Este artículo se publicó hace 3 años.
El feminisme gitano reivindica la seva veu i busca un lloc propi
Quan es compleixen 50 anys del Primer Congrés Internacional Romaní, dones gitanes reflexionen sobre l'auge del feminisme, un moviment que, a vegades, no les representa com elles desitjarien
Queralt Castillo Cerezuela
Barcelona-
El passat 8 de març se celebrava el Dia Internacional de la Dona, i ahir, 8 d'abril, el Dia Internacional del Poble Gitano. Enguany es compleixen 50 del Primer Congrés Internacional Romaní, que va tenir lloc el 1971 a Londres i que va suposar un abans i un després per aquest poble. En aquella ocasió es va adoptar la bandera que avui representa els gitanos i gitanes del món; Jarko Jovanovich va compondre el Gelem Gelem –el seu himne– i se'n va demanar el reconeixement de les Nacions Unides. Vanko Rouda, Grattan Puxon, Slobodan Berbeski, Jan Cibula o Juan de Dios Ramírez Heredia són alguns dels noms que van passar a la història. Tots homes.
On estan les dones gitanes? Ara que el moviment feminista es replanteja els seus pilars i es construeix sobre la base de lluites transversals; ara que es parla d'ecofeminisme o feminisme decolonial, cal veure on queda el feminisme gitano. Ho planteja l'advocada i activista Pastora Filigrana en el seu últim llibre, El poble gitano contra el sistema món (Akal/Interpares, 2021): "La qüestió que es planteja en aquest moment és si és possible parlar d'un feminisme gitano com un altre feminisme, diferent del feminisme blanc europeu que podríem definir com a hegemònic. En cas d'existir aquest feminisme, hauria d'inserir-se en la tradició teòrica i pràctica dels feminismes negres o indígenes que han estat definits com a feminismes postcolonials, de resistència, del Tercer Món o culturals". "El feminisme gitano", resumeix Filigrana, "seria un qüestionament a la universalitat que pretén el feminisme de les dones occidentals i blanques respecte a quines són les desigualtats i quines formes de resistència han de plantejar-se".
Les gitanes viuen sotmeses a una doble discriminació: la que pateixen per ser dones i la que pateixen per ser gitanes. Porten tota una vida multiplicant aquesta lluita per dues. Només fa falta remuntar-se a la Gran Batuda, el 1749, i a les successives lleis antigitanes que la van seguir, contra les quals les dones gitanes es van revelar a través d'una oposició activa que no va tenir la seva correlació entre els homes gitanos. Avui perdura l'antigitanisme en l'àmbit social i l'institucional. Filigrana assegura que "el principal repte del feminisme gitano és fer front a l'antigitanisme, el racisme i el patriarcat que sostenen el sistema-món i condemnen a una gran part de la població mundial, entre aquesta a les dones gitanes, a una posició desigual pel que fa a l'accés als béns bàsics per a la vida".
L'Associació de Dones del País Basc, Amuge, es preguntava fa unes setmanes: "El 8-M ens pertany com a dones gitanes? La seva història i la seva gènesi no són alienes a la nostra història? Sentim que també és la nostra lluita? Fins a quin punt la nostra participació en les accions del 8-M s'insereix en una lògica colonial que ens atreu i destrueix alhora? Ens sentim reconegudes en una jornada que enfonsa les seves arrels en el Dia de la Dona Treballadora?". En aquestes camina el feminisme gitano: intentant trobar el seu lloc, reivindicant la veu de les dones gitanes i demanant un reconeixement que ja triga en arribar.
A la recerca d'un feminisme de base
Mercedes Gómez és coordinadora i vocal de Lachó Bají Calí, una associació del Gornal (L'Hospitalet de Llobregat). Emblema al barri, assegura que en moltes ocasions no se sent representada pel feminisme blanc i té la sensació que la lluita de les dones gitanes no discorre en paral·lel. "Totes som dones i partim d'aquesta base. Quan parlem de feminisme gitano, no podem generalitzar, perquè, si alguna cosa caracteritza al poble gitano, és la seva heterogeneïtat. A vegades no m'he sentit inclosa en la lluita feminista perquè sento que té un component burgès".
També diu que el concepte de "llibertat" resulta diferent per a les dones blanques i gitanes. "Un dels pilars de la comunitat gitana és la família. Cuidar, compartir, estimar a la teva família i als teus és perdre llibertat?
