Francesc Orteu: “A Europa tots els idiotes sobreviuen, a l’Àfrica no”

Publicat per Catedral books, acaba d’aparèixer en català i castellà Pensa, manifest inquietant a favor de la ignorància, un assaig escrit pel filòsof i guionista Francesc Orteu (1963). El llibre té un cert to de confidència, de xerrada a curta distància entre amics. Quedem en un bar a fer una cervesa i l’autor em confessa d’entrada que no té cap credibilitat, ni la cerca. Reflexiona sobre el fet de pensar partint de zero, sense apriorismes, amb una llenguatge clar i directe. Pensar és canviar el món sense tocar-lo, diu. L’Orteu parla amb convicció i amb emoció, i no deixa indiferent ni avorreix, entre d’altres coses perquè és difícil predir les seves respostes.

Tant en forma com en contingut, el llibre té un aire diferent, no és un assaig convencional.

És un format nou. Els llibres d’assaig acostumen a simular conferències o classes. En una classe hi ha qui escolta i hi ha qui té una autoritat per explicar. Jo el primer que deixo clar és que jo no tinc cap autoritat especial sobre el que estic explicant. Només parlo del que he observat per mi mateix.

Ja comences dient en el llibre que no pretens ser coherent.

Ni pretenc ser coherent, ni pretenc exposar totes les meves idees. El llibre s’assemblaria més a la poesia, que només diu les coses, que no pretén demostrar res. El poeta no pretén convèncer ningú. És pensament, és filosofia, però explicada d’una manera diferent.

"Pensem que acumulem el coneixement com si acumuléssim sacs de blat, i no...! Conservem una part molt petita d’allò que aprenem"

Afirmes que el pensament és fum, que s’oblida amb rapidesa.

Nosaltres quan anem a la facultat, o al teatre, pensem que acumulem el coneixement com si acumuléssim sacs de blat, o totxos, i no...! Conservem una part molt petita d’allò que aprenem. Si jo me’n recordés tant sols d’un 10% del que he llegit semblaria la Viquipèdia. Però si em poso a apuntar que sé jo del cert, em queden poquíssimes coses. El pensament funciona així, oblidant, i tornant a descobrir. A la vida real un pensament, oblida l’anterior.

Parles de pensar amb el mínim de pressupòsits possibles. O sigui pensar des de zero.

El llibre tracta de pensar com funciona el meu pensament. Aquesta capacitat perpètua del pensament per enfosquir les coses, jo trobo que és una gran virtut. Nosaltres pensem que vivim en una habitació il·luminada per un gran fluorescent. La llum del fluorescent delimita perfectament cada objecte que participa en la nostra vida. El pensament funciona més com una llanterna. Primer enfosqueixes l’habitació, abaixes les cortines, elimines certeses, i enfoques un a un els objectes que conformen la teva existència. Això seria pensar, tornar a veure aquell objecte de nou, com si fos per primer cop. Ens costa trobar sentit a les coses, aquest sentiment feixuc, de perquè el món pesa tant. El món ens pesa tant perquè té un sentit que no és el nostre. El sentit que li dóna la política, l’educació, els deures, la feina, els diners, tot això dóna sentit al món. És un sentit que en els trobem fet. Cal donar el nostre sentit a les coses.

"El pensament industrial, precuinat, és omnipresent en qualsevol aspecte de la teva existència"

En el llibre parles del pensament fet a mà en contraposició al pensament que anomenes industrial, el que ja està fet.

El pensament fet a mà és el que et fas tu sol. El que et fas per donar sentit a alguna cosa. Estem tan acostumats a pensar pensaments precuinats, pensaments industrials, que hem perdut la capacitat de pensar a mà, com hem perdut la capacitat de cuinar amb matèries primeres, i posem uns canelons al microones.

Dius que hi ha una diferència notable entre triar i pensar. Dius que pensar no és agradable perquè ens posa en contacte amb la possibilitat de fracassar. Les empreses saben que pensar ens fa mandra i por i pensant ells ens ajuden a estalviar-nos maldecaps.

