"M'indigna que s'estigui pensant que som com una colla de malfactors i que donem ordres cada dia [dient] treu això perquè és amiguet o això no perquè m'ha dit el ministre que no es persegueixi", va dir fa un mes el nou fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, després de l'escàndol de la purga dels fiscals que perseguien per corrupció al president de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, del PP.

Maza al·lega "criteris tècnics" per la seva ferma oposició a que s'investigués a aquest dirigent polític pel cas Auditori, no només en contra de l'opinió de les dues fiscals que portaven l'assumpte i del fiscal en cap Anticorrupció de la regió --Manuel López Bernal, a qui va apartar fulminantment d'aquest càrrec--, sinó també del mateix magistrat que porta el procediment i que va acabar per imputar al president tot i tenir tan bones relacions amb dirigents del PP murcià que ha estat fotografiat prenent canyes amb ells en una terrassa.

El fiscal general addueix una i altra vegada que les seves decisions, impartides a través d'ordres en un cos altament jerarquitzat, són el resultat de consultes tècniques amb altres fiscals, però la situació obre moltes sospites perquè durant el mandat de Mariano Rajoy, i especialment a partir del 2016 quan va perdre la majoria absoluta parlamentària, el Ministeri Públic ha posat en marxa actuacions clarament obstruccionistes en no menys d'una desena de casos de corrupció política o policial. Massa coincidències.

Perquè, en contra del que al·lega reiteradament el Govern, la Fiscalia no és en absolut "independent", sinó que l'executiu nomena a dit al seu cap màxim, qui al seu torn designa, segons el seu criteri, els responsables de cada àrea del Ministeri Públic (fiscals de Sala, fiscals en cap, fiscals superiors i tinents fiscals), els quals, al seu torn imparteixen les ordres a tots els altres sobre com han d'actuar en cada cas i procediment. Una estructura jeràrquica gairebé militaritzada.

Així va ser possible que Maza imposés a Manuel Moix per dirigir la Fiscalia Anticorrupció, tot i que mai havia exercit abans aquesta especialitat i que per aquesta plaça es postulaven fiscals amb gran reputació i experiència en aquest camp. Aquest nomenament va formar part d'una veritable cacera de bruixes al Ministeri Públic que va escombrar dels llocs de comandament a tots els fiscals progressistes i els va reemplaçar per afins al PP.

Una maniobra tan descarada que la Unió Progressista de Fiscals (UPF) va emetre un comunicat oficial denunciant que els nomenaments decidits per Maza suposaven "un clar retrocés en la pretesa autonomia" del Ministeri Públic davant del poder Executiu, ja que "només poden explicar-se des d'un interès eminentment polític i ideològic ".

I el darrer capítol d'aquestes decisions ha estat el de l'anunci de Moix d'apartar del 'cas 3%' de corrupció a Catalunya als fiscals Fernando Bermejo i José Grinda, dos dels més independents que actuen en Anticorrupció i que no s'han deixat enganyar pels muntatges policials de la brigada política d'Interior pel que fa als casos de la família Pujol o de les falses acusacions contra l'ex-alcalde de Barcelona Xavier Trias. A més, tots dos estan en el punt de mira del PP des que han investigat casos com el de Gaoping (amb el comissari Villarejo implicat) o el de Sintel (amb Adrián de la Joya implicat), mentre que Maza ha estat involucrat en el muntatge jurídic de Schola Iuris organitzat pel mateix José Manuel Villarejo Pérez.

Més encara: els cessaments de Bermejo i Grinda no serviran per deixar el cas en mans de la Fiscalia catalana, com addueix Moix, ja que el cas 3% inclou blanqueig de capitals i, per tant, haurà de ser instruït a l'Audiència Nacional, per la qual cosa tornarà a la Fiscalia Anticorrupció central. Aleshores ja es podrà nomenar a d'altres fiscals més afins al PP per a que es facin càrrec del procediment.

