Este artículo se publicó hace 7 años.
La gestió comunitària arrela amb força a Barcelona
De l'històric Ateneu Popular 9 Barris a la molt recent Nau Bostik, els exemples d'espais gestionats per veïns i comunitats guanya presència a la capital catalana.
BARCELONA.- Els diferents projectes de gestió comunitària que han proliferat a la capital catalana han posat en evidència la tensió entre la Barcelona dels barris i la Barcelona aparador, la que reivindica el dret a la ciutat o la que converteix la ciutat en una marca. La majoria de districtes compten amb espais alliberats pels veïns per donar-los un ús social. De Nou Barris a Sant Andreu, recollim cinc exemples, històrics i recents, de lluita veïnal, que en tots els casos ha servit per transformar espais abandonats i dotar-los de vida i una intensa activitat.
Ateneu Popular 9 Barris
L’Ateneu Popular 9 Barris és un dels màxims exponents de la lluita veïnal a Barcelona. Va néixer el 1977 -celebra el 40è aniversari- fruit de l’ocupació d’una planta asfàltica que es va construir entre els barris de Roquetes i Trinitat Nova. Els fums de la fàbrica molestaven els veïns, que reclamaven que s’aturés l’activitat. “Quan posaven la roba a estendre, acabava negra”, recorda Antonio Buil, membre històric de l’Ateneu, “ així va començar la lluita i l’Ajuntament ens va donar la raó, deia que ho trauria però passava el temps i no feia res”.
Davant l’immobilisme polític, els veïns van decidir passar a l’acció. Portant per bandera la pancarta “Salvem els nostres pulmons”, el 9 de gener de 1977 van convocar una assemblea, van desmantellar la fàbrica i van ocupar el recinte sota la reivindicació que, aquest, era un espai pel barri al que se li havia de donar un ús social. “L’assemblea va sorgir de manera espontània i es va decidir que crearíem un ateneu popular”, continua Buil. La idea era la d’intentar emular els ateneus obrers dels anys 30, perquè al barri hi havia un vincle molt fort amb la cultura obrera de base. Després de quaranta anys de dictadura, “el desig dels veïns era tornar a construir les seves entitats i les seves institucions obreres”, exposa el Coordinador de la programació artística, Fernando Paniagua, “i l’Ateneu era el símbol màxim de tot això”.
Les negociacions amb l’Ajuntament no van ser senzilles, entre altres coses perquè la fàbrica es va ocupar abans que tinguessin lloc les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979. “L’Ateneu va començar a fer “xup xup” i a construir des de la perifèria en confrontació amb el model que s’anava consolidant de fer política des del centre de Barcelona”, concreta Paniagua, “i aquesta tensió és molt interessant perquè és el que fa que aquí pugui sorgir una història peculiar que serveix com a model”.
La mobilització va aconseguir que el Consistori acceptés l’espai com un equipament cultural, però no estava disposat a deixar la gestió en mans del barri
La mobilització veïnal va aconseguir que el Consistori acceptés l’espai com un equipament cultural, però d’entrada no estava disposat a deixar la gestió en mans del barri. “La seva proposta era que fos un centre cívic de gestió municipal i controlar-ne el funcionament”, explica Buil, “però nosaltres no vam passar per aquí, volíem un espai autogestionat”. Malgrat les mesures repressives, els veïns van lluitar durant anys per la gestió comunitària de l’espai, organitzant acampades a la seu del Districte i plantant-se amb pancartes davant la Plaça Sant Jaume. Finalment, l’Ajuntament va acabar cedint.
Des dels seus inicis, el circ ha estat l’element vertebrador de tot el projecte. Aquest sector va sorgir naturalment dins l’Ateneu i hi va trobar un espai on consolidar-se i reinventar-se. Aquí van néixer, per exemple, l'Associació de Professionals del Circ de Catalunya o l’Escola de Circ Rogelio Rivel. A dia d’avui, el projecte pedagògic segueix estant molt basat en el circ social com una eina d’apoderament, de transformació i “d’incidència sobre el territori”. “En un districte on les oportunitats laborals sempre han estat molt limitades, hi ha molta gent que ha trobat, en les arts escèniques, una sortida professional”, comenta Paniagua.
El lligam amb el territori és un element molt important per l’Ateneu. Aquí han confluït, pràcticament, totes les grans lluites que hi ha hagut a Barcelona les últimes dècades, des dels treballadors de la Bruguera, a finals dels 80, fins el Correscales de Telefònica, l’any passat. “No som un reducte aïllat sinó que estem atents a la realitat social i intentem donar-li cabuda”, explica Paniagua, “és una funció molt bonica que forma part de l’ADN del projecte”. Des del seu punt de vista, l’Ateneu és un símbol de com es construeix la ciutat d’una altra forma, de baix cap a dalt. “Hi ha una confrontació entre el relat institucional, que parla dels grans esdeveniments com les Olimpíades i el Fòrum de les Cultures, i el relat dels moviments de base, que creiem que la ciutat l’ha construït la gent amb les seves iniciatives i lluites”, explica, “per a nosaltres aquest és l’esperit de Barcelona”.
