"Un personatge complex, polièdric, amb moltes dimensions", així ha definit Antoni Domènech (1952-2017) el sociòleg i professor de la Universitat de Barcelona (UB) David Casassas a l’inici de l’acte d’homenatge que s'ha fet aquest divendres al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Ha comptat amb la participació de l’actual editor general de Sin Permiso, Daniel Raventós, el polític gallec Xosé Manuel Beiras, la filòsofa argentina María Julia Bertomeu i el professor de Filosofia del Dret a la UB Jordi Mundó. Alguns estudiants seus, com Edgar Manjarín o Bru Laín, també han pujat a l'escenari per recordar la figura de Domènech i la seva influència.

Antoni Domènech va ser un dels filòsofs polítics contemporanis més importants a Catalunya. Catedràtic de Filosofia de les Ciències Socials i Morals a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB des del 1994 fins a la seva mort, Domènech –un dels deixebles del reconegut marxista Manuel Sacristán i militant de la resistència clandestina antifeixista a les files del PSUC– és conegut com a autor de El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista (Crítica, 2004), així com de nombrosos articles en camps tan diversos com ara la filosofia política, les ciències socials, la història de les idees, l’ecologia –ajudà a la introducció a Espanya de l’obra del controvertit filòsof alemany Wolfgang Harich– i el dret.

També va deixar una considerable petjada al món de la traducció –participà, entre d’altres, a l'edició espanyola de les obres completes de Marx i Engels– i fou l’impulsor i editor general de Sin Permiso des de la seva fundació el 2005. La llista de mèrits intel·lectuals per a una trajectòria que s’acabà de manera abrupta, a causa d’una mort inesperada, és llarga.

Mundó ha estat un dels primers a prendre la paraula. Ho ha fet per emfatitzar la capacitat de Domènech de "fer preguntes molt agudes", partint sempre de fets concrets i no d’abstraccions filosòfiques, així com el seu profund coneixement històric i polític de tota mena de processos polítics, des de la Revolució francesa del 1789 fins a la Revolució russa del 1917, passant per l'ascens dels feixismes històrics.

Bertomeu ha remarcat al seu torn la gran erudició de Domènech, gran coneixedor de la tradició marxista –des d’Antonio Gramsci fins a José Carlos Mariátegui, passant, és clar, pels propis Marx i Engels–, però també la seva mirada crítica cap a altres autors com Max Horkheimer. D'aquest representant de l'Escola de Fràncfort considerava que havia regalat "el concepte de modernitat al capitalisme" i iniciat així una tendència que culminaria amb el postmodernisme i el seu relativisme epistemològic, del qual es considerava un aferrissat enemic.

Reivindicar la Il·lustració

De l’obra de Domènech, Raventós en destaca, en declaracions per a Públic, "l’estudi de la tradició republicana". "Com solia repetir en entrevistes i articles", comenta, es tractava "d'entendre les millors tradicions socialistes del XIX i del XX com a línia de continuïtat del republicanisme, la dos cops mil·lenària tradició de la llibertat política". El filòsof Julio César Guanche ha recordat aquest vespre que Domènech va resumir aquesta relació al seu darrer llibre, publicat a Cuba, on assenyalava com el barret frigi (el símbol republicà per excel·lència) reapareixia en moments destacats de la històrica del socialisme i la lluita anticolonial.

Segons Raventós, aquesta tasca de revisió republicana de la tradició socialista –que era, alhora, una revisió socialista de la tradició republicana– la "va anar perfeccionant al llarg dels darrers anys" i de la qual subratlla la "insatisfacció" continuada per "la forma en què es feia la filosofia política mainstream". Una manera de fer, precisa Raventós, "on el raonament político-moral està basat en supòsits ideals, ahistòrics i a-institucionals, divorciat de les condicions d'existència material, és a dir, de la realitat social, econòmica i política realment existents".

En aquest sentit, Domènech no es va cansar d'insistir en "la importància de reivindicar la Il·lustració i la necessitat de defensar-la contra tots els atacs provinents d’algunes esquerres i de moltes dretes, la necessitat de defensar que la veritat existeix contra tots els relativismes que neguen la seva existència, la defensa de la llibertat lligada a les condicions materials d’existència, la propietat explicada històricament i institucional."

Per a l’editor de Sin Permiso, "tractar conceptes que són històrics ignorant completament la seva història" equival a "cometre un gravíssim error". Un que "entre altres coses, provoca, fins i tot quan es tracta alguna cosa que pretén ser políticament nova de forma radical, còmiques –com deia l'homenatjat d'avui– ‘tempestes en un didalet de fluids acadèmics’".