Maza ha intentat convèncer l'opinió pública que és fals que s'imparteixin ordres estrictes als fiscals, perquè aquests, acollint-se a l'Estatut fiscal, "tenen el seu mecanisme per, si no estan d'acord amb una instrucció que se'ls dóna, portar-ho fins i tot a la Junta de Fiscals ". Doncs bé, viem el que ha passat amb l'Operació Lezo.

L'obstruccionisme partidista de Moix és de manual

Des del primer moment, el nomenament de Manuel Moix va ser denunciat com a partidista i injustificat: com a fiscal en cap de Madrid es va oposar al fet que es consideressin com a proves els correus de Blesa en el cas Bankia / Caja Madrid, i es va encarregar del fosc assumpte de l'espionatge entre dirigents del PP de Madrid (entre Francisco Granados i Ignacio González, tots dos presos ara) i va aconseguir que sigui jutjat ara en vista oral sense que hi hagi ni un sol polític del PP imputat.

Així que, quan va tenir la seva primera gran oportunitat d'exercir com a cap Anticorrupció, es va lluir: va ordenar per escrit als dos fiscals encarregats de l'actual Operació Lezo que no es practiqués la diligència de registrar el domicili del principal imputat, Ignacio González. I tan absurdament arbitrària era aquesta decisió, que aquests dos fiscals es van rebel·lar i van convocar a la Junta de Fiscals Anticorrupció, els quals, per majoria, es van oposar a les intencions de Moix.

Perquè, a més, Moix va imposar la retirada de l'acusació del delicte d'organització criminal tant contra l'expresident de la Comunitat de Madrid com per a la resta d'investigats en l'Operació Lezo, així que els fiscals no van poder incloure-ho en les seves acusacions als detinguts, i només s'ha mantingut a la causa perquè així ho ha decidit el jutge Eloy Velasco, de l'Audiència Nacional, tot i la posició oficial de la Fiscalia.

Tot això  ja és prou escandalós, però el que és encara més greu és descobrir que finalment Moix es va plegar a acceptar el registre del domicili de González perquè en aquesta Junta de Fiscals se li va mostrar la gravació en què aquest últim parlava per telèfon, el gener passat, amb l'ex-ministre Eduardo Zaplana, felicitant-se pel pròxim nomenament de Moix al capdavant d'Anticorrupció, qualificant-lo d'afí al PP i preveient que ajudaria a l'home de confiança d'Esperanza Aguirre a desfer-se dels seus problemes judicials, com el del cas de l'àtic d'Estepona.

Aquesta conversa no només constituïa una intolerable revelació a un investigat sobre els plans del fiscal general, feta un mes abans que Maça els anunciés, sinó que té tots els indicis de ser una maniobra d'encobriment de corrupció. Per això, Units Podem ha demanat la reprovació del ministre de Justícia, Rafael Catalá, i els cessaments de Maza i Moix, mentre que PSOE i C's s'han sumat a l'exigència que tant Catalá com el ministre d'Interior, Juan Ignacio Zoido, i el propi Maza, compareguin al Congrés per donar explicacions. Si és que tot això pot tenir una explicació "tècnica".

L'informe policial sobre blanqueig de Villarejo, enterrat a un calaix per la Fiscalia de Madrid

Moix va ser durant deu anys fiscal en cap de Madrid, abans d'ascendir al contenciós administratiu en el 2015, i allà va deixar al capdavant a un home de confiança: José Javier Polo Rodríguez. Doncs bé, quan Anticorrupció va remetre a la Fiscalia de Madrid l'informe d'Afers Interns de la Policia en el qual es detallava l'imperi empresarial aixecat pel comissari Villarejo, i en el qual s'exposaven clars indicis que 40 empreses, per valor de 25 milions d'euros, havien participat en operacions de blanqueig, el fiscal en cap, l'esmentat José Javier Polo, va decidir ficar-lo en un calaix, tancar-lo i llençar la clau.

