Entrevista a Eudald Espluga"Hem de buscar solucions polítiques per resoldre el malestar i no seguir buscant-hi solucions químiques"

El filòsof Eudald Espluga (Girona, 1990) fa una crida a l'organització i l'acció col·lectiva per respondre a un malestar cada cop més estès i que té com a origen principal un sistema econòmic profundament injust i desigual. A No seas tú mismo. Apuntes sobre una generación fatigada (Paidós), Espluga defensa que la precarietat i la falta d'horitzons és el que més determina la generació dels millennials, advoca per fugir de la resposta individual per abordar una qüestió que és estructural i assenyala el paper que tenen les noves tecnologies en fer possible la recerca constant de l'autooptimització que vol el neoliberalisme. Partidari de canviar els marcs mentals des dels quals pensem els problemes, també obre la porta a "trencar amb el mite de l'amor al treball que ha impregnat totes les crítiques al capitalisme". Ens trobem amb Espluga al centre de Barcelona per parlar a fons d'una obra molt documentada, amb cites constants a d'altres autors.

El llibre fuig del tòpic de presentar els millennials com a persones hedonistes, narcisistes i poc compromeses, per mostrar com segurament la precarietat és l'element que més els uneix i el que millor explica aquesta fatiga.

Intento allunyar-me d'aquesta idea de narcisisme i fragilitat perquè és com si pel fet d'haver nascut en un espai i un temps determinats hi haguessin un seguit de trets de caràcter que fossin definitoris. El que vull és veure una fotografia més general, que és aquesta situació de precarietat estructural, que afecta totes les generacions però en el cas dels millennials té un impacte més fort, perquè són generacions que han viscut en crisis econòmiques perpètues. És aquesta falta d'horitzó el que determina els millennials, que havien heretat el relat de la cultura de l'esforç i la superació, que s'accentua amb el capitalisme de plataforma.

Com diu, els millennials viuen entre crisis econòmiques. En alguns casos aterren al món laboral durant la crisi financera i quan podien començar-se a consolidar, arriba la pandèmia. Aquest context accentua la falta d'horitzó?

Sí, aquesta falta d'horitzó marcat per la doble crisi és una cosa que està molt present a obres com Al menos tienes trabajo, de Naiara Puertas. Analitza molt bé com aquesta generació hiperformada es troba amb un context de crisi i de falta d'oportunitats laborals i també venia marcada per la narrativa neoliberal de l'empresari de si mateix, en la qual la voluntat d'autooptimització ja et venia marcada des d'abans de sortir de la universitat. En aquest sentit, m'agrada el que deia finalment Mark Fisher, per a qui prendre antidepressius i viure amb aquesta fatiga constant ja era un ritual de pas que té a veure amb aquesta precarietat d'entrar al mercat laboral i els malestars que comportava, ve de sèrie.

Probablement una de les darreres evolucions del neoliberalisme és aquesta pressió constant per ser eficients i productius, en àmbits que van molt més enllà de l'estricament laboral, com mostra constantment al llibre.

Des del seu propi naixement el neoliberalisme ja té una doble ànima que implica això. Ho intento explicar a partir de [Michel] Foucault, que en les primeres teories al voltant d'aquesta transformació econòmica i social ja afirma que no es pensa només com una pura intervenció macroeconòmica de privatitzacions, desterritorialització i deslocalització d'empreses, sinó que també es pensa com una conquesta dels subjectes a través d'aquesta narrativa d'autoempresa. Per tant, és important veure que això ja hi és des dels inicis, una cosa sense l'altra no funciona.

"El triomf del capitalisme de plataforma esborra completament la sepaació entre vida pública i vida privada"

El que passa és que fins al 2010 més o menys s'havia pogut mantenir la separació entre vida pública i vida privada, però amb el triomf del capitalisme de plataforma això es dinamita completament i s'esborra aquesta diferència. I ja hi ha la possibilitat d'aquesta autooptimització gairebé a nivell biològic de la pròpia existència, del propi cos i del propi metabolisme. Podem pensar en les aplicacions que et permeten regular les fases del son, en els rellotges que et mesuren els passos i les calories que cremes quan camines o vas a córrer. És aquesta parametrització constant de la nostra existència que possibiliten les eines tècniques el que permet portar a la pràctica el model de jo empresa, si bé ja era hegemònic abans.

