"Hem aconseguit que es reconegui que l'accident era evitable"

Parlem amb Rosa Garrote, presidenta de l’Associació de Víctimes de Metro 3 de Juliol (AVM3J), hores després de conèixer l’acord entre Fiscalia, acusats i víctimes de la catàstrofe pel qual s’evita el judici pels fets ocorreguts a València fa vora catorze anys. L’acord suposa que quatre dels vuit exdirigents de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) accepten penes de 22 mesos de presó (no hi ingressaran), mentre que uns altres quatre, en queden exonerats.

Dir que s’ha fet justícia, és dir massa després de tot aquest camí?

És veritat que es queden coses fora, però precisament perquè han passat catorze anys, s’ha aconseguit un final molt digne. Ha estat un camí molt llarg, amb un període d’instrucció condicionat per l’actitud de la jutgessa, Nieves Molina, que ha reduït en tot moment la investigació a la velocitat com a causa de l’accident. Nosaltres sempre hem intentat establir la responsabilitat de l’empresa per la manca de mesures de seguretat i per l’absència de cultura de prevenció. Arribàvem al judici amb una investigació molt limitada sense possibilitat d’ampliar-la perquè la via està reparada i el comboi es va destruir amb el consentiment de la jutgessa. Esbrinar les causes reals de l’accident, encara que s’haguera celebrat el judici, hauria estat impossible. Potser l’únic que haguérem aconseguit és ampliar la condemna però plantejar un altre final comportava el risc de no obtenir res.

Amb aquest final, ja es pot dir que hi ha responsables.

"S’ha acabat reconeixent que l’accident era evitable, com ho portem denunciant des del primer dia; Aquesta condemna recull els pilars bàsics de les nostres reivindicacions"

S’ha acabat reconeixent que l’accident era evitable, com ho portem denunciant des del primer dia; n’estem satisfets. Al nostre parer, aquesta condemna recull els pilars bàsics de les nostres reivindicacions. És cert que quatre exdirectius es queden fora de la condemna penal però és evident que, des del moment que es reconeix la mala gestió de l’empresa, es fa extensiu a tots els membres de la cúpula directiva d’FGV, aquells màxims responsables que tenien la capacitat d’evitar l’accident i no ho van fer. També Marisa Gracia, l’exgerent.

Ha estat una lluita per a tota la societat, sempre ho han defensat.

La nostra lluita anava més enllà de l’accident; la vam convertir en una demanda social. En aquell metro podria haver viatjat qualsevol persona i es podria haver trobat en la nostra situació. Amb el temps, hem vist moltes semblances amb casos com el de l’Alvia a Galícia, l’Spanair, el Yak-42, el Madrid Arena o el cas de José Couso, que recentment ha aconseguit una sentència que reconeix que el govern el va deixar desatès. En el nostre cas, a més d’incidir en les causes de l’accident, durant els anys posteriors hem anat reconvertint les reivindicacions perquè ens hem anat topant amb actuacions lamentables per part tant d’FGV com dels gestors polítics. Valga com a exemple que la caixa negra es va volar la mateixa nit del sinistre. Per tant, és un triomf de tots els ciutadans ja que s’ha assenyalat la responsabilitat dels màxims dirigents; la responsabilitat ja no es queda en el graó més inferior. Aquest final pot generar un precedent en aquest sentit i hauria de repercutir en què els màxims càrrecs de responsabilitat de les empreses prioritzen la prevenció i actuen correctament.

Els han dit alguna cosa les víctimes de l’Alvia?

S’han alegrat perquè ens veuen contents; pensem que aquest reconeixement de culpa, assumida pels propis directius, els pot beneficiar. Des que va succeir l’accident de l’Alvia, les víctimes es van posar en contacte amb nosaltres i, de fet, hi ha moltes semblances en aquesta gestió posterior. En ambdós casos, ja hi havia hagut denúncies dels sindicats que deien que els revolts tant d’Angrois com de Jesús eren perillosos, i en ambdós casos es van menystenir. En ambdós casos, es responsabilitza al conductor. En ambdós casos, els gestors públics han negat qualsevol responsabilitat.

Els consta que FGV ha treballat durant aquest temps per millorar la seguretat?

