Gairebé la meitat d'una trentena de fonts de Catalunya s'han assecat en la darrera dècada

Un estudi del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) alerta que les fonts de la regió mediterrània s'assequen. Segons els resultats de la recerca, la pèrdua d'aquestes infraestructures és una dada preocupant atès que "són punts calents de biodiversitat que acullen multitud d'espècies", com són algunes molses, amfibis i crustacis. Entre les causes, els autors assenyalen les onades de calor continuades i els episodis de sequera, afegit a la contaminació de l'aigua que provoquen l'agricultura i ramaderia intensives, els microplàstics o els fàrmacs.

La publicació també recull els resultats d'una recerca que revela que gairebé la meitat d'una trentena de fonts de Catalunya s'han assecat en la darrera dècada. Les dades del cas d'estudi pertanyen al projecte Fonts que coordina l'ICHN en col·laboració amb el CREAF. Des de 2013 totes dues entitats van començar a analitzar l'estat de les fonts localitzades a la Serralada Litoral Catalana. El 2023 van constatar que s'havia experimentat una reducció del 92% en el cabal d'aigua i pràcticament la meitat ja n'estaven seques.

"Això ens dona pistes del que pot estar succeint a altres llocs", alerta Marcos Fernández-Martínez, investigador del CREAF, primer autor de la publicació i coordinador del cas d'estudi. L'investigador recorda que el clima mediterrani es caracteritza per ser àrid i amb poques precipitacions i que, com a conseqüència, "les fonts representen petits oasis humits que, normalment, es troben dispersos en el paisatge i aïllats entre si".

Ecosistemes en perill

Segons indica, això precisament facilita que hi hagi un alt nombre d'espècies endèmiques -úniques d'una o poques fonts-. Alguns exemples típics són la molsa formadora de pedra tosca Palustriella commutata, el gripau llevador comú Alytes obstetricans, l'hepàtica Apopelia endiviifolia o diverses espècies de crustacis.

"El problema és que quan s'assequen, aquestes comunitats desapareixen amb elles"

"El problema és que quan s'assequen, aquestes comunitats desapareixen amb elles", subratlla. L'autor de l'estudi assegura que a Catalunya ja s'ha observat que han desaparegut alguns ecosistemes fontinals al Montseny, com ara la Font de les Nàiades o al Maresme la Font del Ferro, entre d'altres.

Així mateix, l'estudi assenyala que, a més de la riquesa que habita les fonts, també hi constitueixen refugis climàtics on els animals acudeixen per protegir-se de la calor, beure aigua o reproduir-se. "S'observen des de cérvols o ocells que s'hidraten, a salamandres, que cerquen un ambient fresc, o larves de gripaus que necessiten l'aigua per créixer i, amb el canvi climàtic, aquesta funció és cada vegada més necessària", comenta Fernández-Martínez.

Què ho provoca?

L'equip que n'ha fet el seguiment identifica tres factors. D'una banda, els episodis de sequera de 2021-2022, ja que durant aquests anys va ploure un 30% menys en comparació amb el període 2011-2012. Un altre factor important és que la temperatura ha augmentat de mitjana uns 0,6 °C en aquesta última dècada, la qual cosa provoca que l'aigua s'evapori més. A més, algunes d'elles es troben abandonades, de manera que els conductes s'embussen i no pot arribar l'aigua de l'aqüífer.

"A això hem d'afegir-li la contaminació. Per exemple, els conreus intensius empren fertilitzants, herbicides i insecticides, alguns dels quals passen a través del sòl i arriben als aqüífers, que són els que proveeixen d'aigua a les fonts", explica Estela Romero, investigadora del CREAF i de la UB i coautora de l'article.

Mesures per conservar i restaurar

Per a recuperar les fonts i la vida que acullen, la recerca inclou diverses propostes. Una de les solucions implica restaurar i mantenir el cabal d'aigua de les que encara funcionen; per exemple, retirant les cues de guilla que colonitzen els conductes per facilitar que l'aigua mani de nou.

"En aquest procés de restauració és important no retirar plantes i molses, sinó deixar que es desenvolupin lliurement"

Una altra de les mesures és retornar a la font al seu estat natural, particularment en aquelles que ja no s'utilitzen; això implica potenciar la vegetació als voltants, permetre que l'aigua es filtri per les canonades per a crear petits tolls o crear murs de pedra perquè els amfibis puguin protegir-se de la calor.

"En aquest procés de restauració també és important no retirar plantes i molses, sinó deixar que es desenvolupin lliurement", explica Fernández-Martínez. Finalment, els autors demanen que també incloure mesures que protegeixin l'ecosistema fontinal per part de les administracions estatals i regionals.