Per tant, no és que la tecnologia i els aparells siguin el problema per si mateix, però sí que juguen un paper determinant en l'aprofundiment del sistema?

Volia sortir del paradigma de l'individu consumidor i veure com aquests aparells tenen un impacte brutal en moltes esferes de la nostra existència. No només té a veure amb les hores que passo amb el mòbil, sinó que té a veure amb com aquest capitalisme de plataformes al final són empreses que juguen a un mercat i el que busquen és multiplicar el seu avantatge competitiu per augmentar els beneficis i això ho fan a través de les dades. Tendim a pensar-ho a través de la vigilància, però té moltes altres declinacions. Per exemple, General Motors també és una empresa de plataforma que el que fa són motors per a avions i també agafa dades que li permeten tenir millors motors. O podem pensar en AirBnb, que també és una plataforma i no sabem de ningú que hi sigui addicte, però sí que transforma les nostres ciutats, fa que hi pugi el preu del lloguer, genera expulsió dels veïns,... Les plataformes suposen una amplificació brutal tant en la capacitat de parametritzar com en la transformació de la nostra vida, però és important trencar amb la idea que el digital forma part d'una cultura immaterial d'uns i zeros que només hi és quan obrim el mòbil i el correu.

De fet, afirma que no es pot separar ja l'online de l'offline.

"És important trencar amb la idea que el digital forma part d'una cultura immaterial d'uns i zeros que només hi és quan obrim el mòbil i el correu"

Sí, però en molta de la crítica que s'ha fet els últims anys se segueix pensant en aquesta cultura digital com a quelcom immaterial. Per exemple, m'ha xocat molt que Facebook, després de tots els problemes que va tenir amb la justícia, el que fa per reinventar la marca és tornar a aquest imaginari, gairebé dels anys noranta, que és la idea del metavers, on pots abandonar el teu cos físic per perdre't allà. Fa un procés de blanquejament de la marca recorrent a metàfores que intenten difuminar la impregnació real que tenen aquestes plataformes en la nostra vida. Com si el metavers sigui una cosa que passa en un univers paral·lel i no amb Facebook saquejant dades, intervenint en eleccions, determinant què es pot publicar i què no, proposant bonus a determinats mitjans de comunicació per afavorir determinats formats i continguts... La implicació que té Facebook en la nostra vida no té res a veure amb el fet que ens puguem descorporitzar i, per tant, amb aquesta distinció online – offline.

També diu que estem en una era postfordista, en què el treballador ideal és aquell que ha interioritzat la hiperproductivitat extrema. Ens hem convertit en projectes de perfeccionament continuat?

M'agradava resseguir aquesta idea perquè em servia per recollir com havíem de canviar les metàfores amb les quals pensàvem l'explotació. Aquí un element fonamental és veure com es passa del model fordista a un de postfordista, segons com ho analitzen [Luc] Boltanski i [Ève] Chiapello al llibre El nuevo espíritu del capitalismo. Diuen que l'explotació ara es defineix per la impossibilitat de moure's i de desplaçar-se. Ho analitzen a molts nivells, d'entrada en un moment en què els capitals circulen sense parar, les persones no poden circular, o també hi ha la distinció de classe, en què les més elevades poden moure's sense problemes, mentre que les altres persones sempre s'han de quedar.

A partir d'aquesta idea de la mobilització, crec que això es podria traduir també en el model de l'empresari de si mateix amb la possibilitat constant d'autooptimitzar-se, però que aquest discurs tingui una traducció pràctica i no sigui només una forma de responsabilitzar-se dels propis fracassos. I aquí és on anava a la metàfora de la gàbia de purpurina, per venir a dir que hem de deixar de veure l'explotació com un procés racionalitzador, perquè arribem a un moment on la pròpia gàbia som nosaltres mateixos i ho hem interioritzat gairebé a nivell biològic.

Aquesta retòrica del jo empresa i l'autooptimització constant té futur tenint en compte la dissonància que existeix entre el que ven i la realitat precària que troba quasi tothom?

