"T'imagines com em toca tot plegat? Aquí, aquí, aquí…", diu mentre s'emporta la mà al cap, al cor, a l'estómac. Luis Enrique Mejía Godoy (Somoto, Nicaragua, 1945) parla de la gent que se li acosta després de cada concert: dels joves que es van exiliar, com ell, a l'estimada Costa Rica; dels familiars d'assassinats durant les protestes del 2018 contra el govern nicaragüenc; dels que li demanen una foto "sense bandera" per no aixecar sospites al seu país.

Autor juntament amb el seu germà Carlos de la banda sonora de la revolució sandinista dels anys 80, Mejía Godoy li canta avui a l'esperança de posar fi a la repressió desfermada pel Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) de Daniel Ortega. Parlem amb ell aprofitant el pas per Barcelona de la seva darrera gira amb La Cuneta Son Machín.

A la teva cançó 'Vivir sin permiso', escrita el 2021, deies: "Hay quienes quizás se preguntan / por qué no regreso a mi casa / si en las calles de mi patria todo parece normal". Dos anys després, què els contestes?

Els dic que Nicaragua és avui encara menys normal que aleshores, que la dictadura i la perversitat, bogeria i supèrbia de la parella presidencial formada per Daniel Ortega i la seva dona Rosario Murillo sembla no tenir límits. Soc dels qui pensen que són ells els estan marcant el camí cap a la seva pròpia destrucció. La solució, però, no és ni Ortega mori ni que se'n vagi.

El camí correcte és que Nicaragua pugui, com el 1990, crear una república on hi hagi democràcia i institucions realment independents, sense un poder vertical, i amb un exèrcit (si n'hi ha) sota les ordres d'un civil. Malauradament, crec que encara hi ha indiferència i acomodament de sectors que no entenen fins on pot arribar aquest règim. Manquen líders, gent creïble amb valors que la població pugui acceptar. La joventut és la que novament té la paraula.

Quin fet concret et va fer prendre la decisió d'exiliar-te només uns mesos després de les revoltes de l'abril del 2018?

Uns deu dies després dels primers morts, el meu germà Carlos i jo vam començar a escriure cançons molt dures i directes sobre les protestes (com Locos de poder, Madre vandálica nicaragüense o Soy Alvarito Conrado). Alguna gent amb coneixement, fins i tot amistats dins del FSLN, ens van advertir que les coses s'estaven complicant i que nosaltres érem massa visibles. Quan vaig tornar d'un concert a Guatemala vaig notar que a immigració s'estava tensant la situació i vaig decidir marxar definitivament a l'agost. Jo soc un autoexiliat, perquè a nosaltres no ens van arribar a empresonar o perseguir com a d'altres. Per què no han tocat la nostra família al país és una cosa que encara no entenc. No sé si ho tenen reservat per a un altre moment.

Dius que quan vas marxar pensaves que les coses es començarien a posar al seu lloc un any després. Però des de llavors s'han cancel·lat ONG, universitats i mitjans de comunicació, se segueix prohibint l'ingrés al país d'alguns ciutadans nicaragüencs i s'ha desnacionalitzat i deportat 222 presos polítics. Quines accions et semblen il·lustratives de la manera d'actuar del govern?

Que t'arrabassin una bandera, d'acord. Que t'empresonin per una bandera ja té una altra connotació. A Nicaragua es va arribar a prohibir fins i tot cantar l'himne i lluir els colors blau i blanc nacionals. Avui continuen cancel·lant la personeria jurídica de centenars d'ONG, fins i tot de Càritas i de la Creu Roja, i perseguint membres de l'Església. Tot això els va posar en contra de la gent. El poble està cansat, desencantat i confós.

No ets l'únic músic exiliat a Costa Rica. Tan perillosa és la música a Nicaragua?

