Catalunya viu l'episodi de sequera més greu registrat mai i el sistema Ter-Llobregat, que abasteix prop de 6 milions de persones -el 75% de la població-, està a poques setmanes d'entrar en fase d'emergència, una situació inèdita. Què pot fer-se en aquest context? Quin impacte i quines conseqüències pot tenir l'aposta del Govern per augmentar la producció d'aigua dessalada i d'aigua regenerada? Fins a quin punt era previsible un escenari com l'actual? De tot plegat en parlem amb David Saurí, professor de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i expert en la gestió de recursos hídrics.

Acumulem 36 mesos, tres anys, d'un dèficit hídric continuat. Has parlat directament de "sequera bíblica", suposo que  per fer-nos veure la gravetat de la situació.

Efectivament, he utilitzat aquesta expressió per fer palès que estem en una situació desconeguda que sembla pràcticament un càstig diví, perquè mai abans havíem estat més de tres anys amb precipitacions per sota del 50% de les habituals, no hi ha precedents.

Els embassaments de les conques internes estan per sota del 18,5% de la seva capacitat, el nivell més baix de la seva història. En poques setmanes el sistema Ter-Llobregat entrarà en fase d'emergència. Quines mesures es poden prendre per afrontar la situació?

El gran avantatge que tenim ara és que hi ha un pla de sequera que s'està complint, és a dir, que l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) va dissenyar un pla que contempla escenaris d'emergència, inclús amb tres nivells graduats, que tenen a veure amb el volum dels embassaments i això es correspon amb les dotacions d'aigua per habitant. Ara estem en els 210 litres per persona i dia, mentre que en una situació d'emergència seria de 200 litres, però pot baixar als 180 i, en l'escenari més greu, fins als 160.

Com que és possible que no plogui cal estar preparats per anar fins el que serien solucions molt dràstiques, com són els talls de subministrament. Però abans, hi ha altres mesures que s'estan prenent, com ara reduir la pressió de les aixetes. Això ja es començaria a notar, sobretot si vius en un pis elevat, i també es pot notar en els programes de la rentadora o el rentavaixelles, que no tindran prou aigua i hauran de durar més i consumir més energia. O pot ser que no hi hagi prou pressió per encendre els escalfadors de les calderes de gas.

De tota manera, pel que he llegit, les companyies que han fet proves són bastant optimistes i diuen que no hi haurà problemes generalitzats, com sí que n'hi hauria si hi hagués talls de subministrament. A banda de l'impacte que tindria una mesura com aquesta en la població, també té un risc per a les canonades, pot provocar-hi danys, perquè talles l'aigua, la tornes a donar, l'has de posar a molta pressió i això genera problemes tècnics importants.

El conseller d'Acció Climàtica, David Mascort, ha explicat que s'han iniciat les obres per preparar el Port de Barcelona per rebre vaixells carregats d'aigua, que s'allargaran dos o tres mesos.

Caldria recórrer a portar aigua amb vaixell si hi ha una situació molt i molt extrema. Això va passar el 2008, quan van venir tres vaixells, dos de Tarragona i un de Marsella. Aquest és un tipus de mesura molt dràstica i molt puntual, perquè al cap i a la fi l'aigua que pot portar un vaixell per a la quantitat que necessitem és un volum molt baix. A més a més, és una mesura molt cara. El 2008 això es va preveure perquè aleshores no hi havia les dessalinitzadores, ni la regeneració, que ara ens estan salvant bastant.

El 2008 també es van posar sobre la taula altres alternatives, com els transvasaments d'emergència de l'Ebre. Hi havia la possibilitat de portar aigua del minitranvasament de l'Ebre a Tarragona, ja que no s'aprofitava tota la concessió, però això a l'Ebre va aixecar molta polseguera i oposició. Però ara tampoc és una opció, perquè l'Ebre no està per tirar coets.

Hi ha algun marge per treure aigua de pous o aqüífers no explotats?

Això també s'està fent. Pel desenvolupament urbà i industrial, l'aigua subterrània és la primera que es contamina i costa molt de descontaminar, però com que hi ha molts aqüífers que es van deixar d'utilitzar, perquè justament estaven molt contaminats i va arribar l'aigua superficial amb el transvasament del Ter [a Barcelona], amb els anys s'han anat recuperant. I l'ACA ha demanat als ajuntaments "mireu els recursos que tingueu, a veure si els podeu aprofitar". S'estan restringint molts usos, però hi ha coses que les ciutats necessiten.