Can Batlló
Can Batlló és un altre paradigma d’autogestió veïnal. La Bordeta el va recuperar l’any 2011, però la reivindicació que el complex fabril fos pel barri es remunta a 40 anys enrere i s’explica pel dèficit històric d’equipaments a la zona. El recinte, que el segle XIX allotjava una fàbrica tèxtil molt important amb més de 2.000 treballadors, va anar perdent pistonada amb el temps i cap a finals dels 90, l’Associació de Veïns va considerar que era un bon moment per tornar reivindicar, amb força, l’espai. L’empresa propietària de les naus es va comprometre a cedir terreny als veïns a canvi que l’Ajuntament li oferís sòl per poder edificar pisos, però aquest acord no arribava i el barri es va començar a empipar.
Així va reeixir la lluita, amb l’ocupació, l’any 2005, de l’Esglèsia de San Medir. “Era una cosa insòlita que no es feia des de l’època franquista i que va cridar l’atenció als mitjans de comunicació i als partits de l’oposició”, recorda el president del Centre Social de Sants, Josep Maria Domingo. Això va agilitzar l’acord, però passava el temps i l’Ajuntament restava immòbil, malgrat les amenaces d’ocupació. Els veïns van intensificar la pressió, fent actes al carrer, tancades al Centre Social i manifestacions, i van decidir que si no hi havia resposta institucional, l’11 de juny del 2011 ocuparien l’espai. “Teníem un muntatge increïble”, continua Domingo, “hi havia una branca d’informació, una branca política i una de militar, per assaltar les parets”.
Però dies abans de la data assenyalada i davant l’ocupació imminent, l’Ajuntament va fer-los arribar un conveni de cessió a tres bandes - propietat, Consistori i Associació de Veïns - , segons el qual es comprometia a cedir l’espai al barri perquè el gestionés i a assumir el cost de les obres de major envergadura.
L’11 de juny, La Bordeta va recuperar Can Batlló. “Va ser súper emocionant, hi havia unes 2.500 persones, tot el barri, i hi havia gent que plorava”, comenta Domingo. Malgrat el mal estat de les naus, plenes de porqueria i sense accés a aigua potable ni a la llum, els veïns s’han arremangat i han invertit hores de treball per netejar l’espai i adequar-lo. Del no res han aixecat la biblioteca, que s’ha convertit amb una de les més importants de la xarxa de biblioteques lliures de Catalunya, però també el bar o l’auditori. Can Batlló està en constant moviment. “Funcionem gràcies al voluntariat i a la implicació”, explica el representant veïnal, “ara per exemple aquí a dalt hi ha penjades dues o tres persones que desinteressadament fan de paletes o de mecànics”. Qui no fa una cosa fa una altra.
Del no res han aixecat la biblioteca, però també el bar o l’auditori. Can Batlló està en constant moviment
Els veïns gestionen més de 10.000 metres quadrats de terreny. De mica en mica, batalla a batalla, han aconseguit que l’administració els hi vagi cedint noves naus on s’hi allotgen diversos projectes, des d’una fusteria autogestionada, una impremta, passant per un espai de joc infantil, una zona de tallers o un rocòdrom. Can Batlló, a més, acollirà la primera promoció d’habitatge de nova construcció en règim de cessió d’ús i també la primera escola autogestionada. “Hem generat referencialitat i hem obert nous horitzons”, comenta Domingo, “hem creat una cosa nova que li veiem un futur encoratjador, i aquesta és la nostra manera de lluitar”.
El Rec
Al barri del Fort Pienc, el jovent reivindica espais. La reclamació no és nova i s’ha materialitzat en la creació de la campanya Exigim Espais. El 2014, les dues entitats que van crear-la, Arran Fort Pienc i el Casal de joves Xiroc, van decidir posar remei a aquesta mancança ocupant una seu de Bankia que estava en desús.
D’aquesta manera va començar el funcionament de l’Ateneu popular del barri, El Rec, que amb els anys, ha donat cabuda a altres associacions juvenils i col·lectius de la ciutat, que s’ocupen de la gestió de l’espai i que denuncien que l’Ajuntament no ha mostrat cap voluntat política “per atendre les necessitats dels joves del barri”. Així que l’Ateneu mira d’oferir una solució. “Aquí s’hi fa una mica de tot”, comenta Paula Guerra (nom fictici), membre d’un dels col·lectius que integren El Rec, “serveix d’espai de trobada per als joves del barri, però a l’hora també s’hi fan activitats de caire lúdic, musical, tallers de percussió, i també activitats, més polititzades”.