El Frente Sandinista es va convertir en un partit familiar que actua com una màfia i que tot ho controla. Van anar pressionant diferents sectors i, per descomptat, els artistes ens vam veure perjudicats. El cas més extrem va ser el de Josué Monroy, un rocker que avui viu exiliat a Barcelona. Al final d'un concert va cometre la gosadia de tocar, a petició del públic, una cançó sobre la rebel·lió d'abril. L'endemà, la policia va entrar a casa seva, li van robar tot, el van empresonar una setmana i el van "convidar" a anar-se'n a El Salvador. També els seus productors van ser detinguts.

El 2008, tot just dos anys després de la tornada de Daniel Ortega a la presidència, tu i el teu germà vau prohibir l'ús de les vostres cançons en activitats partidàries.

Però les segueixen utilitzant. Fins i tot imiten la meva veu a les interpretacions que fan! Només falta que els músics es maquillin. És increïble. Què pretenen? Rosario Murillo és la ideòloga d'aquesta part del poder que atén la cultura.

Ja als 80s, l'actual vicepresidenta va tenir un paper important en els conflictes al voltant de la cultura que van acabar amb la dissolució del Ministeri que dirigia el poeta Ernesto Cardenal.

Hi ha coses a la història que cal reconèixer: Rosario Murillo va participar activament en l'ocupació de les esglésies contra Somoza dels anys 70. Després, amb el triomf de la revolució i perquè era la dona de Daniel, va arribar a l'Associació Sandinista de Treballadors de la Cultura (ASTC), que amb ella al capdavant es va convertir pràcticament en un ministeri de cultura paral·lel. Aquí és on jo dic que Daniel, Rosario i Humberto Ortega van començar a manipular moltes coses.

Algunes de les teves cançons de l'època revolucionària també són reivindicades per l'oposició al govern actual. Què et sembla?

Em va impressionar molt quan vaig veure els joves de la rebel·lió d'abril cantant la consigna "Juntos somos un volcán", que és una frase importantíssima de Yo soy de un pueblo sencillo. Jo tenia temor de cantar aquesta cançó perquè no volia ferir susceptibilitats. Respecto molt la gent que, amb o sense raó, volen passar el compte a un munt de gent pels errors dels anys 80, inclosos a nosaltres. Tot i això, de vegades em demanen cançons que jo ja no tinc al repertori i els dic que em deixin cantar, que jo soc un artista que constantment està plantejant renovar-se.

[Per demostrar-ho, Luis Enrique reprodueix al seu telèfon la cançó Letanía, amb sonoritats del rap i la cúmbia: "Somos un laberinto de anécdotas y melancolía", diu la lletra, "y nos quedamos desfasados con heridas mal curadas sin habernos replanteado nuevos sueños y utopías"]

Parles de "cançons per ressembrar, no per a la nostàlgia".

Exactament. No puc oblidar el passat, però tampoc m'hi puc ancorar. Tinc el dret de replantejar-me els somnis, les utopies i les esperances. Aquesta nova lluita dels joves m'injecta molta esperança. Ha marcat un abans i un després a la història del país. Hauria estat pitjor quedar-nos com en el 2010, en una situació mig empantanegada amb un govern que comprava i venia al millor postor, en aliança amb els grans empresaris del país. L'acció dels joves va desemmascarar el que la gent deia a mitja veu.

Què et sembla la posició de les esquerres davant de la crisi política que viu Nicaragua?

El que calla atorga. Jo no sé qui es pot creure que Daniel sigui un revolucionari o d'esquerres, ni que el FSLN sigui un partit que beneficia les grans majories. Malauradament, com a home d'esquerres però obert, veig que tret d'alguns expresidents de Costa Rica totes les declaracions vénen de gent de dreta o, com a molt, de centre esquerra. Altres encara no gosen parlar per aquesta història de no fer el joc als gringos. Jo no entenc com Lula no es pronuncia fermament contra la violació de drets humans. Boric sí que ho va fer i no és gens fàcil, Petro s'ha de veure… On és l'esquerra?

No veus cap solució a curt termini?

No crec que arribi abans de dos o tres anys. Però el govern continua provocant. Què volen, que els gringos prenguin una decisió estúpida? Si llegeixes la història, Somoza ho va fer en el seu dia. Jo crec que els nord-americans ja han parlat amb Daniel i amb l'exèrcit que li dona suport.