Podríem viure tranquil·lament sense pensar, perquè vivim en un món en què el pensament industrial, precuinat és omnipresent en qualsevol aspecte de la teva existència. Pots trobar fàcilment assessorament, o un pensament qualificat, en tot: en l’aspecte mèdic, en l’aspecte financer, en l’aspecte emocional, si vols comprar una cosa o una altra... Trobaràs gent que a més d’intentar vendre’t el seu producte t’està aconsellant. Trobem opinió molt potent i molt bona, és un pensament molt ben estructurat però que, d’alguna manera inhibeix el nostre pensament. Nosaltres ja no necessitem pensar, només necessitem triar entre els diferents pensaments fins que trobem quin és el que ens satisfà més. Només has de triar. En una botiga no penses que compraràs, tries el que altres han pensat que necessites.

En el llibre afirmes allò que distingeix un idiota a Europa d’un a l’Àfrica en referència al fet de pensar.

Un idiota a Europa sobreviu, un idiota a l’Àfrica no. En un medi hostil necessites pensar per no morir. A Europa un idiota no mor de set. A l’Àfrica sí. El pensament lligat a la supervivència aviat serà una relíquia.

Hi ha moments en què estem més predisposats a pensar?

Jo he de pensar que en un aspecte qualsevol de la meva vida puc pensar des de zero, i puc pensar sol, perquè en última instància estem sols, i acabarem tenint que donar-nos resposta a nosaltres mateixos, en els moments de crisi. Tu vas a la sala d’un hospital i et trobes tot de gent que està fent filosofia, està entenent què li ha passat, recomponent la seva vida. Intentant imaginar com ha de ser la seva vida a partir d’aquell moment. Davant d’una crisi, d’una malaltia ens recomponem de forma obligada, però fer-ho de forma espontània proporciona molt plaer. Si nosaltres ampliéssim els nostres sentits modestos i casolans, cada cop aquesta sensació que el món ens ve a sobre ens pesaria menys.

Dius que tenim la sensació que el món se’ns ve a sobre. El pensament ajuda a foragitar aquesta sensació?

Jo cada matí, esmorzo, i tinc un cafè amb llet i un diari. Una cosa m’atabala i l’altra em satisfà. Bé les dues coses em satisfan, però una cosa m’alimenta i l’altra em neguiteja. És més real el diari que el cafè amb llet? És més útil un diari que un cafè amb llet? A mi m’agrada pensar que el diari pesa el mateix que un cafè amb llet. I espero que això no sigui una ofensa a la gent que fa diaris.

"Si pensem de manera utilitària, pel camí de siguem pràctics, acabarem no pensant, que és el que fem majoritàriament. El pensament és bàsicament un sistema de defensa"

Pensar és buscar estratègies i respostes a problemes que encara no han arribat? A situacions que no coneixem? Creus que el pensament té una funció utilitària?

A mi no m’agrada veure el pensament com una cosa utilitària. Perquè si pensem de manera utilitària, pel camí de siguem pràctics, acabarem no pensant, que és el que fem majoritàriament. El pensament és bàsicament un sistema de defensa, serveix per defensar-nos...

Per donar resposta a canvis del nostre entorn.

Sí. Pensem per sobreviure. Però no m’agrada pensar que el pensament ha de resoldre un problema. M’agrada més pensar en utilitzar el cervell per crear plaer. I per crear plaer, el pensament crea problemes. Què és una ficció, una novel·la? És agafar un personatge i putejar-lo. I ens dóna plaer viure els problemes al costat d’un protagonista. L’art és també això. Veus una cosa que t’inquieta, o que t’incomoda, o t’interroga.

Una de les paradoxes que expliques en el llibre és la de l’estat. Dius que confiem i desconfiem alhora d’una mateixa Institució.

Aquesta paradoxa m’agrada especialment. Nosaltres desconfiem dels polítics, sobretot perquè llegim què fan en els diaris, els diaris fomenten la nostra desconfiança. Però en canvi pugem en un avió, i ens sentim habitualment confiats. Però en última instància els que decideixen que els avions es fabriquin segons unes normes de qualitat són els estats, i els polítics que els governen.

Et produeixen desconfiança els polítics.

No, no especialment.

"No em sento especialment intimidat pels polítics, m’inquieten més els bancs"

Llavors és que empatitzes amb ells....