El feminisme blanc a vegades no té en compte l'especificitat de cada cultura, i molt menys la gitana. Les dones gitanes treballem, estudiem i lluitem per la igualtat vista des de la nostra perspectiva i la nostra pròpia realitat, i volem ser nosaltres mateixes les que decidim com i quan ho desitgem".
Es mostra categòrica i no vol que se li qüestioni la seva lluita per cuinar per al seu germà. Assegura que, treballant amb paios, ha hagut de demostrar, en primer lloc, "que era una bona gitana, i també que era una bona dona". Les dones gitanes han d'enfrontar-se a estereotips i prejudicis. "Diuen que les gitanes som submises i dependents, però portem tota la vida treballant. Ens han criticat per la nostra llibertat. Ara diuen que la dona ha de treballar i nosaltres som les submises; sempre, al contrari", es queixa.
La seva néta Carmen, de 14 anys, escolta amb atenció. Sap en què consisteix el feminisme: "M'han explicat que el feminisme busca la igualtat entre homes i dones. Al col·le és així, perquè el professorat ens tracta per igual. A vegades veig que el feminisme és anar en contra de l'home, però, pel que jo sé, és que homes i dones tinguin els mateixos drets. Jo no vull que la dona estigui per damunt".
Fugir de les representacions
Noelia Cortés, d'Almeria de 25 anys, ultima el seu primer llibre, La higuera de las gitanas, un assaig de feminisme gitano inspirat en la figuera de Sylvia Plath. "La meva figuera està plena d'escriptores, però totes estan massa altes per arribar-hi. La literatura m'ha encantat des de nena. Diuen que les mares gitanes no volen que les seves filles vagin a col·legi. Doncs a mi va ser la meva mare qui em va ensenyar a llegir".
Combina el treball del seu llibre amb l'escriptura de columnes d'opinió en diferents mitjans amb un objectiu: pal·liar l'absència de dones gitanes en els mitjans. "Les dones gitanes sí que tenim dones gitanes referents en diferents àmbits. Són els paios i paies els que no les tenen. Per a les esferes culturals és com si les dones gitanes no haguéssim fet res. Sovint se'ns tracta d'analfabetes". Recorda que Virginia Woolf va ser contemporània de Papusza, una de les poetes a les quals més admira, però a aquesta última "fins fa poc no se la considerava". "El feminisme tradicional necessita revisar els seus pilars, perquè són excloents. A vegades, les dones gitanes ens veiem més reflectides en l'èxit d'un home gitano que en el d'una dona blanca, perquè les nostres circumstàncies socials no tenen res a veure".
En l'àmbit cultural no falten les representacions de les dones gitanes, però "sempre es tracta del mateix: a la literatura, la dona gitana apareix com a endevina o com a lladre; fins i tot a les novel·les modernes. Les generacions creixen amb aquests estereotips". També aposta per la visibilització: Katerina Taikon, Frikia Fazli, Philomena Franz, Ceija Stojka, Růžena Danielová, Ilona Ferková o Jèta Dùka són alguns dels noms de gitanes il·lustres que passen desapercebuts.
Respecte a les quotes, parla clar: "La discriminació positiva és millor que la negativa, però no soluciona res. El que sí que millora les coses és canviar els titulars i parar més atenció. Per exemple, quan vaig llegir el pròleg de El bosque, mi padre (Torremozas, 2020), de Papusza [escrit per la traductora a l'espanyol de la poeta], em vaig enfadar. La traductora va explicar que a Papusza la seva família gitana no la deixava escriure per ser dona. No és cert: a Papusza no li deixaven escriure perquè escrivia sobre l'Holocaust i la seva família tenia por. A més, quantes dones blanques han hagut de signar amb pseudònims al llarg de la història? Això és racisme", conclou.
La dimensió del patriarcat és global
Com destaca Silvia Agüero a Resistencias gitanas (Libros.com, 2021): "Lluitar contra l'antigitanisme patriarcal no és nou per a les gitanes: la lluita feminista gitana neix de l'episteme gitana i de les gitanes per a combatre les desigualtats de drets que patim i les opressions que exerceixen contra nosaltres, principalment, els homes paios". Pastora Filigrana escriu que els gitanos no són més patriarcals, perquè no existeixen graus de patriarcat: es tracta "d'un ordre econòmic universal, sustentat en la desigualtat entre homes i dones". I obre el meló de l'aporofòbia: "Per què ens semblen més masclistes els musulmans, els gitanos, les perifèries i els surs? Per què ens resulta més masclista la gent pobra?".
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..