Aquest discurs s'aprofita de l'explotació d'aquesta dissonància per fer-lo més vàlid. [La sociòloga] Eva Illouz diu que l'autoajuda funciona perquè el que ofereix són narratives del jo per resoldre aquestes contradiccions en les que vivim en el dia a dia. En un moment en el qual estàs obnubilat i fatigat, quan et trobes amb una narrativa que encaixa amb les narratives socials i et dona un sentit i una direcció, com la retòrica de l'emprenedor, fa que puguis seguir creient i seguir avançant. Fins i tot quan fracasses una i altra vegada, perquè el mateix discurs et diu que fracasses perquè no t'hi has esforçat prou, no perquè segueixis un camí equivocat o hi hagi uns factors externs que t'impedeixin assolir allò que estàs intentant aconseguir com a emprenedor.

El llibre no es queda en l'anàlisi de la situació i en la crítica, sinó que també aborda la proposta partint de la base que no es tracta de qüestions individuals, que es puguin respondre des del jo, sinó que el que cal és donar-hi una resposta col·lectiva, després d'organitzar políticament el malestar. No deixa de ser el que s'ha practicat durant segles, no?

Sí, clarament. Moltes vegades quan s'ha parlat d'aquesta societat del cansament s'ha fet des d'una perspectiva desmobilitzadora i a vegades fins i tot reaccionària, en el sentit de denunciar un sistema totpoderós que et fa estar cansat, però en el qual tu no hi pots fer res,... Em feia por caure aquí, tot i que no ofereixo grans solucions o plantejo les solucions de tota la vida. Per exemple, ara els Estats Units estem veient tot el tema de la gran renúncia, amb molts treballadors que estan deixant els seus llocs de treball, i però també coincideix amb un pic en la creació de nous sindicats. També ho podem veure aquí amb el Sindicat de Llogateres, que dona resposta al capitalisme de plataformes.

"En la idea de polititzar el malestar, és important canviar els marcs mentals des dels quals pensem i enunciem els problemes"

En la idea de polititzar el malestar, el que crec que és important és canviar els marcs mentals des dels quals pensem els problemes i des dels quals els enunciem. És important fer aquesta transformació i combatre com es tracten aquests temes a nivell hegemònic. Ara hi ha hagut l'auge de parlar de salut mental i de trencar l'estigma, que és molt important, però al mateix temps s'ha produït en un context on també hi ha un aprofitament mercantilista de tots aquests discursos, amb la uberització dels serveis de salut mental i també amb el fet que les empreses adoptin aquest discurs i hi hagi campanyes de màrqueting de grans empreses que es permetin dir "tots hauríem d'anar a teràpia". Adoptant una mirada súper patològica sobre el malestar i no dir que el problema potser és de precarietat, que soc fals autònom. Cal trencar amb aquest relat a nivell públic, no veure-ho com un burnout individual que has de solucionar terapèuticament o psicofarmacològicament, cal sortir dels marcs de responsabilitat individual.

En aquest trencament de marcs fa una reivindicació d'un cert retorn al ludisme, en el sentit que cal una resistència organitzada i, sobretot, posar el focus en el sistema que utilitza les màquines per explotar-nos, no quedar-se en els aparells en si.

Clar, perquè fa molta gràcia que sembla que tinc ansietat perquè rebo whatsapp de feina a les 11 de la nit o un correu a les 12 i els contesto. El problema no és el gmail en si, és que hagis de contestar o que hi hagi algú a la feina que se senti legitimitat per enviar el correu. El que veig perillós és que es pensi justament que el problema és la maquineta i que la forma d'afrontar-ho sigui "esborrem-nos de les xarxes socials", "anem al camp sense wifi",... Primer perquè són solucions que només es poden adoptar des d'una posició molts cops privilegiada i, segon, en un moment en què s'ha esborrat la distinció online – offline és impossible escapar-se'n. És a dir, el preu del lloguer et seguirà pujant igualment, tinguis o no telèfon i consumeixis o no Airbnb o Glovo, i seguiran donant-se aquestes situacions d'explotació. Per això és important plantejar-ho a partir de desmuntar el que fa necessari aquests dispositius, no tant allunyar-nos només dels dispositius, trencar-los o deixar les xarxes.

