Qui contamina, paga. Aquest és el principi que hauria de regir la política de tributació ambiental de les administracions. La fiscalitat verda, que inicialment té com a objectiu canviar les conductes a favor de les bones pràctiques ambientals, encara està lluny d’aconseguir aquests propòsits. En realitat, els impostos en aquest àmbit no haurien d’estar vinculats a la recaptació o al seu destí. De fet, la tributació ambiental s’ha d’entendre com un mitjà per gravar els comportaments que contaminin o utilitzin recursos naturals de forma indiscriminada. En els casos contraris, la normativa tindria l’obligació de premiar amb beneficis fiscals les bones pràctiques. Però els principis redistributius topen amb la realitat administrativa, que impedeix els ajuntaments decidir sobre els impostos ambientals i el tipus de fiscalitat que voldrien aplicar, i perpetua un sistema uniforme de pagament, en el qual no es tributa en funció de l’ús del servei.

Amb les dades de 2017 d’un estudi fet pel Consell d’Economistes d’Espanya, es constata que Catalunya va recaptar 546 milions d’euros en impostos i taxes autonòmiques lligades al medi ambient, xifra que suposa el 34% del total estatal. En total, el territori acumula més de 12 tributs relacionats amb els residus, l’ús dels recursos naturals, les emissions atmosfèriques i l’aigua. En aquest darrer aspecte, la Generalitat recapta anualment 503 milions d’euros pel cànon de l’aigua, més del 60% de què es recull a l’Estat espanyol.

Davant d’aquesta realitat, el president del Consell General d’Economistes d’Espanya, Valentí Pich, admet que “cal abordar la qüestió ambiental amb un enfocament sensat i lògic, que en tot moment implica una reforma del sistema de finançament autonòmic i local”. Segons precisa, “la fiscalitat ara només serveix per recaptar i ha deixat de banda la seva missió de modificar comportaments”. En l’informe La Fiscalitat ambiental a Espanya, situació actual i tendències, l’entitat reconeix que existeixen determinats impostos, com el cànon de l’aigua o la generació de residus, que Catalunya recapta bastant per sobre de la mitjana estatal.

Cap a una fiscalitat distributiva

Una de les solucions la proposa la Plataforma per una Fiscalitat Justa. El seu portaveu, Xavier Casanovas, comenta la necessitat que qualsevol reforma del finançament ha de contemplar que “la llei serveixi per conscienciar, no només per recaptar, i que la fiscalitat es distribueixi entre les diferents administracions perquè municipis i comunitats autònomes disposin de més capacitat normativa”.

La plataforma ha presentat un document, anomenat 65 propostes de fiscalitat municipal, en el qual es recomanen proposicions que els municipis poden incloure en les seves ordenances fiscals. Tot i reconèixer que l’administració local és la que menys marge té per aplicar impostos ambientals, l’entitat veu oportunitats de regulació en determinats tributs, taxes o preus públics. Com a marc normatiu general, la Plataforma per una Fiscalitat Justa reclama millorar el finançament municipal, transferint competències de la Generalitat cap als ajuntaments i facilitant la participació dels consistoris en la recaptació de l’IRPF.

En relació amb els impostos ambientals, planteja “una reforma de les figures tributàries per reforçar el seu component sostenible, orientat a la internalització dels costos”. Per fer-ho possible, proposa implantar una taxa pel transport d’energia, aplicar criteris proporcionals a la generació de brossa mitjançant el mètode porta a porta, en el qual es paga per la quantitat, i garantir la progressivitat en els pagaments en funció del tipus d’activitat o de residus. Per incentivar els comportaments sostenibles, la plataforma sol·licita bonificacions en l’IBI o descomptes en la taxa per l’ús d’envasos reutilitzables si s’utilitzen els punts de recollida municipal. El mateix criteri s’aconsella en el subministrament d’aigua, de forma que se n’incentivi un ús racional, evitant i castigant el consum que no sigui de boca.

La taxa de residus, la gran oportunitat

“En contra del que es pugui creure, l’ecotaxa, l’impost sobre el turisme, no és un tribut ambiental, ja que el seu objectiu no és reduir l’activitat turística, sinó destinar els diners recaptats a diferents serveis, entre ells alguns de sostenibilitat”. Aquest exemple el posa Ignasi Puig, doctor en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i fundador d’ENT Environment& Management, una consultoria dedicada a la innovació ambiental. En canvi, Puig reivindica els impostos sobre els hidrocarburs, el de matriculació i el de circulació de vehicles com a fórmules per gravar l’impacte ambiental.

Puig creu que el sistema fiscal actual se centra massa en la riquesa i la renda, oblidant comportaments com el consum energètic excessiu, la contaminació o l’explotació de recursos naturals. Per a les administracions locals, l’expert ambiental propugna vincular la taxa de residus municipals a un model de pagament per generació. “Hauria de seguir una lògica en la qual es passi d’un sistema en què tothom abona el mateix import a una en què cadascú pagui en funció del servei que realment s’utilitza”. Aquest canvi comporta associar l’acció a un sistema de recollida selectiva porta a porta.

Més enllà d’aquesta línia, una de les poques que tenen els ajuntaments per aplicar polítiques fiscals mediambientals, el Consell d’Economistes d’Espanya insisteix a demanar una llei marc de fiscalitat mediambiental que distribueixi els fets imposables entre els diferents nivells administratius, segons el seu abast, i deixi una certa capacitat normativa a les comunitats i municipis. Per iniciar el camí, formulen la importància de crear un escenari on la política de despesa pública es relacioni intrínsecament a la preservació i a la cura del medi ambient. Creuen que serà la consciència sostenible la que ha de portar cap a la normativa tributària i no a l’inrevés.