Espanya, 2018: així s'exalta Francisco Franco en nom de déu

Acaba de finalitzar la missa en honor a Franco a l'església Sant Francesc de Borja al carrer Serrano de Madrid. És dimarts, 20 de novembre de 2018, encara que pel que acabem d'escoltar a l'interior de la missa i l'espectacle que es viu fora, a la porta de l'església, bé es pot pensar que estem als anys del nacionalcatolicisme. Els assistents a la missa continuen concentrats en la porta. La Policia Nacional vigila. I comencen els crits. "Franco, Franco, Franco". També el Cara el Sol. Els braços en alt. Crits d'"Espanya ni roja ni trencada". Més salves a Franco. I també, per què no, insults als periodistes.

Entre la multitud i fora dels focus de les càmeres destaca una dona menuda. D'entre 60 i 70 anys. Qui és? Ella mateixa s'explica: "El dissabte, mentre la Policia detenia la noia de les tetes [en referència a l'activista de Femen], li vaig donar una bufetada. Què a gust que em vaig quedar". Tot seguit la senyora treu el mòbil i mostra la foto que capta el moment exacte. Però no hi ha temps per a més. Ha començat la batussa.

Uns joves que no aconsegueixo distingir tracten d'aixecar un cartell denunciant els crims del franquisme. Alguns assistents intenten amagar-los. Els arraconen. Puja la tensió. Fidels franquistes van cap a ells i la Policia intervé ràpidament. L'aldarull impedeix comprovar res. Ara estan embravits. Se senten provocats. Canten amb més força. Aixequen el braç més alt. Insulten amb més fermesa a la premsa. La senyora que va copejar l'activista es fa una altra foto i torna a explicar la història a una altra dona. "Molt bé el que vas fer", li respon. Ella treu pit. 'La unitat d'Espanya ara sí que està garantida', ha de pensar.

L'espectacle viscut fora, no obstant això, es queda curt amb els fets de dins. A la missa. A l'altar. Sota la Creu de Crist. La porta de l'Església Sant Francesc de Borja de ben segur que és quelcom molt semblant a un túnel del temps. El sacerdot, almenys, així ho va haver de sentir. El seu discurs va estar a l'altura dels millors temps del nacionalcatolicisme. Un digne hereu d'aquells bisbes que no fa tant aixecaven el braç al pas del dictador.

Es va referir al dictador com a "cabdill", també com "un dels millors fills de Crist" i per rematar "com a fill excels de l'Església". Va lloar l'ànima del dictador, la seva dedicació cristiana i també la seva obra, a la qual va qualificar d'"insuperable". I va començar a citar: "les carreteres", la "seguretat social", els "pantans", "els pobles", la "classe mitjana" i fins i tot, "els boscos". El discurs no distava en res del que la Fundación Francisco Franco sol passejar per allà on la conviden. Però ara es llançava sobre el púlpit. En el nom de déu.

Es va llegir la carta de l'apòstol Sant Pau als romans. També el sant evangeli segons Joan. I també, perquè no, el sacerdot va llegir una cita del jesuïta Roberto Rayuela per referir-se a la Guerra Civil com una "croada d'alliberament" i lloar com el general colpista acudia "al Senyor" davant "totes les situacions més greus".

El capellà va continuar cridant als fidels a "defensar el que hem de defensar" amb "el somriure impertorbable del cabdill"

Els elogis van continuar per aquesta via. La seva "dedicació a Déu". La seva assistència a missa. Les seves "estones de lectura doctrinal". I l'"exercici de les bones virtuts". No va semblar importar-li al rector que entre tanta lectura, el general oblidés complir un manament molt senzill. El cinquè. Aquell que diu "no mataràs" i que Franco va violar fins al seu llit de mort, el setembre de 1975, quan va manar afusellar a cinc persones, malgrat la pressió internacional i també del papa Pau VI.

El capellà va continuar cridant els fidels a "defensar el que hem de defensar" amb "el somriure impertorbable del Cabdill". I va assegurar que la situació que viu avui el dictador, en al·lusió a la decisió del Congrés dels Diputats d'exhumar el general del Valle de los Caídos, "només es pot explicar mitjançant un odi que no és d'aquest món". Perquè Franco, tal com va explicar el sacerdot des de l'altar, se'n va anar d'aquest món "demanant el perdó a tots", tal com va fer també Jesucrist en la creu dient allò de "Pare, perdona'ls, perquè no saben el que fan".

La cerimònia es va completar amb l'himne d'Espanya sonant des de l'òrgan i amb uns versos de Manuel Machado que van rebre l'única ovació que es va escoltar a l'interior del temple. Amb això, el sacerdot va demanar als feligresos que es donessin la pau i els feligresos se la van donar. Una pau que, paradoxalment, Franco no va concedir als espanyols. Ni tan sols una vegada guanyada la guerra. La llista és gairebé interminable: milers d'assassinats i desapareguts, bebès robats, treball esclau... Però aquesta història no la va explicar el sacerdot.