre han estat experiències fàcils. El que és complicat és l'altra part, quan et fiques en la confrontació, et poses a fer argúcies estranyes per veure com guanyes terreny a l'altra. Tot això és complicat. Quan les ruptures s'han donat bé hi ha la sensació que realment és molt senzill fer-ho el més fàcil possible. Una ruptura sempre és dolorosa, però es pot no afegir patiment.

No obstant això, en les formes d'amor que tenim actualment, on en les nostres vides emocionals hi ha moltes parelles, la solució és carregar-te les teves relacions anteriors, fer un camp de mines i una destrossa emocional molt bèstia. És el que passa fora dels ambients feministes i que porta en molts casos als feminicidis; i amb aquesta idea neoliberal del poliamor estem en la mateixa dinàmica, però passa una mica més disimulat.

Expliques que aquestes crítiques al poliamor li han costat atacs i vetos en determinats cercles. No estem preparades per l'autocrítica?

L'autocrítica està mal portada sempre. És molt fàcil quan et critiquen des de fora perquè llavors és l'enemic extern i ho tens identificat com a tal. Això forma part del pensament monògam: els altres et critiquen, però per això són els altres. Però quan des de dins s'intenta fer una autocrítica sempre és molt mal rebuda. Per a mi aquesta crítica és una forma de cures. Quan jo miro amb lupa dinàmiques feministes és perquè per mi el feminisme és casa. A mi no m'interessa criticar als altres. A mi el que m'interessa és que per cuidar els espais que entenem com a casa cal posar una mirada crítica, radical, política dins d'aquest moviment.

El llibre manté que la jerarquia relacional és l'eix principal de la monogàmia, no l'exclusivitat. A què es refereix amb aquesta nova definició?

"La monogàmia és un sistema organitzador dels nostres afectes i vincles socials que situa en el cim al nucli reproductor de manera identitària"

La monogàmia ha estat mal definida. Per a mi és un sistema organitzador dels nostres afectes i vincles socials que situa en el cim al nucli reproductor de manera identitària. Aquest nucli és el més important en l'àmbit afectiu. Això és perillós perquè és un nucli que ens aïlla, i quan es donen violències (i és fàcil que es donin per la mateixa dinàmica de construcció d'aquest nucli) t'has quedat amb pocs recursos en l'entorn per aquesta dinàmica d'aïllar, de jerarquitzar, de prioritzar, etc. Aquest nucli el que fa és que les amistats, el veïnatge, etc. no es tingui en compte mentre que et relaciones.

Quan volem trencar la monogàmia pensem que és suficient amb tenir dues relacions paral·leles, que sovint són dues relacions gairebé monògames en paral·lel. A mi em sembla més radical estar pendent de si la teva veïna, que fa diversos dies que no la veus, si està bé, si ha caigut, si està atesa. Això em sembla trencar la monogàmia, perquè de sobte fas fallida aquesta jerarquia i la idea que la teva parella és el més important, després vénen les amigues i la veïna ni tan sols forma part de la teva xarxa quan necessàriament forma part d'ella, però no ho volem veure.

Aquesta jerarquia, és la que ens fa competir, la que determina la nostra vàlua en funció de les parelles que tinguem?

El cotxe que tens defineix una mica quin lloc social ocupes. Això, que és un fet súper patriarcal, se'ns ha colat també en els amors. En funció de la parella que tens vals més o menys al mercat i depenent de quantes parelles tens vals més o menys al mercat. Al final estem construint un hipermercat dels afectes i, per descomptat, aquest no és el camí si creiem que això té un potencial revolucionari

Parla d'aquesta amiga que ve a recollir-te quan estàs malament i la que es queda amb tu a casa plorant. És l'amistat un exemple de com podríem fer les coses millor en les relacionis sexo-afectives?

Sí, però tenim el sistema tan summament integrat que de vegades ni tan sols veiem la nostra xarxa. De vegades ens sentim soles perquè no hi ha una parella o perquè hi ha un projecte de parella que s'ha trencat i, en realitat, és el moment en el qual estàs més acompanyada perquè està tot el teu entorn pendent de tu, estan preocupats i t'estan fent un acompanyament molt bonic. És un nucli que està aquí de manera incondicional sense fer aquests càlculs tan estranys que el pensament monògam ens ha ficat: quant de temps estarem junts, quanta cura vas invertir aquí… Coses que tenen a veure més amb el llenguatge bancari que amb les nostres vides.