Necessitem aigua per temes de neteja urbana o per evitar que tots els arbres morin i tot això es pot fer a base d'aigua no potable i molts municipis ja ho fan, però pot augmentar. L'escenari més plausible és que molt probablement tindrem restriccions a nivell de disminució de la pressió [de les aixetes], que això ho podem aguantar ja veurem quant, i l'últim escenari serien els talls domiciliaris. Més enllà d'això ja no hi vull ni pensar, sincerament.

Com a conseqüència de l'anterior sequera el consum domèstic ja és reduït, és a dir, que per aquesta via no sembla que hi hagi gaire marge d'estalvi. Es posa molt el focus en la reducció de l'aigua per a l'agricultura o la indústria. Es podria tocar també altres sectors, com ara el turisme?

Ara tothom parla del turisme i és veritat que té una mica més de consum i una mica més de marge. Els pagesos es queixen molt que a ells els tallen l'aigua i als càmpings i als hotels no els ho fan. A les conques internes, això passa sobretot a les comarques gironines, a la Costa Brava, on els càmpings poden seguir funcionant i als pagesos els diuen que ja no poden seguir regant. Hi ha un greuge comparatiu que puc entendre, però crec que tampoc podem deixar sense aigua un sector tan important per a l'economia catalana com és el turisme, ens agradi o no. És complicat. Però també crec que el turisme també està fent bastants esforços per estalviar aigua.

De turisme n'hi ha de moltes tipologies i nosaltres hem estudiat bastant el consum d'aigua a llocs com Benidorm o Lloret, grans nuclis amb molta concentració vertical, i aquí el consum és bastant eficient, l'han reduït molt, hi ha hotels que tenen l'aprofitament d'aigües grises,... Aquest urbanisme vertical concentrat té un altre efecte molt important i és que l'eficiència de la distribució és molt alta, a Benidorm arriba al 85%. Les pèrdues d'aigua de la xarxa sobretot es donen en municipis petits, perquè els grans han tingut els recursos per invertir i millorar les xarxes. És cert que el marge d'estalvi per a usos urbans ja és molt reduït, en l'àrea metropolitana estem en 105 litres per persona i dia de consum domèstic, si bé s'hi ha d'afegir el del comerç i altres coses.

Sense que s'apliquin sancions, els topalls d'aigua per persona i dia serveixen per gaire? Hem vist com en nombrosos municipis se superen amb escreix.

Normalment es tracta de municipis petits, si bé és veritat que alguns són molt rics. Part d'aquests consums molt elevats tenen a veure amb un estat deficitari de la xarxa d'abastiment, però és cert que en alguns municipis rics sí que hi ha una part de la població, espero que petita, que té molts calers i és insolidària i continua regant gespes i jardins com si no passés res. Són els ajuntaments els que haurien d'intervenir. I, per exemple, amb el tema de la reducció de la pressió, Aigües de Barcelona començarà pels municipis que tinguin uns consums més alts.

A mitjà i llarg termini, l'aposta del Govern sembla clara: augmentar la quantitat d'aigua dessalada i de l'aigua regenerada, amb la construcció de noves plantes. Segons el conseller això permetrà que a partir del 2027 puguem aguantar una sequera com aquesta, per la menor dependència dels embassaments. Però això també té uns costos econòmics.

El raonament del conseller és correcte en el sentit que si l'objectiu és reduir la dependència climàtica hi ha aquests recursos alternatius que s'ha provat que funcionen, que són molt importants per garantir el consum. Aquest és l'objectiu principal, però com ja s'ha dit augmentarà el preu de l'aigua, perquè estem bescanviant aigua per energia. I l'energia és cara, diuen que farem dessaladores amb energies renovables, però tampoc és tan fàcil. Tot això té uns costos econòmics importants, però també d'ambientals, perquè si l'energia ve de centrals de cicle combinat que cremen gas natural, aleshores tindrem emissions de CO2 cap a l'atmosfera. Vindrà de les centrals nuclears que tenim? Això també té els seus problemes. Després també cal pensar que són obres molt cares, però el principal problema és que hi haurà un increment de costos econòmics de l'aigua, això no surt de franc. I ens haurem de preocupar d'on vindrà aquesta energia. Hi ha molts interrogants.

Cap a on hauria d'anar la gestió?