Sobre les grans tecnològiques planteja que, tenint en compte el seu paper fonamental en el món actual, caldria regular-les molt més o, fins i tot, convertir-les en elements de titularitat pública. No sembla un escenari proper.

Sí, segurament optar per nacionalitzar-les sigui gairebé un somni impossible, però sí que hi ha moltes experiències de creació de plataformes alternatives en les quals tots els processos de recollida i ús de dades sí que són públics. Aquí a Barcelona amb Decidim s'està treballant tot això. En algun sentit, però, són discursos que s'han quedat en una espècie de clúster de gent especialitzada o interessada en tecnologia, que vigila més les dades i la seva seguretat com si fos una cosa que només afecta uns determinats grups de persones, i una de les intencions del llibre és veure com ens afecta a tots. En la mesura que Facebook influeix en les campanyes polítiques, no podem pensar que els efectes d'aquestes plataformes tenen només a veure amb uns grups determinats o que simplement hem de vigilar per la nostra intimitat individual.

"Segurament nacionalitzar les grans tecnològiques sigui gairebé un somni impossible, però sí que hi ha moltes experiències de creació de plataformes alternatives"

El tipus d'arrelament que tenen [les plataformes] en les nostres societats va molt més enllà de la nostra privacitat, de les nostres dades o que si busco sobre el meu gos a Google en dos minuts amb sortirà un anunci... Aquest ús publicitari existeix, però, fins i tot, et diria que és dels menys importants. És molt més important Amazon Web Service, que al final és el que permet quasi totes les plataformes de compravenda online i que té un efecte real en tota l'estructura comercial i l'activitat econòmica.

També defensa en algun moment el dret a la mandra i parla de la "guerra al treball". Això com es pot articular en una societat com la nostra?

Això volia ser una mica provocatiu. Bàsicament m'interessava plantejar-ho des del dret a la mandra, perquè és de Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx, per veure com fins i tot la crítica d'esquerres i marxista a l'explotació sempre ha mantingut aquesta idea de respecte per l'animal laborans, pel treball. Lafargue fa una crítica totalment destructiva i defensa el dret a la mandra i obre aquest fil conductor per pensar una relació diferent amb el treball, que avui en dia estirant-lo molt ens podria portar a propostes com ara la renda bàsica universal. És a dir, un model d'existència sota un contracte social compartit en el que haver de treballar per guanyar-se el pa no sigui una necessitat, que puguis complir una funció de cures, que al final també és treball, encara que no remunerat.

"Hem d'imaginar formes de 'fer no res' que puguin qüestionar aquests imaginaris hegemònics sobre el treball"

Al final és replantejar què és treball i què no, que això la crítica feminista porta dècades reivindicant-ho. Des d'un replantejament del que considerem feina o no o com ens relacionem amb la divisió del temps a les nostres societats, també comento com les noves tecnologies no han servit per transformar, millorar o equilibrar aquest repartiment de tasques, si no que han fet més extenses les jornades laborals. Per tant, una de les formes de pensar aquest dret a la mandra és d'entrada trencar amb aquest mite de l'amor al treball que ha impregnat totes les crítiques al capitalisme, i després obrir la porta a altres imaginaris de vida digna que no passin pel treball com a quelcom definitori del subjecte.

Perquè no quedi com a una cosa nihilista, plantejo la declinació d'aquest no fer que fa Martí Peran a Indisposición general. Ensayo sobre la fatiga, on diu que no és un "no fer", sinó és un "fer no res", perquè el "no fer" és la passivitat i el "fer no res" és una forma d'activitat que atura les coses. Al final una vaga és fer quelcom per canviar les coses i, per tant, hem d'imaginar formes de "fer no res" que puguin qüestionar aquests imaginaris hegemònics sobre el treball.

Més enllà d'insistir en aquesta necessitat de fer visibles les causes d'aquest malestar, el que no ofereix és un horitzó alternatiu.

Sí, també per incapacitat i per la meva pròpia limitació, perquè no sé quines són les solucions estructurals. Però sí que crec que és important pensar en imaginaris en els quals no seguim buscant solucions químiques, per dir-ho així, per resoldre aquest malestar, sinó que busquem solucions polítiques, en un context que serà difícil perquè hi ha un horitzó en què probablement aquestes ansietats i aquests problemes augmentaran.