Diu que no pretén buscar dreceres ni donar solucions, però sempre ens queda aquesta pregunta de què podem fer, com canviem la nostra forma de desitjar i relacionar-nos.

"Enganxar-se emocional i tòxicament passa tan ràpid que quan arriba la violència ja no podem marxar"

Igual que no se'ns ocorre acabar amb el capitalisme d'un dia per l'altre perquè sabem que això no passarà i perquè les dreceres no serveixen, amb els amors passa el mateix. No ens trobarem amb solucions d'un dia per l'altre ni prendrem decisions personals i individuals que acabin amb el sistema, però sí que crec que hi ha moltes coses que es poden fer en les nostres vides des de la quotidianitat.

La parella és un refugi perquè vivim en un món en el qual si et passa alguna cosa i et quedes a casa ningú se'n recordarà de tu, qui se'n recorda de tu és la teva família sanguínia o la teva parella. Hem de desmuntar això, però hem d'anar creant les condicions socials perquè això es pugui anar desmuntant. El que estan aconseguint aquests moviments neoliberals és trencar les comunitats ja per si mateix hiperreduïdes. Som individus que anem a la nostra bola i aquest és el triomf últim del neoliberalisme. Cal revertir aquestes dinàmiques des dels gestos petits i des dels gestos comunitaris. Cal construir totes aquestes xarxes per poder desmuntar tot això.

A les dones ens va la vida en això, a més...

Literalment. Un dels problemes de tot aquest sistema i dels amors Disney és quan arriba la violència. Enganxar-se emocional i tòxicament passa tan ràpid que quan arriba la violència ja no podem marxar. I ens quedem totes, jo també em quedo atrapada. Seguim creient que a través de les cures, de l'amor, tot es pot i tot es resoldrà. Col·lectivament hem de posar-nos les piles molt amb això, no només educant en temes de maltractament, hem de muntar una autodefensa feminista que consisteix en veure com fem realment per poder fugir, quins són els mecanismes per tenir la capacitat emocional per apartar-nos quan arriba el moment i per demanar ajuda i deixar-nos ajudar, acompanyar i protegir per la xarxa afectiva.

Hi hi al llibre un paral·lelisme contra el concepte de monogàmia i el de pàtria i posa l'exemple del conflicte català.

El pensament monògam l'intento treure de les relacionis sexo-afectives per veure de quina manera condiciona la manera de construir qualsevol identitat. La idea d'estat – nació està construïda sota aquest concepte. Són identitats confrontacionales, excloents i jeràrquiques. La meva bandera és millor per x motius.

El que ha passat entre Espanya i Catalunya és la construcció de dues identitats sota una bandera, com si fossin una parella: amb identitats monolítiques tancades on uns són una cosa i els altres l'oposada, directament confrontats. Doncs nosaltres construïm la parella de la mateixa forma: per arribar a aquest nucli superior, la resta de gent són enemics o amors d'un sol ús i la nostra relació cal protegir-la d'una manera identitària i guerrera. La sort, i la desgràcia, de ser xarnega com jo és que en realitat no tens lloc. Rebem xarnegofòbia a Catalunya i catalanofòbia a Espanya, per la qual cosa te n'adones de com va canviant la identitat que t'atribueixen segons et vagis movent uns quilòmetres.

Acaba el llibre amb el que podríem considerar un manifest sobre el terror poliamorós. Què és exactament?

Va en diverses direccions: una és el terror que tenim a parlar d'això, el terror que es genera quan poses la paraula no monogàmia o poliamor sobre la taula. I és un terror que jo entenc, sobretot al món heterosexual on els homes estan educats en dues línies contradictòries: d'una banda, han de ser fidels perquè les relacions exclusives així ens ho demanen, però per un altre han de guanyar els chupipuntos de ser conqueridors. No sé com combinen això, però la meva visió no va per aquí.

Jo proposo que això sigui un moviment terrorista, no en el sentit patriarcal de posar bombes per cap lloc, això no soluciona res. Sinó que sigui un moviment o una forma de viure que posi en risc el sistema. Quan veus que en qualsevol diari de dretes o programa inofensiu poden parlar de poliamor te n'adones que això no posa en risc a ningú. És una broma gairebé del sistema. Cal portar-ho a l'arrel: com construïm relacions, com fem l'exclusió, com fem la confrontació entre dones… Això sí és problemàtic per al sistema. Les experiències que van d'arrel són les que no llegirem perquè aquí sí que es posa en risc la mirada capitalista, patriarcal, racista, colonial, etc de construir el món.