El Col·legi Major Universitari (CMU) Ramon Llull, la residència d'estudiants més antiga de Catalunya, pot viure els seus darrers dies, sempre que no ho eviti la mobilització ciutadana. Situat al carrer Comte d'Urgell de la capital catalana, l'immoble és propietat de la Diputació de Barcelona, però la gestió recau des del 1989 en la Universitat de Barcelona (UB), gràcies a un conveni de cessió que finalitzava el 2019, tot i que va prorrogar-se un parell d'anys més. Amb un volum de residents a la baixa, la UB justifica la decisió per una qüestió econòmica i pel deteriorament de l'immoble, mentre que el col·lectiu No al Tancament del Col·legi Major Ramon Llull s'hi oposa i ha convocat una manifestació per aquest dijous a la tarda, que sortirà de l'espai i culminarà a la plaça Universitat, on hi ha la seu central de la UB.

No és la primera vegada que la residència d'estudiants està amenaçada. Segons recalca No al Tancament del CMU Ramon Llull, ja el 1989 hi va sobrevalorar una clausura que s'hauria evitat gràcies a la mobilització d'antics residents, alguns dels quals són pares dels actuals col·legiats. Va ser aleshores quan va passar a les mans de la UB i va adoptar la denominació actual. La història de la residència arrenca el 1929 i entre les personalitats que hi han passat hi ha Pompeu Fabra o l'escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

El 2011 va ser la Diputació de Barcelona la que va intentar clausurar la residència per destinar l'edifici a altres usos, però el rectorat de la UB "es va posicionar al costat dels col·legiats i va impedir-ne el tancament", contextualitza Joan Rofes, col·legiat i membre de No al Tancament del CMU Ramon Llull. Rofes explica que, amb l’arribada de la Covid, "la demanda va baixar en picat". Per a ell, però, la pandèmia simplement va agreujar una situació que feia anys que durava: "La UB no ha cuidat bé l’edifici; el fet que sabessin que no era propietat seva i que podria recuperar-se al cap de 30 anys per part de la Diputació, ha fet que no invertissin en millores".

Segons Olga Lanau, directora general del Grup UB, el col·legi està tan deteriorat que "és un drama", per això afirma que el tancament del centre va ser una decisió presa conjuntament amb la Diputació. "Si tens un espai per a 300 estudiants i només n’hi ha 99, estàs perdent diners", afegeix. Tot i que detalla que han anat compensant les pèrdues amb els beneficis d’altres col·legis majors, "ha arribat un punt en què no aguantem més".

Per la seva banda, Rofes no entén com "una cosa en la qual no inverteixes pot generar pèrdues", i considera que el que fa la UB és un servei públic, i, per tant, "no té la necessitat de donar beneficis". El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) de la UB-UPC, explica aquest fenomen com una conseqüència directa de la crisi: "Les residències de caràcter públic tendeixen a la mercantilització, per culpa de la reestructuració del capitalisme arran de l’última crisi que hem patit".

De tres a un

Fins fa poc, la UB gestionava tres col·legis majors: el Ramon Llull, el Penyafort-Montserrat, i el Sant Jordi. Però aquest últim es va vendre en subhasta a l’empresa Green Flake V el passat febrer, pocs dies abans que el rectorat de la UB anunciés que aquest també seria l’últim curs en què es mantindria obert el CMU Ramon Llull. L’objectiu del tancament del centre és que la Diputació rehabiliti l’espai i es pugui construir "una residència adequada pels estudiants", explica Lanau. Ara bé, aquest és un projecte "a quatre anys vista com a mínim", que s’emmarca dins de la transformació de l’Escola Industrial en una seu d’empreses tecnològiques. Les obres costaran al voltant de 100 milions d’euros, i començaran a finals de 2023.

Rofes declara que, en una reunió que van mantenir alguns col·legiats amb la Diputació de Barcelona, la institució va afirmar que "el col·legi és l'últim que es volia reformar", i que, fins que no arribin les obres de remodelació a aquesta part del recinte, preferien que l’edifici "estigués ocupat pels estudiants". En aquesta línia, assegura que la Diputació va prometre’ls allargar el contracte "un o dos anys més" si aconseguien fer canviar de parer el rectorat de la UB. De fet, aquest és l'objectiu de la manifestació que No al Tancament del CMU Ramon Llull ha convocat per aquest dijous a les 17 h. "Hem fet una crida a tots els col·legials i excol·legials per entregar al rector el manifest, on expressem la nostra voluntat de rectificar el tancament del centre", proclama Rofes.

A més, els col·legiats exigeixen que es recol·loqui els estudiants del CM Sant Jordi al Ramon Llull, enlloc "d’enviar-los a la residència privada Aleu". Rofes subratlla que "el pitjor de tot és que una universitat pública, que hauria d’oferir un servei públic, recomani que els estudiants vagin a residències privades". De fet, el SEPC UB-UPC declara que cada vegada hi ha més "residències privades com a alternativa a haver de compartir pis a Barcelona, ja que els lloguers són alts i és difícil trobar gent amb qui conviure si vens de lluny". A més, considera que "les residències, en veure’s augmentat el preu de l’habitatge en els darrers anys, no han dubtat en apujar preus de la mateixa manera".

Una vida universitària fora del mercat

Ara, el de Penyafort-Montserrat serà l’únic col·legi major sense vincles religiosos que quedarà a Barcelona. Rofes considera que "una capital com Barcelona no es pot permetre perdre un altre col·legi major, i encara menys si és un com el Ramon Llull, amb totes les tradicions que té". El col·legiat explica que "l’essència de la residència és ajudar-nos entre els companys, cedir-nos apunts, organitzar activitats i fer excursions", cosa que genera "molt de caliu".

En aquest sentit, Lanau considera que els col·legiats es queixen del tancament del centre per una qüestió emocional: "Si vens de fora de Barcelona, et trobes un clima familiar molt bonic; i substitueixes la teva família per una altra més gran i diferent". La directora general del Grup UB entén que "ara perdran aquest contacte, aquesta manera de viure, que és diferent d’una residència", però alhora justifica la seva decisió de tancar el centre argumentant que "gestionar un col·legi major és més problemàtic que una residència".

"Barcelona amb això també perd vida universitària", sentencia Rofes, i es lamenta que "el fet de buscar ingressos i beneficis s’estigui carregant una vida comunitària que és important pels estudiants". Els col·legiats de la Ramon Llull han demostrat que lluitar per conservar una manera d’entendre el funcionament de la universitat pública és també una manera d’entendre la vida i les relacions humanes. I és que, a vegades, conservar el patrimoni no és nostàlgia, sinó política.