Tenim constància que, tan bon punt va haver l’accident, s’instal·laren balises, tot i que Marisa Gracia en tot moment va negar que això responguera a una manca de seguretat. Ells ho justificaven per l’alarma social que s’havia generat, deien que era per tranquil·litzar els ciutadans. El problema amb què ens vam trobar en la línia 1 és que la balisa que existia en l’època de l’accident només estava programada per a controlar l’entrada i l’eixida de l’andana a l’estació de Jesús però no tenia en compte el revolt anterior. En canvi, en la resta de línies ja hi havia un sistema de balises instal·lat que controlava tota la via. A hores d’ara, a banda d’aquestes actuacions, ja tenim creada una Llei de Seguretat Ferroviària que va venir amb el canvi de govern a partir de 2015.

També s’ha aconseguit un protocol d’atenció a les víctimes…

Sí, aquest va ser el motiu de deixar les concentracions a la plaça. N’hem celebrat 105 fins al dia que es va complir el novè aniversari de l’accident, el 3 de juliol de 2015. En aquelles dates vam saber que el nou Govern valencià crearia una nova comissió parlamentària i es feien els primers passos per treballar en el protocol d’assistència a les víctimes, també des del punt de vista forense. De fet, en el nostre cas van haver moltes deficiències en el tractament forense per imposició de la jutgessa Nieves Molina, que no va deixar als forenses que baixaren a la via a fer l’alçament de cadàvers. En aquella comissió parlamentària, els forenses criticaren molt aquesta actuació; eren ells els que haurien d’haver estat realitzant aquesta tasca, això hauria pogut afegir alguna dada o detall més.

Fa referència a la segona comissió parlamentària perquè, si rebobinem a la primera, la del 2006…

"La primera comissió d'investigació va ser vexatori per a les víctimes. El PP, valent-se de la seua majoria, va provocar que s'arribés a la conclusió que defensava: l'accident era inevitable"

Allò va ser un insult i una burla tremenda per a les víctimes. També per als ciutadans, perquè no es tractava de donar resposta a un centenar de famílies; es tractava de donar resposta a una societat. Allò va ser un exemple de tot el que no s’ha de fer. La comissió parlamentària va durar quaranta dies tècnicament; es va diluir en quatre dies de compareixences i un dia per redactar un informe. Ens vam trobar que el PP, valent-se de la seua majoria, rebutjava el gruix de documents demanats per l’oposició. Només es van aprovar els documents i els testimonis demanats pel PP. Això va provocar que l’única conclusió a la que s’arribara fóra la que ells defensaven: que l’accident era inevitable. Tot allò va ser vexatori per a les víctimes.

Una comissió de la qual un temps després vam saber moltes més coses.

Ja el 2006, el síndic del PSPV, Andrés Perelló, va preguntar a Marisa Gracia si s’havia reunit per preparar la comissió parlamentària. El 2012, el diari El Mundo va traure a la llum aquell document que provava que s’havia alliçonat els treballadors d’FGV perquè respongueren en aquella comissió a favor de la versió de l’excés de velocitat. Quina investigació es volia dur a terme si ja els estaven dient el resultat de la investigació? A banda, en aquell document també vam saber el llistat de preguntes que el PP realitzaria en comissió amb les respostes convenients. Isabel Bonig, que en 2012 era consellera d’Infraestructures i com a tal presidenta d’FGV, deia que això ho preparava l’empresa però que els directius havien contestat lliurement el que ells pensaven. Clar, però quan tu veus que les respostes que es van donar coincideixen amb el document —en alguns casos, fins i tot, textualment— és obvi que tot això genera dubtes. Encarregar aquest informe no va ser ètic ni correcte.

Però l’historial de despropòsits és infinit, també es va rebatejar el nom de la parada. Era una campanya claríssima perquè l’accident caiguera en l’oblit.

Per això et deia al principi que el resultat sí que el considerem un triomf, perquè totes aquestes irregularitats tampoc anaven a dilucidar-se en seu judicial. Al judici només haguérem entrat en les responsabilitats que atenyen a la part anterior a l’accident de 2006. Però la veritat és que hi ha tantíssimes qüestions posteriors… Per això crec que s’ha aconseguit el màxim que podíem aconseguir, que és establir que l’accident era evitable, en contra de les versions de la comissió parlamentària de 2006 i del govern del PP.

Aquella gent mai no els ha demanat perdó.

"No es demana perdó per la mort de 43 persones en un servei gestionat per la Generalitat i sí pels retards de l’AVE? És incomprensible"

Al revés. Camps sempre ha dit que ens portava en el cor però quan se li preguntava directament deia que no sabia per què havia de demanar perdó. En canvi, quan es va inaugurar la línia de l’AVE, sí que va demanar perdó pels retards que patia aquesta línia. No es demana perdó per la mort de 43 persones en un servei gestionat per la Generalitat i sí pels retards de l’AVE? És incomprensible; no ens va voler rebre mai i fins i tot ha rebut a familiars de valencians que van perdre la vida en sinistres posteriors. Això diu molt de com és com a persona.