L’any passat, les entitats va rebre l’anunci que Bankia, la propietària de l’immoble, les portaria a judici aquest febrer per l’ocupació de la seu. Com a resposta, han engegat una campanya en defensa d’El Rec, anomenada “Recsistència”, que esdevindrà “més combativa” a mesura que s’acosti la data del judici. Els joves que formen part de l’espai asseguren que l’administració no ha fet cap moviment per desllorigar aquesta situació. “S’ha desentès totalment perquè interpreta que el conflicte és entre dos particulars”, comenta Paula Guerra, “però nosaltres els interpel·lem directament i demanem que habilitin més espais per als joves del Fort Pienc”.
El Pou de la Figuera
Aquest casal, ubicat al barri de la Ribera, és una de les reivindicacions de la lluita del Forat de la Vergonya, que va mobilitzar els veïns en contra del projecte urbanístic previst per la zona. A la Ribera feia falta un espai d’accés lliure on poder desenvolupar activitats gratuïtes, i fruit de l’ocupació de l’espai públic i la pressió veïnal, el 2007 l’Ajuntament va construir el recinte. “Tenim aquest espai gràcies a que hi va haver persones que van decidir apropiar-se del carrer i autogestionar el parc”, explica Aidà Almirall, dinamitzador comunitari del casal.
Inicialment però, el Consistori va fer un concurs públic perquè fos una empresa privada la que gestionés l’espai, “segurament com a conseqüència de l’enfrontament que hi havia hagut prèviament”, continua Almirall. “No va concedir la gestió a la ciutadania, que era el que reclamàvem les entitats i veïns hereus de la lluita del Forat”. Tot i així, i potser aquesta és una de les particularitats del Casal El Pou de la Figuera, poc després que arrenqués la seva activitat, el propi Ajuntament va començar a valorar la possibilitat de cedir la gestió de l’espai al barri, i l’any 2013, el casal va passar a mans d’una petita federació d’entitats veïnals. D’aquesta manera es va convertir en el primer equipament de gestió ciutadana del Districte de Ciutat Vella.
Des dels seus inicis, el casal ha mantingut la gratuïtat com a norma. “No podem oblidar el nostre entorn, som al centre de Barcelona en un espai molt llaminer, en el sentit que és molt transparent i molt accessible”, matisa Almirall, “aleshores hi ha moltes activitats que tenen un impacte a nivell de ciutat”. Per aquesta raó, la trentena de projectes que s’hi desenvolupen setmanalment són molt variats i abasteixen des de l’oci fins la creació, passant per l’intercanvi de coneixements.
La programació és molt eclèctica perquè no s’estableix des del propi centre, sinó que es va adaptant a les propostes de les persones que hi estan vinculades. També el públic és molt divers: s’hi acosten comunitats de migrants, gent del barri de la Ribera, que és una zona molt gentrificada, i residents de Sant Pere, que tenen un nivell adquisitiu molt diferent. “Pots tenir una sessió de balls búlgars i abans haver tingut la presentació d’un llibre ‘súper intel·lectual’, amb un públic sobretot de fora del barri”, exemplifica Almirall.
La gestió comunitària, també en els espais de treball: la Nau Bostik
Feia deu anys que la Nau Bostik estava abandonada quan Xavier Basiana, arquitecte i impulsor, també, de la Nau Ivanov, es va fixar el repte de construir-hi un nova fàbrica de creació. La propietària de l’espai, una promotora immobiliària anomenada La Llave de Oro, va creure en el projecte i va cedir la nau a l’equip de Basiana, ara fa un parell d’anys, perquè la gestionessin a canvi que assumissin el cost de l’IBI.
“Quan vam entrar, vam convocar els veïns perquè ens ajudessin a netejar-la i adequar-la”, recorda l’arquitecte, “i amb el seu suport, hem aconseguit transformar una muntanya de porqueria en espais on s’hi poden fer quantitat de coses”. En els seus escassos dos anys de vida, el projecte ha donat cabuda a artistes i a moltes iniciatives, com una cooperativa de fotografia o una productora audiovisual. “S’ha creat com una petita comunitat i cada projecte resident s’ha fet seu l’espai”, comenta Jorge Sánchez, un dels seus impulsors, “la nau és un contingut per si mateix, un gran projecte on tothom hi evoca esforços”.
Malgrat que hi ha un petit equip gestor que s’encarrega, sobretot, de les despeses del recinte, la voluntat és arribar “a un model de gestió cívica” per part de tots els integrants de l’espai. “Una mica la idea era recuperar la cultura fabril, conservar el patrimoni industrial perquè forma part de la memòria històrica del barri i reconvertir-lo en una cosa artística”, continua Sánchez, “i també volíem recuperar el dret a la ciutat, nosaltres l’exercim i aquesta és la nostra manera de fer política”.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..