Un any sencer va passar aquest informe arxivat a la Fiscalia de Madrid, i allà segueix sense que el Ministeri Públic faci una sola indagació, tot i que Público va revelar la seva existència i va oferir amplis detalls del seu contingut, on els agents que el van redactar exposaven les seus sospites que aquest imperi va poder començar a créixer a partir de la utilització de fons reservats que s'haurien d'haver dedicat a la persecució d'etarres fugits a països llatinoamericans com l'Uruguai, on Villarejo posseeix actualment un hotel de luxe.

Aquest informe de la Unitat d'Assumptes Interns subratlla a la Fiscalia "la necessitat de prendre noves mesures d'investigació tendents a aclarir els fets, i més en concret, per saber si l'estructura societària analitzada pogués estar servint de base per introduir en el sistema econòmic legal béns d'origen il·lícit". I adverteix al fiscal en cap que "si fos d'aquesta manera resultaria d'especial gravetat tant des del punt de vista de les penes amb que aquestes activitats resulten sancionades en la llei penal, com des del punt de vista de l'alarma i repercussió social pel que fa a delictes comesos, presumptament, per qui forma part d'un cos policial".

Així que aquest inexplicable arxiu de l'informe podria constituir un delicte d'omissió del deure de perseguir delictes. Més encara, quan la Fiscalia també coneix un altre informe molt similar i que arriba a idèntiques conclusions, efectuat per la comissió judicial que investiga el cas del pequeño Nicolás. I, un cop més, el fiscal d'aquest altre cas s'ha dedicat a obstaculitzar tot avanç dels investigadors, fins el punt d'al·legar que cal aturar les indagacions perquè "desborden l'àmbit de la investigació", com si no hagués d'actuar, i de ofici, quan apareixen proves sobrevingudes que indiquen la comissió d'altres delictes al marge dels que s'estan examinant.

El fiscal San Román, gran defensor del 'pequeño Nicolás'

Anteriorment Público ja ha examinat les actuacions del fiscal del cas del pequeño Nicolás, Alfonso San Román, i ha denunciat que es comporta pràcticament com un company del jove estafador i suplantador, al qual ja se li demana un total de 25 anys de presó per nombrosos delictes ... i encara falta la qualificació en algunes de les causes contra ell.

"El mateix fiscal San Román està donant suport a les defenses i posant-se en contra de les acusacions tant populars com particulars, de l'Advocacia de l'Estat i l'Ajuntament de Madrid", ha explicat a Público un dels lletrats presents en aquesta causa.

Al detall de totes les estratagemes, maniobres i escrits que aquest fiscal ha efectuat amb l'evident intenció de provocar la nul·litat de les actuacions en la peça separada sobre la gravació il·legal a agents d'Afers Interns i del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) - un gravíssim delicte contra la seguretat de l'Estat- seria massa farragosa per a l'àmbit d'aquest article (el que la vulgui consultar, pot anar als enllaços de les paràgrafs anteriors). No obstant això, aquesta última fase de la instrucció, un cop s'ha retirat de la causa el jutge Arturo Zamarriego, està posant de manifest un comportament fiscal més que sospitós.

Perquè, després d'insistir durant dos anys en què els dos principals investigadors de la comissió judicial escollida pel magistrat havien de retirar-se de la causa per ser "perjudicats del delicte de descobriment i revelació de secrets" que s'investiga (l'enregistrament i la seva posterior difusió a la premsa), quant un d'ells (Marcelino Martín-Blas) va accedir a retirar-se de la comissió i es va presentar com a acusació particular, San Román va canviar sobtadament de postura i es va oposar a la seva personació, al·legant ara que no és perjudicat d'aquest delicte .

En el seu afany per liquidar la comissió judicial investigadora, el fiscal no només ha enviat mitja dotzena d'escrits al jutge i ha plantejat recursos a l'Audiència, perdent en totes aquestes iniciatives, sinó que fins i tot acusa un inspector de prestar fals testimoni (el que constitueix un gravíssim delicte per a un funcionari públic), al mateix temps que dóna com a certes les afirmacions d'imputats que tenen dret a mentir en la seva defensa. Una cosa pitjor que un absurd en una actuació fiscal.