Hi empatitzo com ho podria fer amb un jugador de futbol o el protagonista d’una pel·lícula. Els polítics tenen més influència en la realitat que un jugador de futbol? No em sento especialment intimidat pels polítics, m’inquieten més els bancs.

A l’hora de votar creus que triem o que pensem?

Jo crec que triem.

És igual de vàlid votar en funció de l’aspecte del candidat, que pel seu programa polític?

Hi ha una qüestió sentimental en el vot , i jo crec que més aviat votes en contra, mires quin vot molestarà més a aquell candidat que no t’agrada. Votem triant, no pas pensant. La realitat política és molt teatral, molt de ficció, molt intangible. A mi em sorprèn especialment com apliquem a la nostra vida quotidiana els paràmetres que es fan servir en l’anàlisi polític i crec que ja parlem tots com si fóssim sociòlegs. La gent parla amb una mena de plural majestàtic, com si fossin un subjecte col·lectiu. Quan la gent contesta una pregunta al carrer d’un mitjà de comunicació, utilitza els mateixos paràmetres i llenguatge que els polítics als qui critica. Si vols criticar els polítics has d’intentar pensar diferent del que ho fan ells.

Dius que pensar és anar de la certesa a la ignorància. Però necessitem disposar d’algunes certeses?

Tots vivim en el món de la certesa. L’obvietat és com la pols, que es posa per tot arreu. Tu vius en un món obvi i jo també, ple de certeses. I realment el pensament s’activa quan hi ha alguna cosa que no quadra, que no encaixa, les coses que trenquen la rutina, no esperades. Ens posen alerta. El valuós és la ignorància. Els diaris són importants perquè són una fàbrica d’ignorància fantàstica, perquè un diari només serveix un dia. Un diari t’explica moltes coses, t’explica tot el món en un dia. Però aquest diari l’endemà, ja no serveix, i necessites un altre diari. Tot allò que sabies ahir, avui s’ha convertit en ignorància. Quant temps ha de passar perquè una persona deixi d’estar ben informada? 3 hores, 3 minuts, 1 segon? De vegades n’hi ha prou amb un minut. Els diaris són útils perquè ens converteixen en ignorants cada dia. Quan llegeixo el diari al matí em sento un ignorant, i per a mi és un plaer, perquè m’agrada descobrir. El mateix em passa amb una novel·la.

"L’obvietat és com la pols, que es posa per tot arreu. Allò valuós és la ignorància"

Allò que deies d’enfosquir la realitat, perquè produeix plaer.

A mi m’agrada creure que pensem per enfosquir les coses, perquè enfosquint-les les podem tornar a dibuixar d’una altra manera.

En el llibre comentes que no totes les situacions requereixen pensar. Que fins i tot pot ser perillós pensar en segons quines situacions.

Pensar de manera independent, ens causa més problemes que no pas beneficis. Un aeroport no està pensat perquè les persones que hi entrin pensin, està pensat perquè les persones que hi entrin segueixin uns trajectes i uns protocols. Pensar què hem de fer mentre estem conduint pot provocar un accident.

Què representa doncs pensar?

Pensar és jugar, és badar. En aquest jugar i en aquest badar reconstruïm el món. Enamorar vol dir jugar, vol dir reinventar el món, reconstruir-lo. Per això fan tanta ràbia els enamorats, perquè estan tot el dia jugant.

Enamorar no és enganyar?

Enganyar es un verb molt enganyós.

"Recuperar aquesta sensació estimulant de ser capaç de canviar el món sense tocar-lo, només trobant una altra manera de pensar-lo"

Dius que som un equilibri entre intel·ligència i estupidesa.

Va variant. En la consciència no sabem si una pensament és intel·ligent o no ho és, depèn del resultat i de com ens afecti, ve a posteriori.

En el llibre fas proselitisme del pensament.

Sí. És un toc d’alerta, és un manifest. El llibre el que pretén és desmuntar el pensament. Netejar-ne les peces i tornar-lo a muntar. D’això tracta el llibre, de recuperar aquesta sensació estimulant de ser capaç de canviar el món sense tocar-lo, només trobant una altra manera de pensar-lo.