L'ideal seria combinar una mica la gestió de la demanda amb la de l'oferta de recursos. Pel que fa a la demanda ja estem en nivells baixos, però encara es poden fer coses. Per exemple, que els ajuntaments promoguin ordenances d'estalvi que obliguin els edificis de nova construcció a reaprofitar part de l'aigua de la dutxa, com ja es fa a Sant Cugat. Els ajuntaments haurien de fer un pas endavant en això. També es podrien fer obligatoris els sistemes d'aprofitament d'aigua de la pluja en els nuclis on hi ha cases. Sant Cugat és un exemple de bones pràctiques, fins al punt que la nova versió de l'ordenança prohibeix que a partir de certa mida els jardins tinguin més d'un 30% de superfície de gespa. A nivell de recursos es poden tenir pous, dessaladores, aigua regenerada, també els embassaments, donar un cop de mà als ajuntaments de municipis petits perquè millorin la xarxa...

Si mirem enrere, des de la sequera del 2008 s'ha reduït el consum domèstic, fruit de la major consciència ciutadana, s'ha incrementat la producció tant d'aigua dessalada com de regenerada, però tot i això ens trobem en una situació com l'actual. Ha faltat planificació tenint en compte l'evolució climàtica?

La sequera del 2008 va acabar quan la dessaladora del Prat s'estava construint -es va inaugurar el 2009- i es va parlar també d'ampliar la de la Tordera i fer la del Foix. Hi havia plans per a tot això, però quan es va acabar la sequera vam entrar en un període de crisi econòmica brutal, l'ACA estava súperendeutada, es va quedar sense recursos i els grans projectes que hi havia se'n van anar en orris. Durant una dècada no s'ha fet res i, per sort, van ser uns anys on el tema de l'aigua es va aguantar bastant bé. I després va venir la pandèmia, la guerra a Ucraïna,... En resum, hi havia la idea d'ampliar els recursos no convencionals, però la crisi econòmica ho va fer impossible.

Tot i que es pugui reduir la dependència de l'aigua convencional, tenint en compte l'increment de costos del recurs, de cara al futur també s'hauria d'apostar per limitar els consums i no incentivar sectors econòmics que es basen en un creixement constant de la demanda?

El model turístic actual, sobretot l'urbà, és insostenible, especialment des d'un punt de vista social. El que està fent a les nostres ciutats és una cosa totalment perversa, però crec que el model canviarà abans per això que no pas perquè consumeixi molta aigua. Cal tenir en compte també que l'agricultura representa el 80% del consum d'aigua a Catalunya. És cert que és una activitat necessària, però potser caldria una mena de pacte per, en la mesura del possible, reduir una mica i estalviar aigua del regadiu, garantint que els pagesos puguin regar, i que part de l'estalvi s'utilitzi per millorar l'estat ecològic dels nostres rius i els nostres aqüífers, que és molt deplorable en alguns casos.

Portes dècades estudiant els sistemes hídrics, fa 25 o 30 anys un escenari com l'actual era previsible?

A nivell d'aigua Catalunya està partida en dos, a l'Ebre hi ha molta aigua i poca gent i a les conques internes hi ha poca aigua i molta gent. Sempre he pensat que això podia passar, perquè tenim una aglomeració urbana industrial i turística molt potent, la més potent d'Espanya, amb uns recursos hídrics molt migrats. No tenim cap Duero, ni Tajo, ni Guadalquivir, ni Ebre, tenim el Ter i el Llobregat... I el Ter encara, però el Llobregat és un riuet, i només s'entén que se'n pugui potabilitzar l'aigua gairebé a partir de la intervenció divina, perquè és un riu que està molt malament i a la potabilitzadora de Sant Joan Despí els arriba una aigua que no hi ha per on agafar-la... No tenim un sistema gaire resilient, en el sentit que només amb què un any no hi hagi prou precipitacions ja comencem a tenir problemes, si són dos va a pitjor i amb tres ja veus on estem.

Si ens posem en l'escenari de la Catalunya del 2050, com te la imagines a nivell hídric?

El 2050 dependrem més de les dessaladores i de la regeneració del que ho fem ara, i amb una mica de sort els recursos locals poden haver millorat la qualitat, espero que hi hagi més municipis que hagin seguit l'exemple de Sant Cugat per estalviar aigua i reaprofitar-la. La tecnologia ens pot ajudar i també és important tenir bons gestors i penso que a l'ACA hi ha gent molt competent, així que soc moderadament optimista i si el 2050 estem molt fotuts no crec que sigui perquè no tenim aigua, abans passaran altres coses.