A més, San Román va canviar sobtadament d'actitud a partir de 2016: va donar un gir de 180 graus als seus criteris, oposant-se sistemàticament a tots els informes i diligències que ell mateix havia acceptat durant dos anys, negant les seves pròpies afirmacions anteriors i recorrent a argumentacions i al·legacions sense base jurídica, sempre amb la finalitat de descarrilar la investigació. El cúmul de mostres d'això --totes documentadas-- posa de manifest que ha rebut ordres dels seus superiors per adoptar aquestes noves postures, contradient tota la seva actuació anterior.

Del disc dur de Bárcenas a Pablo Iglesias, passant per les gravacions al ministre i el xantatge a la Casa Reial

Per si tot el relatat fins ara no fos suficient, es poden repassar altres quatre actuacions clarament esbiaixades de la Fiscalia en casos de corrupció política o policial que afecten el PP o a la brigada política muntada per l'anterior ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz.

Quan el cap d'informàtica del PP va formatejar 35 vegades els discos durs de l'ex-tresorer Luis Bárcenas i després els va destruir físicament, malgrat que estava en marxa la causa sobre la Caixa B del partit, relacionada amb els arxius que contenien aquests discos, la Fiscalia es va oposar una i una altra vegada a considerar que s'havia comès un delicte d'obstrucció a la justícia. Finalment, va haver de ser la jutgessa, Rosa Maria Freire, qui decidís processar el PP, la seva tresorera Carmen Navarro, l'informàtic José Manuel Moreno i l'advocat de la formació Alberto Durán, per la destrucció dels discos, malgrat l'oposició de la Fiscalia.

Quant a l'escàndol més important dels últims temps, el dels enregistraments al ministre de l'Interior que va revelar Público, la Fiscalia del Suprem va fer un dictamen amb la versió íntegra que aquest diari va facilitar a la Fiscalia General de l'Estat en el que va argumentar que no veia res d'estrany en les converses de Fernández Díaz amb de Alfonso conspirant per a destruir reputacions de polítics sobiranistes catalans i debilitar partits polítics, a força de muntatges policials, investigacions prospectives i filtracions interessades a la premsa.

Tan "normal" era parlar d'això al despatx oficial del ministre de l'Interior que s'ha creat al Congrés la primera comissió d'investigació des de l'11-M.

Igualment, la Fiscalia de Madrid es va oposar al processament de Javier López-Madrid (avui detingut en l'Operació Lezo) quan va ser denunciat per la doctora Elisa Pinto, qui també va denunciar que el comissari Villarejo l'havia apunyalat per intimidar-la, sense que la fiscal del cas la donés suport.

Molt més recentment, quan Público va revelar, amb el suport d'enregistraments d'àudio de la conversa entre un comissari principal i exdirector adjunt operatiu de la Policia, Eugenio Pino, que s'havia fet xantatge a la Casa Reial, per part de comandaments policials ja retirats, la Fiscalia va argumentar que aquest assumpte no és competència de l'Audiència Nacional. malgrat que propia Constitució estableix clarament que això és estrictament de la seva competència! O és que només li competeixen els acudits de tuiters i les portades d'El Jueves?

Finalment, la Fiscalia també ha ajudat a justificar la sentència (en primer instància) que estima "veraç" una informació publicada per OKdiario acusant Pablo Iglesias d'haver cobrat més de 270.000 euros del Govern de Nicolás Maduro ... tot i que el document que es mostrava com a prova estava falsificat i el mateix autor de la notícia ha demandat al director, Eduardo Inda, per manipular i tergiversar la notícia original que ell va escriure. És això "veraç"?

Qualsevol fiscal consideraria que tot això suma un cos d'indicis suficient com per investigar a la pròpia Fiscalia per intent d'encobriment. Però com van a poder investigar sobre els seus caps si aquests ho poden prohibir? Encara que siguin "malfactors".

Només queda ja la independència del Congrés dels Diputats.