Ells vivien en la seua bombolla particular i, a més, el sinistre va coincidir de ple amb la visita del papa.

No volien que hi haguera res que entelara la imatge del PP el 2006. La visita del papa era una victòria per a aquesta gent, especialment per a Juan Cotino. Mai no vam pretendre que se suspenguera la visita del papa però no pot ser que aquesta visita s’utilitzara per a tapar l’accident. Dues hores després de l’accident, els dirigents polítics ja estaven en la boca del túnel vessant el missatge de l’excés de velocitat. Allò va ser l’inici de l’estratègia del silenci.

Com es queden quan el 2007 i el 2011 Camps revalida la presidència amb sengles majories absolutes?

S’admet que els ciutadans puguen votar a qui consideren, però el que va ser molt dolorós és que González Pons, en aquell moment portaveu del PP, diguera que les urnes els donaven la raó, els absolien. Amb aquelles majories absolutes, ells no sentien cap necessitat d’atendre el nostre col·lectiu ciutadà.

Confien després de tot en la justícia?

Enric Chulio, el primer president de l’associació, encerta quan diu que una cosa és la justícia i una altra el sistema judicial. El cert és que el primer arxivament judicial va ser un colp molt dolorós. Nosaltres aleshores hi confiàvem, mai no hi havíem tingut cap experiència, però vam comprovar que la justícia no existeix, que el que existeix és el sistema judicial. Tot i que la sentència és satisfactòria, hi ha altres casos judicials en què no es fa justícia. No ens atrevim, per tant, a ampliar aquesta satisfacció a la resta de sentències judicials. Creiem que aquest sistema té molt de camí a recórrer per adaptar-se a la realitat social.

Què passarà ara amb l’associació?

La nostra associació es va crear amb tres objectius bàsics clars, reflectits en els estatuts: promoure una investigació objectiva que tinguera en compte totes les possibles circumstàncies més enllà de la velocitat, l’assumpció de responsabilitats i evitar que això torne a passar. Creiem que aquestes finalitats, per tot el que hem parlat, estan acomplides. Caldrà posar una data per realitzar una assemblea i el següent pas serà dissoldre l’associació.

Han estat molt tenaços.

Hi ha hagut moments molt difícils en què crèiem que no aconseguiríem res però encara era més dur quedar-se a casa i no eixir a reclamar responsabilitats. Sempre hem intentat reconvertir el dolor en quelcom positiu i estem satisfets d’haver contribuït a millorar la seguretat ferroviària. També és un exemple vàlid per als ciutadans: si es lluita, al final es poden aconseguir les coses. Nosaltres ho teníem tot en contra, al principi no teníem el suport ciutadà i això va canviar. L’espina que ens queda és el no haver aconseguit responsabilitats polítiques per les actuacions posteriors dels dirigents en aquelles dates. Encara que la seua responsabilitat es va assenyalar en la comissió de 2016, l’àmbit parlamentari no té capacitat d’influir en altres esferes.

"Caldrà posar una data per realitzar una assemblea i el següent pas serà dissoldre l’associació"

Hi ha una cosa certa: tots els polítics relacionats amb la mala gestió de l’accident ara estan sent jutjats en nombroses causes: al març s’inicia el judici a Juan Cotino per la visita del papa, Camps també afronta diverses imputacions per trames de Gürtel, Serafín Castellano (portaveu del PP en la comissió de 2006) també està imputat… Tot això ha posat en evidència la dolenta actuació professional. Socialment estan assenyalats. No és una qüestió de revenja ni volem venjança, són les seues accions les que estan passant-los factura.

En aquest camí, s’han trobat amb el pitjor però també amb suports imprescindibles.

Hem tingut moments molt gratificants. Al principi a la plaça venien 40 o 50 o 60 persones que no tenien cap lligam amb l’associació però ens donaven suport, i això era molt positiu. I després hem rebut el suport de molts col·lectius. S’han celebrat concerts, obres teatrals, s’han compost cançons, hem tingut reconeixements i guardons per part d’associacions de veïns i casals de falla, de partits polítics… Tot això es va intensificar arran del programa de Jordi Évole, que va traspassar la plaça de la Verge. És amb el que ens quedem: amb tota aquesta gent que ens ha donat la seua estima i no ens ha demanat res a canvi.